Amics que ens ajuden a créixer

3. Una actitud constructiva

L'actitud constructiva és sempre racional

i podem afirmar-ho taxativament:

no és mai forassenyada.

Sense aquesta bona amiga no podríem pas fer ni un pas endavant en el camí del creixement. Si parléssim d'un edifici, l'actitud constructiva —que no pot deixar de ser mai positiva— seria com el fonament. Podem pensar de diverses maneres sobre moltes qüestions, però el caràcter constructiu i positiu de la nostra actitud vital és inqüestionable.

Les actituds destructives, negatives, fatalistes, displicents, culpabilitzadores, venjatives, indiferents..., són del tot incompatibles amb el creixement, perquè ho són amb la vida. Per què, doncs, és tan freqüent de trobar-ne? Com és que tantes persones mantenen amb totes les seves forces aquesta mena d'actituds?

Primer de tot, hem de reconèixer que hi ha molta gent malalta, o bé poc dotada, que té o ha tingut un entorn molt deficient en molts sentits, que hi ha conductes patològiques molt malsanes, que es mantenen i s'estenen per falta de seny, d'higiene mental, de formació, de sentit comú... «La intel·ligència és un bé escàs», afirmava un bon amic meu, i em sembla que tenia raó. En segon lloc, preguntem-nos sincerament: soc partidari de la vida, del creixement, del benestar meu i de tots? Si és que no, surt d'aquest blog de seguida, no perdis el temps, perquè no hi trobaràs res que et pugui fer el pes. Si és que sí —siguem una mica coherents—, abandona ara mateix tot pensament destructiu, negatiu, fatalista («soc un desastre», «no ho aconseguiré mai», «tot acabarà malament»...), culpabilitzador («tots els problemes venen de la teva incapacitat», «és clar, com que sempre has reaccionat malament»...), venjatiu («aquesta me l'apunto», «al final me les pagarà totes juntes»...), displicents o indiferents («i a mi, què m'expliques...», «tant me fa tot»...), deixa de dir bajanades absurdes com aquestes i posa't a treballar dintre teu, que hi tens molta feina. Com tots!

Amics que ens ajuden a créixer

2. La creativitat

Com totes les capacitats, és un do,

però aquesta aptitud rebuda es pot treballar

i no tindria pas cap sentit que no la treballéssim.

Tothom, d'una manera o altra, té dintre seu aquesta «capacitat de crear amb l'intel·lecte o la fantasia», com diu el diccionari, tot i que dit d'aquesta manera sembla molt més elevat del que és. La creativitat és sobretot una aptitud eminentment pràctica, que amb una simple agulla d'estendre sap mantenir, per exemple, la goma amb ventoses de la dutxa lleugerament separada de la paret permetent que s'eixugui aviat sense florir-se. M'explico?

En cultures molt tradicionals o bé emmordassades per governs autoritaris, generalment costa molt de trobar persones creatives. La creativitat acostuma a mostrar-se en un context actiu, allà on es viu en llibertat i amb responsabilitat. Un noi engorronit, mal criat, que no sap descobrir cap necessitat perquè la «mama» li ho fa absolutament tot, difícilment podrà arribar a desplegar la creativitat. Per a saber ser creatius hem de treballar primer l'autonomia i la responsabilitat: «Em toca fer el sopar a mi, hi ha dos convidats i només tinc mitja hora. Què és millor que prepari?».

La creativitat, aplicada amb tota senzillesa, ens allibera de la rutina, un òxid temible, capaç de rovellar-ho tot. Val la pena que treballem aquest do rebut, que ens pot ajudar a renovar-nos a nosaltres mateixos replantejant els nostres costums. Jo diria que no es tracta de fer-ho tot al revés de com ho hem fet sempre, sinó d'animar-nos nosaltres mateixos a millorar tot allò que no ens acaba de fer el pes. Al voltant d'una persona creativa, s'hi congreguen sempre una colla d'«apagallums» desitjosos de fer mals presagis. Si ens haguéssim de refiar d'ells, potser encara no hauríem descobert la roda... Si us plau, no els fem ni gota de cas. Això sí, una precisió econòmica: la creativitat no ha de ser mai una excusa per a tirar la casa per la finestra i fer disbarats. Per a crear i renovar no cal gastar ni cinc cèntims.

 

 Amics que ens ajuden a créixer

1. Una certa calma

Procurar viure amb una certa calma

ens ajuda, ja que ens evita de caure 

en la precipitació

i en la impulsivitat irreflexiva,

que ens arrenquen del nostre centre.

Per què hem de córrer com si es tractés de guanyar una cursa? Més val reduir la velocitat i donar-nos temps per a adonar-nos que vivim i per a assegurar-nos que no ens desviem del nostre propòsit. Perquè suposo que mirem de viure amb un propòsit, no segons ens portin les circumstàncies, com una fulla seca enduta pel vent... La vida no té valor per la seva velocitat, sinó per la consciència amb què vivim. 

Si arribem a interioritzar aquesta certa calma en la nostra vida quotidiana, recuperem l'acció conscient en la mesura que superem la reactivitat. ¿Per què som tan reactius que qualsevol beneitó que digui una bajanada més o menys grossa ja ens fa sortir de polleguera? La reactivitat és una qualitat important quan hem de fer un tractament rehabilitador de fisioteràpia —que bé quan sabem reaccionar fent un pas o més d'un per a recuperar ràpidament l'equilibri que algun agent extern ens ha fet perdre, per exemple—, però no ens servirà pas gaire per a millorar la nostra vida diària i les nostres relacions amb els altres.

Viure i actuar amb una certa calma ens permetrà mantenir a ratlla tots els beneitons que d'una manera o altra, més o menys conscientment, pretenguin provocar-nos i fer-nos abandonar el nostre centre, sigui amb la seva estultícia, la seva toxicitat, la seva mala educació, la seva poca talla, la seva punyeteria... És donar-nos temps per a fer-nos càrrec de la situació, mantenir la serenitat, dir-nos: «Brams d'ase no pugen al cel» i continuar el nostre camí tan tranquils.