Què és valuós per a mi?

40. La correcció en veu passiva

Una de les coses que més ens fan riure a tots

és l'arrogància, els fums, l'urc...,

digueu-ne com vulgueu,

en els altres.

I en mi?

La senzillesa de reconèixe'ns i d'acceptar-nos tal com som —tots amb llums i ombres— ens agrada molt, però el camí per a aprendre aquesta senzillesa, aquesta humilitat, quin és? D'entrada, ens sembla massa costerut i de mal passar. De tota manera, la convivència diària ens fa veure que és urgent que trobem aquest camí per a aprendre a practicar amb bonhomia la humilitat i que hi fem via decididament.

M'atreveixo a proposar un camí molt senzill i efectiu: la correcció en veu passiva. Quan es tracta de corregir, tots pensem de seguida en diverses persones del nostre entorn que fan, o deixen de fer, algunes coses que al nostre entendre—i segurament tenim raó— no estan prou bé. Això seria la veu activa: «Jo corregeixo els altres»; però normalment no pensem en la correcció en veu passiva: «Jo soc corregida pels altres». Doncs aquest és el camí: senzill, baratet, gens complicat i molt efectiu. L'únic que em cal és observar les meves reaccions i fer servir la raó.

Comencem: «Per què dius 'val'? En català es diu 'd'acord'». No m'agrada que m'ho diguin i jo observo la meva reacció, més o menys furibunda segons la talla del meu orgullet. Però, tenen raó? Si tenen raó, agraeixo l'avís i en prenc nota. Continuem: «Si ara te'n vas, apaga el llum, si et plau». No m'agrada gens haver-me tornat a deixar el llum encès ni que m'avisin. Me n'adono i observo la meva reacció. Té raó? Doncs per què m'hauria de sulfurar? Amb calma, ho agraeixo i en prenc nota: procuraré apagar tots els llums abans de sortir d'una habitació... Oi que és senzill? Quan ho practiqueu veureu que és molt efectiu per a créixer en una humilitat planera i bonhomiosa, que bona falta ens fa. Tant de bo perdem una mica aquest excés de susceptibilitat que traginem, que ens du a picar-nos ridículament amb molta facilitat. A més, la humilitat i la senzillesa ens condueixen a ser i sentir-nos realment lliures.



 

Que és valuós per a mi?

39. Coneixements i saber

M'agrada llegir i escoltar persones amb coneixements,

amb saber —amb diplomes o sense, tant se val—,

que no parlen a la babalà.

Avui —segurament sempre— és massa freqüent sentir o llegir coses insubstancials, absurdes, si no subtilment esbiaixades sobre qualsevol qüestió. I es nota molt si el qui escriu o parla coneix per experiència el que diu o bé parla per parlar. Sento alguns polítics que sembla ben bé que pretenguin tirar l'aigua al seu molí i, sobretot, deixar sec el del veí; alguns fantasmes que intenten simplement ser escoltats, sentir-se importants o fer que parlin d'ells; altres, sense gaires coneixements, s'atreveixen a parlar de tot, sense saber-ne un borrall, tal com adverteix la dita: «La ignorància és molt atrevida»... Tradicionalment hi ha tres temes sobre els quals tothom gosa parlar sense saber-ne res de res: l'art, la política i la religió. 

Per això és un goig llegir o escoltar persones que saben de què parlen, siguin pensadors, periodistes, cuineres, pedagogs, pares de família, lingüistes o cuidadors, tant se val. Tot plegat ens fa pensar que si és important el saber que adquirim sobretot escoltant, llegint i estudiant, encara ho és més la saviesa de la vida, tots els coneixements aplicats avui, demà i cada dia a les circumstàncies concretes de la pròpia vida, amb les limitacions i dificultats que comporten. Aquí no hi cap ni la fatxenderia, ni la banalitat, ni els interessos maquiavèl·lics.

