Fer balanç

Sempre és un bon moment per a començar a fer balanç, perquè no es fa pas en un tancar i obrir d'ulls. Sovint esperem massa per a fer-ne i perdem així moltes ocasions d'aplicar les millores que l'experiència i la reflexió ens suggereixen.

Ara que ens anem desconfinant progressivament pot ser un bon moment per a fer balanç. Podríem començar fent-nos una pregunta interessant: Què he descobert? Hi ha coses que coneixem només amb el cap, però no amb l'experiència. I una cosa és la teoria i una altra, la pràctica. Que sigui capaç de dir moltes coses interessants sobre el silenci, posem per cas, no vol pas dir que el sàpiga viure...

Comencem a fer balanç, doncs. Quines coses importants que només sabia intel·lectualment he descobert d'una manera vital? Tots tenim punts forts, aspectes que tenim molt treballats, i punts febles, aspectes que ens costen d'encaixar i fins i tot d'admetre. Quins són els uns i els altres? 

Què he après durant aquests dos mesos i mig llargs? Gairebé dotze setmanes en una situació tan nova i insòlita per a tots són una gran oportunitat per a poder-nos conèixer una mica més cadascú i per a créixer en tots sentits. Ara és el moment de prendre la nostra cadira de pensar i d'aplicar-nos-hi a fons. Som-hi?

Llençar el judici

El dia que puguem dir en veritat que hem aconseguit escombrar el mecanisme del judici de dins nostre, tant del nostre fer com del nostre sentir, brindem i fem festa, perquè llavors sí que començarem a créixer com a persones sense aturador. 

Judicar és nefast, sobretot per al qui judica, perquè el situa en una posició falsa. ¿Qui soc jo per a judicar un altre sense saber exactament quina és la seva història, la seva realitat, les possibilitats reals que té? Certament, tampoc no fa cap bé al qui el rep, perquè el judici sempre acaba en condemna i deixa malparat qui sigui.

Té moltes formes, això de judicar: penjar etiquetes, mantenir prejudicis, suposar o interpretar malèvolament, pretendre definir l'altre, muntar-se històries..., però a fe que no n'hi ha cap de beneficiosa.

Per a escombrar el mecanisme del judici no hi ha com mantenir ben viva en tot moment la pregunta: "Qui soc jo per a judicar un altre...?", cultivant el més pur realisme, i anar substituint les diverses formes de judici per respecte, comprensió, benevolència, empatia..., actituds totes elles alliberadores, humanitzadores i que ens faran molt més feliços que no pas tots els judicis del món. Proveu-ho i ja m'ho sabreu dir.

Llençar el dramatisme

Vet aquí una altra tendència que faríem bé d'evitar. El dramatisme amplifica dificultats i, com més fosc és el panorama, més mal ens fa: dispersa les energies que tant necessitem per a tirar endavant en molts ais i uis banals i sobrers.


Dramatitzar és exagerar els aspectes dificultosos de la vida. Sovint n'hi ha que dramatitzen per donar-se importància, com aquells adolescents que carreguen les tintes en el relat de les seves aventuretes, perquè els prenguin gairebé per uns herois. I ben sovint oblidem que només hi troba una certa gràcia el qui s'explica, quan té pocs anys, molts pardalets al cap i encara no ha començat a madurar, perquè els altres més aviat es fastiguegen...

El problema és acostumar-se a dramatitzar, perquè l'únic que s'aconsegueix és fer pesant el que és lleuger i tornar molt més feixuc el que de natural ja pesa.

Aquest confinament que encara vivim és per a tots una oportunitat i pot ser una mena d'examen per a cadascú també en aquest punt: com estic de dramatisme? Hi ha qui hi reacciona bé mirant d'adaptar-se tant com pot a la nova situació, i qui no fa més que queixar-se i fer escarafalls. Jo posaria als primers molt bona nota i als darrers els donaria una carabassa de les més grosses!

Llençar el soroll

Si volem viure de debò una vida que sigui humana, reflexiva i humanitzadora, farem molt bé d'escombrar amb energia i determinació el soroll dels nostres àmbits. La manca de silenci és, indiscutiblement, un gran dèficit del nostre temps.

¿Com podríem sentir, saber que sentim, assaborir amb tota consciència, contemplar, imaginar, reflexionar i altres magnífiques accions pròpies dels éssers humans, amb un teló de fons persistent de soroll? Tant se val que sigui brogit de màquines, de paletes, de cotxes, de músiques, de veus...

En la vida quotidiana la paraula té un gran valor, la comunicació, la conversa... I la música. I la remor del treball. I també el silenci. Encara que la quietud sembli un espai buit, és on neixen pensaments, paraules i tota comunicació. Per què no endrecem una mica l'agenda i procurem trobar una estona per a cada cosa? 

Una conducta a revisar: per què connectar el televisor sistemàticament quan arribem a casa, si no pensem escoltar ni mirar un programa concret? Gastar energia elèctrica perquè un borinot vagi declamant en una sala deserta, voleu dir que té gaire sentit? 

Llençar la blederia

Al primer cop d'ull la blederia no sembla pas una actitud gaire negativa, la veritat, però tots plegats faríem bé d'escombrar-la (més val no conformar-se amb succedanis) i substituir-la per l'original autèntic, que és la tendresa. 



Sovint les actituds positives se'ns deformen en una mena de succedanis. Exemples? Això que deia: la tendresa se'ns deforma en blederia; i la força, en duresa. I no és pas el mateix!

Ni la duresa ni la blederia no poden donar cap bon fruit. La duresa fa mal, tant al qui la té a dintre com al qui la rep, fereix, crea dolor; en canvi, la força renova l'energia, enforteix, redreça. La blederia estomaca, malcria, fa actuar sense seny; en canvi, la tendresa cura, anima, reconstrueix...

Creieu-me, ni en l'educació dels infants ni dins de nosaltres mateixos no val la pena gastar succedanis de poca qualitat. El que val la pena és cultivar la tendresa, sempre lúcida, amable i assenyada, i la força, que pot prendre diverses formes (resistència, fortalesa, coratge, constància, audàcia...), segons les circumstàncies i les necessitats.