Llençar el judici

El dia que puguem dir en veritat que hem aconseguit escombrar el mecanisme del judici de dins nostre, tant del nostre fer com del nostre sentir, brindem i fem festa, perquè llavors sí que començarem a créixer com a persones sense aturador. 

Judicar és nefast, sobretot per al qui judica, perquè el situa en una posició falsa. ¿Qui soc jo per a judicar un altre sense saber exactament quina és la seva història, la seva realitat, les possibilitats reals que té? Certament, tampoc no fa cap bé al qui el rep, perquè el judici sempre acaba en condemna i deixa malparat qui sigui.

Té moltes formes, això de judicar: penjar etiquetes, mantenir prejudicis, suposar o interpretar malèvolament, pretendre definir l'altre, muntar-se històries..., però a fe que no n'hi ha cap de beneficiosa.

Per a escombrar el mecanisme del judici no hi ha com mantenir ben viva en tot moment la pregunta: "Qui soc jo per a judicar un altre...?", cultivant el més pur realisme, i anar substituint les diverses formes de judici per respecte, comprensió, benevolència, empatia..., actituds totes elles alliberadores, humanitzadores i que ens faran molt més feliços que no pas tots els judicis del món. Proveu-ho i ja m'ho sabreu dir.