Què és valuós per a mi?

27. Tenir un criteri assenyat

El criteri es va construint amb l'experiència,

d'acord amb les pròpies conviccions

i amb el sentit comú.

No hi ha construcció de criteri sense consciència ni reflexió. Potser perquè això dels criteris és més racional que emocional, veiem de tot al nostre voltant: gent que tan aviat fa una cosa en una direcció determinada com en la direcció contrària; gent sense cap mena de criteri; gent amb criteris egoistes, o interessats, o d'autopromoció sense cap mena de vergonya... Tal com sigui jo, serà el meu criteri: potser estricte, potser desmanegat, qui sap si sense solta ni volta...

La construcció del propi criteri dura molts anys, més o menys els que dura la pròpia maduració. Hi intervenen bàsicament els criteris amb què vam ser educats —que sabem que són molt importants— i la reflexió que hàgim fet sobre aquests criteris i sobre la manera com ens els van aplicar. En una persona normal, els criteris no deixen mai d'estar en construcció: els anem perfeccionant sempre d'acord amb la nostra experiència i amb tot allò que anem aprenent dia a dia. El problema d'un criteri, però, no és que trigui més o menys temps a construir-se, ni fins i tot que sigui massa d'una manera determinada o massa poc, sinó que no n'hi hagi cap.

Avui dia em sembla que en la qüestió dels criteris encara ens falta molt per a arribar a uns mínims compartits pel comú de la gent adulta. Per això veiem coses tan aberrants com que un pare respongui al rebombori que fan els nens jugant, un dia amb una rialleta i l'endemà amb un càstig extremat. O bé com aquella tieta que em deia que comprava al seu nebot tot el que li demanava perquè només en tenia un. Manoi, quin criteri més galdós! ¿No se li havia acudit que, abans de mirar si ho podia pagar o no, li calia mirar si allò convenia al nebot capritxós, i anar d'acord amb la mare del noi? Sens dubte, trobo que ens cal continuar treballant bastant més tant els conceptes com els criteris.