Si els bandarres volessin...

...no veuríem mai el sol, cantava el Quico Pi de la Serra, amb una expressió més directa però força inexacta, perquè un pot no tenir escrúpols i la seva mare ser un exemple de virtuts en tots sentits; el que anomenem una santa, vaja.

Primer de tot una precisió lingüística: segons el diccionari, un bandarra és una "persona sense escrúpol capaç de qualsevol mala acció". On vull anar a parar amb tot això? A dues coses. La primera és que els bandarres són sempre massa gent, és clar, i que no cal pas que ens hi sumem, això si de debò volem aprendre a viure.

Si allò a què aspirem, declaradament o secretament, és a fer diners ràpidament i sense suar gaire, a ser famosos per no res, a ser admirats simplement pel nostre aspecte espaterrant o a qualsevol altra estupidesa, afegir-nos a aquest estol podria ser una opció lògica.

I la segona és que hem d'aprendre a guardar-nos-en. En primer lloc sabent que hi són. Segonament posant distàncies. Hi ha entorns als quals és millor no acostar-se gaire... Ep!, que viure a fons no comporta pas enganyar-se ni anar amb el lliri a la mà com una bleda assolellada. Viure a fons és cosa de persones lúcides i amb una mica de tremp.

No surrender

Aprendre a viure comporta també aprendre a no rendir-se com a actitud de fons, sense ni un bri de teatralitat: actuar per convicció, no solament quan són bastants els que em miren i m'aplaudeixen, sinó també quan no em veu ningú...

Amb això de no rendir-se no em refereixo pas a una certa tossuderia temperamental, ni encara menys a una actitud bloquejada. De cap manera. És més aviat l'actitud natural que correspon al fet de saber que les dificultats formen part de la vida, i a acceptar-ho, que és un pas més.

En tots els àmbits de la vida, davant la malaltia o la limitació que un dia o altre fan acte de presència..., en qualsevol situació de dificultat, de pressió o de desgast, seria bo que no ens rendíssim. M'atreveixo a dir que aquesta actitud de no rendir-se és el que mostra més el valor de la persona.

Miquel Martí Pol, el poeta de Roda, que patia una malaltia greu i invalidant, va tenir la valentia d'afirmar en els seus poemes, segons el meu parer amb tota la raó del món: "L'única mort és desertar". I desertar és una de les mil formes de rendir-se.

Elogi del contacte amb la natura

Si no oblidéssim tan sovint que formem part de la natura, encara que per diverses raons o circumstàncies tinguem potser uns costums més o menys urbanites, ens trobaríem més bé, gaudiríem més i em sembla que fins i tot seríem millors.

És ben cert que les vacances afavoreixen molt aquest contacte, sigui al mar o a la muntanya, amb una percepció molt més afinada de la bellesa i l'harmonia de la natura, però seria una llàstima que durant tot l'any no sabéssim viure també aquest contacte tan beneficiós. Per a fer-ho, a mi em cal simplement estar en mi, desencauar-me i mirar més enfora: vet aquí que l'admiració s'activa tota sola.

Hi ha alguns aspectes de la natura que m'atreuen molt: el silenci, que a vegades és trencat d'una manera intensíssima (pensem en una tempesta elèctrica o una forta pedregada; per cert, heu sentit mai com es va acostant una pedregada o una xafegada forta?), però que sempre torna a planar sobre el paisatge, i sobre nosaltres. També el cel, amb els seus núvols i les seves llums canviants.

Encara que visqui en una ciutat gran, res no em priva d'estar més a l'aire lliure, d'anar a peu sempre que pugui i, sobretot, de mirar amb tota intensitat la riquesa de colors, clarors i formes que la natura m'ofereix tothora gratuïtament.