Com aprofitar les dificultats

No les voldríem mai, les dificultats, però com que tant sí com no se'ns presenten sense demanar permís, potser que aprenguem a treure'n el màxim partit possible. Això és el que ens plantegem avui: com aprofitar les dificultats?

Les dificultats (digueu-ne contrarietats, contratemps, problemes, entrebancs o el que vulgueu) ens aporten moltes coses bones si les sabem prendre com allò que són: una oportunitat per a aprendre i créixer. 

De fet ensenyen més que qualsevol màster. Per què? Fixem-nos-hi bé: venen sense avisar i sempre ens agafen per sorpresa, no tenim cap mena de possibilitat de rebutjar-les ni de tornar-les al lloc d'on venen, ens trastoquen tots els plans que podíem haver fet... Això ens descol·loca totalment, i més ho fa com més ens pensàvem que dominàvem la situació. Un cop ben descol·locats, ja estem finalment una mica més en disposició d'aprendre alguna cosa essencial. 

L'experiència i el bon sentit m'han ensenyat que si vull aprofitar qualsevol dificultat per a aprendre i créixer, faré bé de no discutir amb la realitat. Callar, escoltar, mirar i esperar. Al seu temps veuré i comprendré moltes coses interessants, però ara encara no.

Què vol dir aprendre?

Les paraules més senzilles i les que més fem servir se'ns poden convertir molt fàcilment en una mena de bombolles: hi llisquem per damunt sense ni entrar en el contingut... Avui et convido a repensar això: què vol dir aprendre?

El diccionari ens diu més o menys que aprendre significa obtenir un coneixement o una habilitat que abans no teníem. Per això diem: "Després de la jubilació, el pare va aprendre l'alemany"; o bé: "A l'estiu vull aprendre a tocar la flauta".

Però això és aprendre coses externes, que, tant si les has après com si no, no et modifiquen la vida. I les actituds? Ah..., això ja és tota una altra cosa... Aprendre com a actitud és essencial per a viure de debò. I en l'actitud de voler aprendre hi ha, sobretot, obertura. No una obertura qualsevol, sinó aquella que arriba fins a assumir el risc de modificar l'espai interior: esquemes mentals, criteris, actituds de fons... 

Aprendre és vital per a viure de debò. Aquí sí que no tenim escapatòria: no hi ha pas cap possibilitat d'esquivar-ho. Si m'obro de debò puc aprendre, puc viure... Si em fa tanta por arribar a modificar l'espai interior que no sóc capaç d'obrir-me i em bloquejo com un pany rovellat, m'hauré de conformar a fer la viu-viu... La por és, doncs, un gran escull per a aprendre, per a viure i per a ser feliç.

La funció de les dificultats

Les dificultats de la vida, que curiosament encara ningú no ha trobat la manera de suprimir ni d'evitar, serveixen per a aprendre, que és una qüestió bàsica i un "ingredient" de debò imprescindible per a arribar a viure de veritat.

Sembla que això d'aprendre sigui una cosa poc important, ja que ho fan les criatures. I res més lluny de la realitat... Les coses fonamentals de l'existència, les aprenem de grans, quan ja fa molt de temps que som considerats adults. Una d'aquestes coses fonamentals és la funció de les dificultats.

En aquest món no hi ha ningú amb senderi que se senti satisfet amb les dificultats. No es tracta pas de buscar-les, lògicament, sinó d'acollir-les quan vinguin soles i d'aprofitar-les per al que serveixen: per a aprendre.

Si d'ençà que el món existeix, ningú no ha aconseguit suprimir ni evitar les dificultats, potser que deixem de perdre el temps miserablement intentant-ho també nosaltres i dediquem tots els esforços a descobrir la millor manera d'aprofitar-les, oi?

No podem improvisar

En la vida, en els moments de dificultat que de tant en tant tots passem, no puc improvisar en el que respecta a les actituds. No me'n puc treure cap de la màniga. Només tinc a punt les que ja tenia ben apreses i força practicades.

Els humans tenim una certa tendència diguem-ne "màgica", ja que molt sovint, en lloc d'encarar animosament la tasca d'aprendre alguna cosa en concret, estem ben convençuts que hi ha d'haver algun truquet, algun estratagema que faci drecera i ens estalviï la necessitat d'agafar el toro per les banyes i començar a treballar.

Doncs no. L'experiència i el sentit comú m'han ensenyat que no hi ha cap truquet: en totes aquestes qüestions, no podem pas improvisar. Si no tinc absolutament res a la nevera ni al rebost, no podré preparar un dinar per als meus amics, per senzill que sigui. Si no m'he entrenat primer, no podré fer el cim. Si cada dia m'atipo com un lladre, no podré mantenir el pes que em pertoca. I si sempre fes el que em dona la gana, peti qui peti, com sabria acceptar la limitació que m'imposa l'edat o la malaltia...?

Fer les coses ben fetes cada dia em surt a compte, perquè sempre tinc l'actitud necessària preparada. A qualsevol moment el senderi i la constància es mostren com a valors de molt preu, perquè és ben clar que a l'últim moment no podem improvisar.