La vida no és cap broma

No és de per riure, la vida. El fet que visquem dins el temps, que passa i no torna enrere, afegeix gravetat al nostre viure. Podríem dir que la vida és inamovible, perquè, tant si li fem bona cara com si no, segueix el seu camí.



La vida és sòlida i potent. No la puc manipular de cap manera, ni entabanar, ni subornar, perquè no es deixa. No és com una padrina bleda, que si li toquem una mica la barbeta ja ens diu que sí de tot.

Tant és que ens hi enfadem com que li fem la gara-gara. Ella es manté igual, sense bellugar-se ni un mil·límetre. És per això que ens ensenya i ens permet créixer, perquè d'alguna manera ens hi "obliga". 

Aquesta "duresa" de la vida, que veig que fa enfurismar una munió de pobres mortals, que a d'altres els altera o els espanta fins a quedar fora de combat..., què voleu que us digui..., a mi em desperta agraïment, perquè reconec que em costa molt créixer i que, en el fons, és gràcies precisament a ella que ho puc anar fent a petits passos.

Com és la vida?

Ens convé aprendre com és la vida, conèixer i seguir les seves dinàmiques: si no, com podríem col·laborar-hi? És una qüestió important, encara que ens pot semblar estranya pel fet de no estar acostumats a plantejar-la. Posem-nos-hi?


El primer que salta a la vista és que la vida és un regal: no es pot comprar ni amb tots els diners del món sumats. Ens és donada gratuïtament. Per tant, només la podem acollir i agrair. I aprofitar-la, és clar. La primera equivocació en què podem caure (de fet veiem que molts hi cauen) és oblidar que és un do i prendre-la com si fos un dret adquirit.

També tendeix a refer-se per ella mateixa. Per exemple, és impressionant passejar poc després d'un incendi per un territori que s'ha cremat: tot és negre, carbonitzat, ple de cendra, però al cap de poc aquí i allà veiem que apunten nous lluquets verds. La vida va oferint sempre noves oportunitats, però no és pas qüestió de dormir a la palla ni de refiar-se, perquè tots estem submergits en el temps i també podem acabar perdent l'últim tren.

La vida és plena de saviesa i, en tota circumstància, ens ofereix una munió d'oportunitats i de camins per a arribar-hi.

Elogi de la sobrietat

Avui dia no se'n parla gaire, de la sobrietat, o més aviat gens, perquè no deu estar de moda. I es veu que perquè un valor sigui considerat valuós, es necessita el permís de la senyora moda. Si no fes pena, faria riure, la cosa...

Ja ens va bé, ja, obrir uns ulls com unes taronges: així podrem veure com abunden les manipulacions en aquest món de mones..., si ens deixem manipular, és clar. Una altra cosa interessant pot ser preguntar-se qui dictamina el que és moda i el que no ho és...  Evidentment, les coses valuoses tenen valor, ara i en tot moment, i les que no valen res no valen res, ni que les promoguessin tots els canals de televisió del món. Només faltaria!

La sobrietat és l'actitud més intel·ligent, fonamentada i sensata que els humans podem tenir respecte a tot. No és pas gasiveria, ni encongiment, ni manca de gust; ser sobri no és mai sinònim de ser ressec, ni de castigar-se...

És plenament harmònica, la sobrietat. Perquè sempre s'ajusta a la necessitat. Ho veiem molt clarament quan l'apliquem al parlar: la persona sòbria no cansa, no atabala mai ni fa mal de cap; expressa tot el que vol, però no s'excedeix. No entreté amb escarafalls que no serveixen per a res. Un punt de sobrietat va bé a tot arreu: en una comunicació científica, en la convivència diària, la decoració de l'espai, el propi vestir... I no parlem ja de l'administració. 

Col·laborar amb la vida

No és pas qüestió de jugar-se la carcanada ni de fer el ximplet. Gestionar bé el risc dia a dia és senyal de maduresa: fer les coses ben fetes, a fi de no perjudicar-se ni perjudicar ningú, i no jugar amb el perill és col·laborar amb la vida.

Quanta gent hi ha que, tot i omplir-se la boca del gran desig que té de viure, i de viure al màxim, manté un funcionament sense seny, com si volgués desmentir el que diu. Després se'n pica el cap, és clar, i de quina manera..., però Déu nos en guard d'un "ja està fet". 

Tot té les seves conseqüències. Això val per a tots els apartats: economia, esport, alimentació, descans, lleure... Si malgasto, després no arribo a final de mes; si m'atipo del que no em convé, em faig malbé el cos; si quan em poso al volant em comporto com un bestiota, puc acabar a l'hospital, al cementiri o en un jutjat; si soc un escarxofat o, a l'altre extrem, vull emular els campions sense tenir les seves facultats, acabaré malament, segur.

La vida és un miracle, un regal de primera sempre immerescut, no ho oblidem. No tenim cap dret a fer-la malbé. Al contrari, tots estem cridats a col·laborar-hi, aprenent i seguint les seves dinàmiques.

Cada vegada més coherents

El camí de la maduresa ens porta a tots a ser cada cop més coherents. La coherència de vida no és pas una assignatura optativa, si el que volem és viure de debò i no conformar-nos amb vegetar ni amb depredar, com tants.

No hi ha ningú que arribi a ser mai coherent del tot. Sigui com sigui, tendir-hi és propi de la persona que va creixent i madurant, de manera que el que un pensa, creu, diu i fa és cada vegada més semblant. Si no avancem per aquest camí ens convertim en persones lamentables, veritables caricatures del que podríem arribar a ser.

Ser coherent és ser d'una peça, autèntic, massís, podríem dir. El fet que avui, en la nostra societat, molts s'ocupin més de semblar que de ser, no és pas cap raó perquè nosaltres fem el mateix. 

Tots estem cridats a plantejar-nos la nostra pròpia coherència i a anar-la consolidant. Això no és cosa del temps de l'adolescència sinó de bastant més endavant, però tots hi hem de passar algun dia, si volem aprendre a viure.