Tant de bo el fet de pensar tot això ens faci venir ganes —a mi i a tots els qui ho pugueu llegir— de ser més seriosos a l'hora de parlar: no parlar a la babalà, informar-nos i formar-nos més abans d'obrir la boca, comprovar fins on es pugui l'objectivitat d'una notícia, anar-nos confeccionant el nostre catàleg particular de mitjans i periodistes de fiar, parlar humilment —no pontificar— només d'allò que conec i que porto a l'experiència, no tancar-me a experimentar coses que no havia tingut en compte fins ara..., perquè el saber és sempre ampliable i inacabat.

 

 

Què és valuós per a mi?

38. Acceptar

N'hi ha que passen la vida

en guerra amb la realitat: sempre estan enfadats,

sobretot amb les dificultats que tenen.

Toleren que passin coses als altres,

però, a mi; per què a mi?

Però no cal ser gaire savi per a comprendre que aquest camí no du enlloc, és a dir, enlloc on valgui la pena arribar i estar-se. Estar enfadat és malgastar l'energia, malmetre's la salut a gratcient, entregar-se a l'estrès constant i al mal humor, i condemnar-se a no millorar mai, un «paisatge» sense cap atractiu que no aporta res a qui el contempla. L'única cosa bona que pot aportar és la negativa ben decidida a anar-hi o bé a quedar-nos-hi, si és que ja hi haguéssim arribat.

A l'altra punta, algunes veus benintencionades ens anuncien que, davant dels fets que no tenen remei —la mort d'algú, una malaltia o qualsevol dificultat que es presenti— només ens queda un camí: resignar-nos. És a dir, amb altres paraules, conformar-nos, empassar-nos-ho, acotar el cap i prendre paciència. I, a sobre, ens fan saber que aquest és un camí cristià. Doncs no. 

Ser una mica més racionals del que som ens porta a la resposta humana més adequada: acceptar. La realitat no es pot canviar; és la que és, tant si m'agrada com si no. No en trec res de combatre-la, ni de discutir-hi, ni de negar-la, ni de malparlar-ne. Tampoc no em condueix enlloc el fet de deixar-me aclaparar per la realitat, sigui la que sigui, o pels mals averanys que la por —sempre arraulida i més o menys latent— em diu a l'orella. La realitat és. Acceptem-la, doncs. Segur que aquest camí d'aprendre a acceptar les coses tal com són serà una bona ocasió d'aprendre i, doncs, de créixer. I això, encara que aquest camí no sigui bufar i fer ampolles, desembocarà en una vida molt més satisfactòria i plena de sentit.

 

 

Què és valuós per a mi?

37. La racionalitat

Si l'únic component que mou la nostra vida

i les nostres decisions són els sentiments

malament rai: farem molts disbarats.

Sembla que a la humanitat li costa anar pel camí del mig: d'una punta se'n va a l'altra. Del racionalisme més eixut al sentimentalisme més desbocat.

    

Tanmateix, hem de reconèixer que quan comencem a anar bé és quan aconseguim unir harmoniosament totes dues forces: la més càlida, dels sentiments i de les emocions, i la més freda i potent del pensament i de la raó. Són com les nostres dues cames, que, si es mantenen fortes, àgils i flexibles, podem avançar coordinadament sense problemes; si no, coixegem sense remei i acabem caient per una banda o per l'altra.

Em meravella la falta de racionalitat en moltes decisions que veig prendre ben a prop meu. Una que s'aparella en quinze dies amb un xicot que acaba de conèixer al bar on té el costum d'esmorzar; tu li preguntes com pensa, com és, a què es dedica, quines aficions té, i ella només et sap dir que és ros i ben plantat, sospirar i posar els ulls en blanc... Un que es té per molt llest i quan vol fer un gran negoci, posa tots els ous en una truita en un projecte i acaba perdent bous i esquelles... Aquella senyora gran que s'ensorra quan se li manifesta alguna limitació pròpia de l'edat —cansament, menys força, dolor, manca d'estabilitat...—, com si fos un drama únic al món... Si tinguéssim una mica més de racionalitat, pel cap baix ens estalviaríem obrar a la poca-solta, patir estúpidament, queixar-nos perquè sí i, a sobre, fer el ridícul.