La natura ens refà

Les vacances a plena natura són un gran invent,

només ens cal viure-les amb sensatesa

i treure'n ensenyaments per a la vida quotidiana.

La natura, amb el seu silenci molsut, poblat de mil remors discretes i misterioses, la seva policromia canviant al llarg de les hores i la bellesa polimorfa del que anomenem paisatges, té el poder de refer-nos, equilibrant-nos i aquietant-nos. És com una mà benigna i calentona que ens amanyaga d'una manera imperceptible i ens va portant a un descans complet.

L'oïda, la vista, l'olfacte..., tot es desvetlla en contacte amb la natura. I això no és cap cosa insòlita, perquè les persones també formem part de la natura. El problema és que ho oblidem o bé que ens hem anat artificialitzant tant que arriba un moment que no sabem ja ni estar-hi en harmonia. Aquest és, sens dubte, un dels aspectes de la deshumanització.

Faríem bé de procurar «retornar» a la natura. I no em refereixo a anar-nos-en a viure a fora... Afinar la capacitat de percebre, l'atenció, l'enginy a l'hora de fer servir els recursos que tenim a mà, cadascú segons la seva situació, per a aquest «retorn» al nostre medi autèntic... Aquí la llista pot ser molt llarga: obrir cortines, tenir alguna planta, prendre l'aire i el sol, adequar els horaris i els costums d'acord amb les pròpies possibilitats, reconquerir un silenci ambiental de qualitat netejant l'entorn de xerrameques i musicotes per defecte, mirar la sortida o la posta del sol, aprofitar els dies de festa, eliminar l'esperit de competició... Bon retorn!

 

Viure bé

Què vol dir per a mi això de viure bé?

Evidentment, tothom pot pensar i dir el que vulgui.

Tanmateix, sempre hi haurà opinions molt encertades

i també autèntiques bestieses.

El concepte de viure bé, com tots els altres, depèn de l'escala de valors de cadascú. Per a molts, viure bé és només treballar poc i descansar molt, gastar tots els diners que un vulgui, com si la cartera fos una mena de bóta de Sant Ferriol, atipar-se com un lladre i espolsar-se del damunt qualsevol responsabilitat. Per a mi, aquesta opinió —més estesa del que seria desitjable— denota una idea molt inexacta i pobra de les capacitats de la persona humana, com si fos més important el païdor que la ment... 

Per què no aprofitar l'ocasió i aturar-nos cadascú a respondre la pregunta: què vol dir per a mi això de viure bé? Pensar una mica no fa mai mal... Per a mi viure bé vol dir primerament saber qui soc, d'on vinc i cap on vaig. I en el «mentrestant», anar aprenent l'art de ser feliç tot practicant-lo cada dia i compartint-lo, perquè la relació amb els altres és molt important en això de viure bé. També és descobrir els dons que he rebut i com els puc compartir per fer el món una miqueta més humà i habitable.

Viure bé no depèn dels diners ni de res material, sinó de la meva arquitectura interior, de la qualitat humana de les persones amb qui em relaciono i del sentit que tinguin les meves accions: tot allò que faci o deixi de fer, que deixar de fer també és una acció. Podríem dir el mateix de l'anomenada qualitat de vida, que massa sovint es confon d'una manera molt reduccionista amb l'augment de sou i que, sortosament, va molt més enllà.

 

Les crisis són oportunitats

Per què la reacció tan aclaparada d'algunes persones

davant la possibilitat d'una crisi econòmica?

No faig teoria econòmica:

jo parlo d'actituds humanes i de sentit comú,

sempre poc comú, malauradament.

En tota situació i en tota circumstància, sempre he sostingut i sostindré que es pot viure de moltes maneres. Hi ha un refrany preciós que ho diu molt bé: «No hi ha poc que no basti ni molt que no es gasti». Això no són teories, sinó experiència; per això no m'ho pot discutir ningú.

Els economistes han de mirar d'endreçar el panorama econòmic. Els ciutadans i consumidors no tenim aquesta funció, sinó la de viure bé amb el mínim de despesa. Aquí ens cal a tots saber administrar amb senderi: tot un art! Si administro bé, una paga discreta m'arribarà per a tot el que és necessari i encara me'n sobrarà per a donar un cop de mà al qui està molt pitjor que jo. En dono fe. Si no sé administrar bé i no tinc senderi, malament rai. Més em valdrà aprendre'n que no pas lamentar-me de la crisi, com si em caiguessin al damunt les plagues d'Egipte.

Aprendre a administrar bé comporta endreçar els criteris que regeixen els meus actes, aprofundir en molts conceptes que potser tinc una mica confusos o que m'he empassat acríticament..., i finalment arribar a la implantació de la sobrietat com a criteri de fons: no pas més del que cal. Si, segons diuen els experts, se'ns acosta una crisi forta a la tardor no ens hem pas d'arronsar: és una oportunitat d'or per a posar en pràctica tot això que he dit.