Què és valuós per a mi?

5. L'amistat

Som éssers sociables

i el bon tracte dels uns amb els altres

ens és com l'aire que respirem.

Amb alguns «altres» es produeix misteriosament

una vibració harmònica, deliciosa,

i sorgeix el miracle de l'amistat.

Segons el diccionari (DIEC), l'amistat és l'«afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual». Jo no puc fer sorgir l'amistat amb una persona determinada: sorgeix sempre, ella sola, com un petit regal inesperat. L'amistat no té barreres, ni d'edat, ni de classe social, ni tan sols de pensament... De fet experimento aquesta sintonia especial amb persones molt més grans que jo o molt més joves; amb savis, erudits o incultes; amb persones que pensen com ara jo i també d'una manera molt diferent.

Aquells que no han experimentat mai l'amistat neta i desinteressada, mereixen tota la nostra compassió, perquè, voleu dir que han arribat a viure? Els amics autèntics ens fan companyia, encara que siguin lluny; només valorant-nos ens donen seguretat i, amb la seva amistat sincera, ens donen ànims quan els hem de menester... Per això diu l'Escriptura: «Un amic fidel és un refugi segur: qui el troba, ha trobat un tresor» (Siràcida 6,14).

Si soc amic, no puc ser hostil de cap manera. Amistat i hostilitat són incompatibles. Tant de bo que aprenguem a ser amics: amb comprensió, amb respecte, amb empatia, amb llibertat, sense supeditació ni imposició. I que aprenguem també a ser amics de nosaltres mateixos: amb respecte, comprensió, paciència i bonhomia, molta bonhomia, ben lluny de dureses i recriminacions. No dèiem que l'amistat és als antípodes de l'hostilitat? Doncs això. Si aprenc a ser un bon amic de mi mateix, a tractar-me sempre positivament, he trobat un bon camí per a aprendre a tractar els altres de la mateixa manera.

 

Què és valuós per a mi?

4. La laboriositat

No fer brot és el desig de molts, sí,

però no és pas el meu.

El temps passa i no torna;

per això no el vull perdre, ni malgastar.

Si ens sentíssim una mica més administradors i no tan propietaris del nostre patrimoni personal —sobretot possibilitats, saber, enginy, temps, energia, capacitats, experiències, carismes, dons personals...— i de tot plegat al nostre voltant, segurament valoraríem més la laboriositat, la diligència, que ens pot transformar el present buit en una estona plena, ben aprofitada i satisfactòria en tots sentits.

Lluny de l'agitació i l'ansietat, la laboriositat creativa no és pas el desfici de no saber parar, sinó la dedicació constant a alguna cosa interessant, de profit, tasca de possibilitats pràcticament il·limitades, que sense cap mena de dubte beneficia els altres i, sobretot, un mateix.

Aquest esperit i tarannà emprenedor, aplicat, constant i infatigable, barra el pas a l'ensopiment, escombra la somnolència interior, la indolència i aquest desig criminal tan estès de matar l'estona. La laboriositat no està pas renyida amb el descans —quan llegeixo, dibuixo, reflexiono, escric, medito, cuso, contemplo i un etcètera inacabable—, sinó amb l'engorroniment, aquesta plaga que fa de cadascú un succedani d'ell mateix. Si un dia al món només hi hagués engorronits ja hauríem begut oli.

 

 

Què és valuós per a mi?

3. La senzillesa

Allà on hi ha autèntica senzillesa,

tota la resta hi sobra:

faramalla, artifici, ampul·lositat, barroquisme...

La característica que millor expressa la nostra condició humana és precisament aquesta: la senzillesa. Per això tota persona madura —i no em refereixo a l'edat, sinó a la saviesa interior— és senzilla. No en trobareu mai cap de pomposa, de postissa ni d'estirada o de fatxenda. Tot això és una mica «desafinat» i, en canvi, la senzillesa es manté a to, sempre afinada, neta i cristal·lina.

El procés natural de creixement d'una persona sana i profunda va sens dubte cap a la senzillesa i, si hi arriba, ja no se'n mou. Per això, tant en la seva parla, com en la seva forma de vestir, d'expansionar-se, de celebrar..., hi brilla sempre la senzillesa, la simplicitat. En aquest procés de creixement i de construcció, reduïm més que no ampliem, perquè més aviat ens sobren coses que no pas ens en falten... Entre altres, ens sobra amor propi, aquella susceptibilitat que ens fa saltar a la primera; recels i desconfiances; pors i prejudicis; urc i arrogància...

Si és així, doncs, si la senzillesa és la nostra condició natural i tenim encara moltes «males herbes» que ens l'ofeguen, no caldrà pas que anem gaire lluny per a cultivar-la, perquè la portem posada, a dintre. Només caldrà que l'anem alliberant de tota faramalla.

 

 

Què és valuós per a mi?

2. La gratuïtat

La majoria de les coses importants en la vida,

contra el que pensen molts,

són gratuïtes.

Un bon exemple? La mateixa vida.

Abans de néixer, ningú no ha fet oposicions, ni concurs de mèrits, ni ha presentat cap certificat de capacitats, ni tan sols una declaració de bones intencions... I tots hem vingut a la vida com una inversió a fons perdut. No hi ha res més gran que el regal de la vida, que n'arrossega molts altres, en un enfilall esplèndid com el que fan les cireres... Per a tots és el primer regal, des del qual accedirem a molts més dons, una munió incomptable.

Aquest fet —que a mi em sembla que tenim massa poc reflexionat i meditat— ens ensenya que no hi ha do que no sigui gratuït i també immerescut. I, alhora, ens dona la pauta per a la nostra acció: si tot ho hem rebut gratuïtament, és així com ho hem d'oferir i aportar, gratuïtament.

En un món tan mancat de generositat i de senzillesa com el nostre, hem de recordar sovint que la condició natural de tot no és el preu, sinó la gratuïtat. Per això, si estem sans i bons, sobretot psíquicament, ens trobem tan bé quan podem ser útils als altres, fent un favor, un servei, una aportació a la nostra mesura. No ho heu experimentat mai? Si estem en el nostre centre, sentim clarament que la nostra aportació «raja» dins nostre com si d'una font inestroncable es tractés. D'aquí ve l'alegria que sentim. El qui col·labora rondinant, sense gust, amb desgana o com per obligació, encara no s'ha descobert a si mateix com a persona humana, ja que la persona humana és per naturalesa creadora. Sí? Jo? Doncs sí, jo, que soc una persona corrent, puc fer que hi hagi més harmonia dintre meu i al meu voltant, més profunditat, més sentit positiu... Puc animar, engrescar, encoratjar, consolar, desvetllar... Només em cal treure'm la cotilla de la rutina i despertar-me. Ser creador és una possibilitat magnífica i gratuïta, tant per a rebre-la com per a donar-la.