Ensorrar-me? No, gràcies! 

Ensorrar-se no serveix per a res positiu.

És perdre temps i energies inútilment, i més tenint en compte

que quan ens ensorrem és quan estem en una situació de més gran necessitat.

I aleshores no és pas qüestió de plegar-se, sinó de treure forces de flaquesa

per viure amb més fortalesa que mai.

Tot això és bo que ho pensem quan les coses van bé, perquè en el moment d'una gran dificultat tot ens cau a sobre i l'exercici de la racionalitat ens és molt més difícil que mai. El que seria millor que féssim seria intentar sobreposar-nos, és a dir, fer-nos més forts que l'adversitat que ens amenaça. Si ho fem així col·laborem amb els que ens volen ajudar i, més que sumar esforços i energia, aconseguim multiplicar-los. Els qui ho hem viscut no ho podrem oblidar mai.

A vegades, com una mena de corc que no deixa de perforar, hi ha una veueta negativa i persistent que ens assegura per activa i per passiva que la situació és terrible i que no la podrem resistir. Em sembla que només té mitja raó: hi ha situacions terribles, certament, i si la meva situació ho és, ho és. No ens hauríem d'enganyar mai... El que no encerta, la veueta empipadora, és que no podrem resistir-la. De cap de les maneres! I per a què serveix la fortalesa, sinó per a sobreposar-se a l'adversitat i fer-ne ocasió de creixement i de maduració?

Però, aquesta fortalesa també l'hem d'entrenar, per a poder-la tenir ben elàstica i a punt en el moment que la necessitem —tinguem present que les adversitats no demanen mai cita prèvia—; i per a entrenar-la, la vida quotidiana, amb els seus canvis imprevistos, la seva monotonia i les seves petites dificultats recurrents, ens brinden una oportunitat esplèndida per a exercitar la paciència i la fortalesa, que són cosines germanes, mirant de no caure en el mal humor, en el desànim o en altres actituds poc recomanables.