Amics que ens ajuden a créixer

7. La confiança

Una vida sense confiança

és com una terra sense aigua:

és ben morta.

Hi ha qui diu que la vida és curta. A mi em sembla que és força llarga: setanta o vuitanta anys, posem per cas, poden donar per a molt, si vivim amb una certa atenció. Sense atenció i sense consciència, el temps se'ns esmuny entre els dits, tant si es tracta de quinze dies com d'un segle i mig. Els anys que anem vivint, siguin molts o pocs, bé ens haurien de donar per a trobar alguna raó en la qual poder confiar de debò.

Sembla que tothom és capaç de confiar. Més aviat el que passa és que a vegades ens equivoquem a l'hora de triar en què podem posar la confiança i confiem en coses inconsistents, com aquell qui es repenja en un bastó corcat. La qüestió no serà, doncs, pensar-nos que no podem recolzar-nos en res, sinó triar un bastó ferm i en bon estat. I aquesta tria l'hem de fer observant, veient, comprenent, reflexionant..., i també descartant tot allò que no sigui prou fort per a sostenir-nos a nosaltres enmig de tot el que anem vivint, sigui el que sigui. I no fer-ho sols una estoneta i prou, sinó anar-ho fent sostingudament dins nostre fins a trobar allò de què ens podem refiar del tot.

Teresa de Cepeda y de Ahumada (1515-1582), una dona extraordinàriament intel·ligent i que va saber aprendre a viure a fons, dedicà sobretot els seus anys de maduresa a experimentar de debò dintre seu fins a trobar la veritat i arribà a una conclusió que recollí en un poema: «Sólo Dios basta». Em sembla que aprofitant la seva experiència, podem anar experimentant també nosaltres què pot sostenir la nostra vida, substituint el subjecte de la frase per tot allò que podem anar posant a prova: amb els diners en tinc prou?, amb la bellesa i l'elegància?, amb els coneixements?, amb el prestigi?, amb els amics?, amb la professió?, amb la solidaritat?... Quan hàgim trobat la resposta haurem trobat «on» recolzar tot el que som, on podem posar tota la nostra confiança: potser farem gairebé el mateix de sempre, però la nostra vida ja no serà com un erm, sinó com un terreny ben regat i esponerós.

 

Amics que ens ajuden a créixer

6. Prendre la responsabilitat

de la pròpia vida

El meu temps, qui l'ha de gestionar?

Les meves reaccions, de qui depenen?

De la meva vida, qui se n'ha de fer responsable?

Si en veritat es tracta del meu temps, l'he de gestionar jo; si es tracta de les meves reaccions, és ben clar que depenen de mi; si és de debò la meva vida, sense cap excusa me n'haig de fer responsable jo, si soc una persona adulta. Això sembla tan indiscutible que fins i tot trobaríem sobrer parlar-ne. Però, tanmateix, moltes frases que deixem anar com aquell qui no diu res denoten que per dintre les coses no les tenim del tot clares: «Aquest xicot em fa posar nerviosa». No. No és aquest xicot... M'hi poso jo. Per què? Això és el que tinc la responsabilitat d'esbrinar i de treballar dintre meu. «La reunió de professors m'ha fet posar malalta». Per què m'hi he sentit malament? Descobrir-ho i treballar per a ser cada cop més independent i responsable dels meus actes i dels meus estats d'ànim és competència exclusiva meva. «Jo a casa no faig res, ni ajudar, ni endreçar...: no vull responsabilitats; només exigeixo que em donin més llibertat»... De les meves actituds no en són responsables els pares, ni l'entorn directe, ni la societat, ni una conjunció determinada dels astres... Sempre en soc responsable jo. I a cadascú li toca aprendre a ser objectiu, lúcid i honest. 

Sovint passa que voldríem jugar alhora amb tres o quatre jocs de cartes diferents... Quan ens convé —a l'hora de treballar, per exemple— ens agrada que ens tractin com un nadó i que ens ho facin tot; a l'hora de decidir protestem: «No s'hi val! Per què no es tenen en compte les meves opinions?»... I jo pregunto: per què no ens decidim d'una vegada a fer-nos responsables de la nostra pròpia vida tota sencera?

