Si els bandarres volessin...

...no veuríem mai el sol, cantava el Quico Pi de la Serra, amb una expressió més directa però força inexacta, perquè un pot no tenir escrúpols i la seva mare ser un exemple de virtuts en tots sentits; el que anomenem una santa, vaja.

Primer de tot una precisió lingüística: segons el diccionari, un bandarra és una "persona sense escrúpol capaç de qualsevol mala acció". On vull anar a parar amb tot això? A dues coses. La primera és que els bandarres són sempre massa gent, és clar, i que no cal pas que ens hi sumem, això si de debò volem aprendre a viure.

Si allò a què aspirem, declaradament o secretament, és a fer diners ràpidament i sense suar gaire, a ser famosos per no res, a ser admirats simplement pel nostre aspecte espaterrant o a qualsevol altra estupidesa, afegir-nos a aquest estol podria ser una opció lògica.

I la segona és que hem d'aprendre a guardar-nos-en. En primer lloc sabent que hi són. Segonament posant distàncies. Hi ha entorns als quals és millor no acostar-se gaire... Ep!, que viure a fons no comporta pas enganyar-se ni anar amb el lliri a la mà com una bleda assolellada. Viure a fons és cosa de persones lúcides i amb una mica de tremp.