Bons propòsits per a viure de veritat

22. Situar-me en la veritat

Situar-me en la veritat comporta moltes coses:

assumir la pròpia responsabilitat,

suprimir les excuses, retornar a la senzillesa,

renunciar a viure de cara a la galeria...

Diu que la immensa majoria de la gent vol ser enganyada... Potser sí. En són indicis la poca capacitat d'assumir tot allò que és responsabilitat meva, al contrari, aquesta estranya fixació de buscar culpables —no responsables, preneu-ne nota— de tota cosa que no funciona prou bé i sempre bastant lluny d'un mateix, no fos cas que quedéssim esquitxats; també la quantitat ingent d'excuses que esgrimeix la gent, com si tothora haguéssim de menester el vistiplau del veïnat i de vés a saber qui; i les immenses resistències a renunciar a fer les coses de cara a la galeria... ¿Tant ens arriba a costar retornar a la senzillesa, d'on no hauríem d'haver sortit mai?

L'àmbit de la veritat és l'àmbit de l'experiència. La meva veritat és allò que visc. És a dintre, no a la galeria. No en el que sembla que faig, sinó en el que m'ocupa realment. No en disquisicions sense solta ni volta... N'hi ha que recorren a la veritat com si fos una mena de maça que, estomacant a tort i a dret, tingués el poder de posar en evidència totes les incongruències —dels altres, és clar, mai de les meves—. Què em mou el cor? Què m'omple l'agenda? Això és la meva veritat.

Com estic de sinceritat i de transparència? Potser es tracta de créixer en aquesta direcció: en la vida de cada dia cultivar el valor insubstituïble de la veracitat, en tot allò que anem desgranant, abandonant tota declamació i centrant-nos en l'experiència i en la comunicació. El dia que la gent tasti el bon gust que la veritat dona a totes les hores del dia i de la nit, ja no tindrà més ganes de mantenir-se en l'engany.

 

Bons propòsits per a viure de veritat

21. Estar en la natura

Que poc que ens recordem

que nosaltres també formem part de la natura,

que som natura. Per això ens tornem estranys

fins a viure de qualsevol manera

i acabar trobant-nos malament i tot.

La natura és harmònica, té ordre, ritme, dinamisme, vida... Nosaltres també som natura i portem a dins tota l'harmonia, l'ordre i el dinamisme de la natura, com és lògic. Però ens entestem a voler fer el que fa «tothom», en lloc d'estar en contacte amb allò que som realment. Així, estant pendents del defora vivim —o més aviat vegetem— d'esquena a la nostra pròpia essència. I encara, quants n'hi ha que no hi viuen d'esquena perquè ni s'han adonat que existeixi la natura?

Si aprenguéssim a viure més conscients del nostre interior i més en contacte amb la natura, no solament viuríem més bé, sinó que seríem millors com a persones i molt més feliços. Quina llàstima que tanta gent arribi a la vellesa sense haver pensat mai en això ni haver-ne sentit a parlar...

Què podríem fer, doncs, per a estar més en la natura? No es tracta pas de fer-se una gran torre en un indret privilegiat, ja que molts dels qui en tenen continuen estan tan «plastificats» i artificialitzats que ja no veuen ni el paisatge que els envolta. Potser serà córrer les cortines en l'habitació on puguem veure una mica de verd, ni que sigui dels arbres plantats al carrer, o buscar en el barri algun raconet on hi hagi prou quietud per a sentir cantar els ocells, o bé estar més atents al canvi de les estacions, a les fases de la lluna, a les estrelles i a alguns planetes que es poden observar de nit... I quan puguem anar a la muntanya, al camp o vora el mar, mirem de ficar-nos-hi, de no prendre la natura com un simple teló de fons de les nostres activitats, o una mena de pista de ball on exhibir el nostre ego... Mirem d'estar sovint en plena natura, però enmig del silenci i lluny de multituds, que és quan ens pot comunicar tota la seva riquesa i saviesa, i tots els seus secrets.

Bons propòsits per a viure de veritat

20. No deixar-se abatre

Sempre hi som a temps a ensorrar-nos,

a deixar-nos abatre per qualsevol circumstància:

malaltia, fallida, pèrdua o el que sigui.

