Amics que ens ajuden a créixer

1. Una certa calma

Procurar viure amb una certa calma

ens ajuda, ja que ens evita de caure 

en la precipitació

i en la impulsivitat irreflexiva,

que ens arrenquen del nostre centre.

Per què hem de córrer com si es tractés de guanyar una cursa? Més val reduir la velocitat i donar-nos temps per a adonar-nos que vivim i per a assegurar-nos que no ens desviem del nostre propòsit. Perquè suposo que mirem de viure amb un propòsit, no segons ens portin les circumstàncies, com una fulla seca enduta pel vent... La vida no té valor per la seva velocitat, sinó per la consciència amb què vivim. 

Si arribem a interioritzar aquesta certa calma en la nostra vida quotidiana, recuperem l'acció conscient en la mesura que superem la reactivitat. ¿Per què som tan reactius que qualsevol beneitó que digui una bajanada més o menys grossa ja ens fa sortir de polleguera? La reactivitat és una qualitat important quan hem de fer un tractament rehabilitador de fisioteràpia —que bé quan sabem reaccionar fent un pas o més d'un per a recuperar ràpidament l'equilibri que algun agent extern ens ha fet perdre, per exemple—, però no ens servirà pas gaire per a millorar la nostra vida diària i les nostres relacions amb els altres.

Viure i actuar amb una certa calma ens permetrà mantenir a ratlla tots els beneitons que d'una manera o altra, més o menys conscientment, pretenguin provocar-nos i fer-nos abandonar el nostre centre, sigui amb la seva estultícia, la seva toxicitat, la seva mala educació, la seva poca talla, la seva punyeteria... És donar-nos temps per a fer-nos càrrec de la situació, mantenir la serenitat, dir-nos: «Brams d'ase no pugen al cel» i continuar el nostre camí tan tranquils.