Què és valuós per a mi?

5. L'amistat

Som éssers sociables

i el bon tracte dels uns amb els altres

ens és com l'aire que respirem.

Amb alguns «altres» es produeix misteriosament

una vibració harmònica, deliciosa,

i sorgeix el miracle de l'amistat.

Segons el diccionari (DIEC), l'amistat és l'«afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual». Jo no puc fer sorgir l'amistat amb una persona determinada: sorgeix sempre, ella sola, com un petit regal inesperat. L'amistat no té barreres, ni d'edat, ni de classe social, ni tan sols de pensament... De fet experimento aquesta sintonia especial amb persones molt més grans que jo o molt més joves; amb savis, erudits o incultes; amb persones que pensen com ara jo i també d'una manera molt diferent.

Aquells que no han experimentat mai l'amistat neta i desinteressada, mereixen tota la nostra compassió, perquè, voleu dir que han arribat a viure? Els amics autèntics ens fan companyia, encara que siguin lluny; només valorant-nos ens donen seguretat i, amb la seva amistat sincera, ens donen ànims quan els hem de menester... Per això diu l'Escriptura: «Un amic fidel és un refugi segur: qui el troba, ha trobat un tresor» (Siràcida 6,14).

Si soc amic, no puc ser hostil de cap manera. Amistat i hostilitat són incompatibles. Tant de bo que aprenguem a ser amics: amb comprensió, amb respecte, amb empatia, amb llibertat, sense supeditació ni imposició. I que aprenguem també a ser amics de nosaltres mateixos: amb respecte, comprensió, paciència i bonhomia, molta bonhomia, ben lluny de dureses i recriminacions. No dèiem que l'amistat és als antípodes de l'hostilitat? Doncs això. Si aprenc a ser un bon amic de mi mateix, a tractar-me sempre positivament, he trobat un bon camí per a aprendre a tractar els altres de la mateixa manera.