Fer-me responsable de la pròpia vida comporta, d'entrada, l'abandó definitiu de l'actitud displicent i egocèntrica més pròpia de nens malcriats que de persones realment adultes —i que consti que de nens malcriats n'hi ha d'edats diverses: en conec de deu anys, de catorze, de vint-i-molts i fins i tot de més de vuitanta—, i també l'abandó de les excuses i justificacions sistemàtiques, de la permanent recerca de culpables de qualsevol cosa que em passi i de les queixes i lamentacions inacabables. Que malament que es viu a prop d'una persona que no acaba de fer-se responsable de la seva vida! I, sobretot, quina poca gràcia que arriba a tenir viure d'aquesta manera!!

 

 

Amics que ens ajuden a créixer

5. Acceptar la realitat

D'admetre la realitat —primer graó—

a acceptar-la —segon graó—

hi ha una distància bastant gran;

per això qui no s'entrena no hi arriba.

Tan senzill com això.

Admetre la realitat és una actitud bàsicament racional: ser conscient que se m'acosta la jubilació, que em vaig fent gran, que les etapes viscudes es van integrant amb els seus fruits en el passat i ja no es tornen a presentar... En canvi, acceptar la realitat comporta bastant més, comporta saber viure el que vagi venint, sigui el que sigui, com el que és: una oportunitat per a aprendre i, doncs, créixer. No solament el que m'agrada i em ve de gust, sinó tot, sigui el que sigui i sigui com sigui.

Com es pot suposar fàcilment, sense un treball personal i un entrenament amb una certa aplicació, no arribem a l'acceptació de la realitat. Si només estic pendent que es compleixin les meves expectatives i ja tinc preparada l'enrabiada, la rebequeria o el devessall inacabable de lamentacions per si no s'acaben de complir, malament rai, no sortiré mai de l'adolescència, per anys i panys que arribi a celebrar l'aniversari, amb tanta magnificència com vulgueu. Diguem-ho clar: la realitat és com és i sempre serà així; i no serà mai com a mi em vindria de gust en aquest moment. No és la realitat la que m'ha d'acceptar a mi, sinó més aviat jo que haig d'acceptar la realitat, oi?

Les dificultats, si les vivim bé —és a dir, si les acceptem com a oportunitats d'aprenentatge i de creixement, que és el que són—, ens aporten d'entrada un gran benefici: ens foragiten sense contemplacions d'una zona de confort que ens hem creat per instal·lar-nos-hi sovint, en què sempre ens donem la raó i ens planyem sense descans —«esport» que acostuma a tenir molts practicants, per desgràcia, tot i no portar enlloc— o bé busquem inútilment culpables de les «terribles» desgràcies que ens han caigut al damunt. Algun dia potser hauríem de començar a prendre la responsabilitat de la nostra vida...

 

 

Amics que ens ajuden a créixer

4. Un sa realisme

Com volem créixer si somiem truites?,

si ens resistim a admetre la realitat?

Admetre la realitat encara no arriba a ser acceptar-la. Diguem que és el primer esglaó. Comencem per admetre la realitat que ens envolta: tots ens fem grans, sense excepció; un dia o altre em moriré jo, i també se m'aniran morint tots els qui estimo, perquè en aquest món no hi ha ningú que s'hi quedi per llavor; si no cuido la meva salut, estaré feta un desastre molt abans del que tocaria; de la mateixa manera que, si malgasto tots els meus bens, aviat quedaré a la misèria... Admetre la realitat és adonar-se que és així, tant si m'agrada com si no, i tenir-ho present a l'hora de fer-me el càrrec de la vida i del món.

Conec moltes persones cronològicament adultes que no arriben ni a admetre la realitat i queden encallades aquí, en aquest primer esglaó: tenen gairebé noranta anys i es meravellen de notar que ja no poden fer el que feien abans —fa trenta o quaranta anys— o que necessiten ajuda per a la cura personal, per exemple; o queden totalment desconcertades davant la mort del marit o la dona, com si fos una cosa inaudita i incomprensible que mori una persona de gairebé noranta anys amb un deteriorament físic i cerebral ben conegut... Així, no podrem créixer mai.

Fem un pas més: acceptar la realitat no és mai fàcil ni ràpid, però si volem créixer mínimament i superar per fi l'estadi del nen malcriat, amb les seves reclamacions constants i les seves rebequeries, no tenim més remei que aprendre a acceptar la realitat, que pressuposa sempre saber-la admetre prèviament, amb tota senzillesa i naturalitat.