La lliçó de la primavera

En aquest temps cada any es produeix el mateix miracle:

la vida torna a esclatar en la natura,

i el que semblava ben sec i totalment mort rebrota.

I dins nostre també. Aquesta és la lliçó de la primavera.

Si fem una mirada atenta a la natura, cada any veiem que, en un moment determinat, una força tan invisible com poderosa i imparable fa esclatar puntualment tots els vegetals, i tot tronquet, tota branca, per seca i irremissiblement morta que sembli, rebrota. És la constatació d'un fet que es repeteix tants anys com anem vivint.

Si ens atrevim a fer una mirada atenta i sobretot profunda a la nostra vida, veiem que hi ha dolor, limitació, contratemps i fins i tot mort. És també un fet constatable. Però, misteriosament, la limitació no té pas l'última paraula. Això és el que ens ensenya la festa cristiana de la Pasqua, que em sembla la més bonica i emocionant de tot l'any. Som refets i revitalitzats inexplicablement, sense haver-hi prèviament cap mèrit propi que ho pugui justificar, i és llavors que ens comencem a sentir acompanyats i estimats.

És la lliçó de la primavera. No puc donar res per perdut o per mort, ni dintre meu ni en els altres. Qui no ho ha experimentat ell mateix fa el desmenjat i afirma, escèptic, que això són falòrnies o contes de la vora del foc. En el qui ho ha tastat, però, s'obre una porta a l'inconegut: ja sap que hi ha una força tan gran que pot arribar a sostenir la vida d'una persona, per esquinçada que estigui. No la sabem definir ni explicar, però és tan evident que tots hi podem descansar. La confiança és això.