Què és valuós per a mi?

38. Acceptar

N'hi ha que passen la vida

en guerra amb la realitat: sempre estan enfadats,

sobretot amb les dificultats que tenen.

Toleren que passin coses als altres,

però, a mi; per què a mi?

Però no cal ser gaire savi per a comprendre que aquest camí no du enlloc, és a dir, enlloc on valgui la pena arribar i estar-se. Estar enfadat és malgastar l'energia, malmetre's la salut a gratcient, entregar-se a l'estrès constant i al mal humor, i condemnar-se a no millorar mai, un «paisatge» sense cap atractiu que no aporta res a qui el contempla. L'única cosa bona que pot aportar és la negativa ben decidida a anar-hi o bé a quedar-nos-hi, si és que ja hi haguéssim arribat.

A l'altra punta, algunes veus benintencionades ens anuncien que, davant dels fets que no tenen remei —la mort d'algú, una malaltia o qualsevol dificultat que es presenti— només ens queda un camí: resignar-nos. És a dir, amb altres paraules, conformar-nos, empassar-nos-ho, acotar el cap i prendre paciència. I, a sobre, ens fan saber que aquest és un camí cristià. Doncs no. 

Ser una mica més racionals del que som ens porta a la resposta humana més adequada: acceptar. La realitat no es pot canviar; és la que és, tant si m'agrada com si no. No en trec res de combatre-la, ni de discutir-hi, ni de negar-la, ni de malparlar-ne. Tampoc no em condueix enlloc el fet de deixar-me aclaparar per la realitat, sigui la que sigui, o pels mals averanys que la por —sempre arraulida i més o menys latent— em diu a l'orella. La realitat és. Acceptem-la, doncs. Segur que aquest camí d'aprendre a acceptar les coses tal com són serà una bona ocasió d'aprendre i, doncs, de créixer. I això, encara que aquest camí no sigui bufar i fer ampolles, desembocarà en una vida molt més satisfactòria i plena de sentit.