Què és valuós per a mi?

28. L'obertura

Sense una mica mica d'obertura,

ens convertim en una mena de frontó

on s'estavella i rebota tot el que ens podria fer bé,

si ho deixéssim entrar i ho sabéssim acollir.

No es tracta pas d'un valor amb força prestigi, però més aviat extern i tirant a decoratiu, ja que és del domini públic que és més presentable ser una persona oberta que tancada... No. És molt més essencial. He vist persones amb dificultats que malauradament no saben acollir un concepte alliberador que podria esquinçar les tenebres en què viuen obsessivament recloses. I no el saben acollir perquè no saben reconèixer d'entrada els efectes benèfics que els poden arribar a produir.

Una de les primeres coses que hauríem d'aprendre és a reconèixer tota cosa bona —paraula, concepte, invitació, proposta, prec, consell, reconvenció, fins i tot un lleu suggeriment—, perquè pugui deixar-nos tots els beneficis que conté. En segon lloc, hauríem d'aprendre com més aviat millor a deixar arribar, deixar entrar, acollir tota cosa bona que ens és proposada, perquè no tots som capaços sempre i en tota circumstància de procurar-nos allò que més ens convé, sobretot en moments de dificultat. Sí, «com més aviat millor», abans el tancament no se'ns converteixi en rutina i la rutina no se'ns endureixi com una closca de tortuga.

Si aprenguéssim aquestes dues coses ben apreses —reconèixer la raó i la llum en tot allò de bo que ens ofereixen els altres, i acollir-ho, renunciant humilment a les nostres manies i obsessions—, tot seria més fàcil i viuríem més contents, exactament amb les mateixes dificultats que tenim ara: al nostre camí hi hauria aquí i allà moltes llums que ens evitarien d'extraviar-nos i ens ajudarien a caminar amb més confiança.

 

  

 

Què és valuós per a mi?

27. Tenir un criteri assenyat

El criteri es va construint amb l'experiència,

d'acord amb les pròpies conviccions

i amb el sentit comú.

No hi ha construcció de criteri sense consciència ni reflexió. Potser perquè això dels criteris és més racional que emocional, veiem de tot al nostre voltant: gent que tan aviat fa una cosa en una direcció determinada com en la direcció contrària; gent sense cap mena de criteri; gent amb criteris egoistes, o interessats, o d'autopromoció sense cap mena de vergonya... Tal com sigui jo, serà el meu criteri: potser estricte, potser desmanegat, qui sap si sense solta ni volta...

La construcció del propi criteri dura molts anys, més o menys els que dura la pròpia maduració. Hi intervenen bàsicament els criteris amb què vam ser educats —que sabem que són molt importants— i la reflexió que hàgim fet sobre aquests criteris i sobre la manera com ens els van aplicar. En una persona normal, els criteris no deixen mai d'estar en construcció: els anem perfeccionant sempre d'acord amb la nostra experiència i amb tot allò que anem aprenent dia a dia. El problema d'un criteri, però, no és que trigui més o menys temps a construir-se, ni fins i tot que sigui massa d'una manera determinada o massa poc, sinó que no n'hi hagi cap.

Avui dia em sembla que en la qüestió dels criteris encara ens falta molt per a arribar a uns mínims compartits pel comú de la gent adulta. Per això veiem coses tan aberrants com que un pare respongui al rebombori que fan els nens jugant, un dia amb una rialleta i l'endemà amb un càstig extremat. O bé com aquella tieta que em deia que comprava al seu nebot tot el que li demanava perquè només en tenia un. Manoi, quin criteri més galdós! ¿No se li havia acudit que, abans de mirar si ho podia pagar o no, li calia mirar si allò convenia al nebot capritxós, i anar d'acord amb la mare del noi? Sens dubte, trobo que ens cal continuar treballant bastant més tant els conceptes com els criteris.

Què és valuós per a mi?

26. L'esperit positiu

En tots els aspectes de la vida

—que és com ara dir de la realitat—,

hi ha una mena de tendència constructiva

que apunta sempre a més plenitud.

Per a mi l'esperit positiu neix d'haver copsat aquesta tendència positiva que és la fibra constitutiva de tota la realitat, molt més enllà d'un optimisme més aviat  superficial i de bon mostrar. És clar que, si hagués de triar entre una actitud optimista i una de pessimista, no em caldria rumiar gaire per a escollir la primera a ulls clucs, tenint en compte la convivència en la vida quotidiana, amb els seus imprevistos i les seves dificultats, ben difícil de suportar amb una actitud negativa, desconfiada o derrotista.

No és res extern, ni és tampoc qüestió d'expectatives ni de punts de vista, sinó de percebre la realitat i de connectar-hi. Per a trobar la tendència última de tot el que existeix cal viure conscientment: amb atenció, observar els fets, les accions i reaccions, reflexionar sobre el que visc i he viscut, recordar el passat recent i valorar el camí que va fent tot i també el que anem fent tots plegats...

L'esperit positiu no ens fa veure les coses de color de rosa si no ho són —això seria beneiteria o daltonisme—, però sobretot en moments d'incertesa o de contradicció ens recorda que no ens hem de deixar arrossegar pels senyals amenaçadors, sinó agafar-nos fort als pilars que sostenen la nostra vida, mantenir la serenitat i esperar novament la calma, amb la confiança que ens dona haver connectat amb la tendència de tot cap a la realització i la plenitud. En la qüestió de l'esperit positiu com en tot ja es veu ben clar que cal haver fet els deures prèviament —saber quins són els pilars que sostenen la meva vida, per exemple— perquè, si no, quan venen les patacades ja hem fet tard.

Pasqua:

d'aquí ve l'autèntica alegria!

Quan la primavera esclata,

celebrem la festa cristiana més important:

la Pasqua, que commemora la resurrecció de Jesús,

maltractat injustament, torturat i executat

per les mateixes autoritats religioses.

És la festa més gran de tot l'any. D'altres n'hi ha que són més populars, més mediàtiques, com ara el Nadal —encara que el muntatge comercial que la cobreix com una heura la disfressa fins a desfigurar-la sense vergonya—, però la Pasqua és la culminació de l'alliberament anunciat i per això és la font d'on neix l'autèntica alegria. Ens alegrem profundament per Jesús, que mereix sense discussió el regal de la vida plena rebut del Pare, però també ens alegrem perquè la resurrecció de Jesús comporta també la nostra transformació: ja no som éssers per a la mort, sinó per a la vida.

Viure sabent que has estat alliberat del domini del mal, no pas per mèrits propis —no hi ha cap humà que realment en tingui—, sinó per pura generositat gratuïta, esquinça tota apatia i fa brollar impetuosament com un guèiser l'autèntica alegria. És veritat que no t'és estalviada la contradicció ni el patiment, però passi el que passi, tot té sentit. Entre l'absurd i l'esperança has triat aquesta darrera, i no t'has equivocat.

El repte que tenim no és pas creure-ho o no —que l'experiència ens ho transparenta un si és no és, veladament—, sinó ser conscients de la vida nova i definitiva de Jesús que bull dins nostre originant aquesta nostra transformació, i viure-la sense por cada dia, en la vida quotidiana del treball, la convivència i el creixement, en el compromís solidari amb tothom, en el nostre interior, on es cou tota elecció i tota fidelitat...

De tot cor, bona Pasqua!