Col·laborar amb la vida

No és pas qüestió de jugar-se la carcanada ni de fer el ximplet. Gestionar bé el risc dia a dia és senyal de maduresa: fer les coses ben fetes, a fi de no perjudicar-se ni perjudicar ningú, i no jugar amb el perill és col·laborar amb la vida.

Quanta gent hi ha que, tot i omplir-se la boca del gran desig que té de viure, i de viure al màxim, manté un funcionament sense seny, com si volgués desmentir el que diu. Després se'n pica el cap, és clar, i de quina manera..., però Déu nos en guard d'un "ja està fet". 

Tot té les seves conseqüències. Això val per a tots els apartats: economia, esport, alimentació, descans, lleure... Si malgasto, després no arribo a final de mes; si m'atipo del que no em convé, em faig malbé el cos; si quan em poso al volant em comporto com un bestiota, puc acabar a l'hospital, al cementiri o en un jutjat; si soc un escarxofat o, a l'altre extrem, vull emular els campions sense tenir les seves facultats, acabaré malament, segur.

La vida és un miracle, un regal de primera sempre immerescut, no ho oblidem. No tenim cap dret a fer-la malbé. Al contrari, tots estem cridats a col·laborar-hi, aprenent i seguint les seves dinàmiques.