Pensant-ho bé, és el millor propòsit: no deixar-se abatre mai de bon començament. En el moment difícil que sobrevé una crisi, el que més necessitem és la serenitat per a saber-nos fer càrrec del que hi ha, de quina és realment la nova situació, i més encara si és especialment amenaçadora. Qualsevol altra reacció —esverar-se, perdre els papers, enfadar-se, angoixar-se, voler fugir, adoptar actituds dramàtiques...— és desencertada i contraproduent.

A vegades no som amos d'aquestes reaccions, perquè estem malalts per dintre i reaccionem d'una manera patològica, allunyats de l'objectivitat i de la raó. En aquest cas simplement hem d'acudir al metge i fer-ho tot per procurar tornar a la normalitat.

Aquesta normalitat no és idíl·lica —no somiem truites—, ni és veritat que, passada la tempesta, tot vagi com una seda, sense contradiccions, sense dificultats ni trencacolls. La vida no és mai com una pel·lícula de Walt Disney. Tornar a la normalitat serà acostar-me altre cop al timó, encara que sigui aquí caic allà m'aixeco, per continuar conduint la pròpia vida en la bona direcció. Després d'aquesta crisi, després d'haver fet el cor fort i d'haver lluitat per tirar endavant, tindrem —tenim ja, segur— més fortalesa per a afrontar airosament un altre dia un nou entrebanc, qui sap si encara més gros, sense perdre-hi bous i esquelles.

 

 

Bons propòsits per a viure de veritat

19. Obrar amb llibertat

Encara que, incomprensiblement,

 la llibertat faci molta por,

—tant la dels altres com la pròpia—,

no té sentit obrar sense ella.

Obrar amb llibertat és ser un mateix. És viure des del propi centre, cosa que no té res a veure amb estar centrat en un mateix ni amb ser egocèntric. És viure des de dins, des de les pròpies conviccions i decisions.

El sistema va al revés: busca només la nostra butxaca i, per a trobar-la, mira d'alienar-nos, ens empeny a vegetar; a tot estirar, a funcionar superficialment, ben instal·lats en la banalitat. I llavors ve tot allò tan sibil·lí: jo no cal que em cansi fent res, perquè la moda, les tendències i les influenciadores ja em diuen què m'haig de comprar, què m'haig de posar, què haig de tenir a l'armari..., perquè les xarxes ja em diuen què haig de fer, com haig d'ocupar les hores, sobretot com m'he de distreure, perquè es tracta d'estar ben distret, no fos cas que explorés una mica i descobrís la meva identitat, la meva essència, la meva personalitat, pensés una mica i decidís d'acord amb els meus principis, els meus valors, els meus sentiments, les meves experiències...

Em sembla que valdria la pena que reflexionéssim una bona estona sobre la por que ens fa la llibertat, la dels altres i la meva. Sobretot, per què em fa tanta por la meva pròpia llibertat? ¿És, potser, per una certa al·lèrgia a la responsabilitat? ¿És perquè em fa mandra aturar-me, pensar, decidir? ¿És per falta de costum? D'alguna manera, seria bo que ens anéssim entrenant a obrar amb llibertat. Així aprendríem a detectar traves que vénen dels altres i traves que ens creem nosaltres mateixos, i a superar-les. Fòbies heretades que de cop t'adones que no són teves, sinó de l'àvia, o del pare, o de la mare... Adonar-te'n ja és «tornar-les» al seu legítim propietari; perquè, quin sentit tindria carregar pedres feixugues que tu no has recollit?

  

 

Bons propòsits per a viure de veritat

18. Assegurar l'ordre en tot

L'ordre presideix la natura.

I no oblidem que nosaltres som natura.

Podríem dir que és pel camí de l'ordre

que arribem a l'harmonia.

Normalment, quan parlem de l'ordre ens referim a l'execució adequada d'allò que hem decidit amb llibertat, però no pas únicament. L'ordre no és una manera externa, que afecta només les nostres accions: és també i sobretot una qualitat profunda del pensament i de la filosofia que és el motor de la nostra conducta.

No hi ha cap àrea de la vida de les persones que no necessiti ordre i una certa disciplina, conceptes avui massa oblidats injustament. Molt sovint algunes conductes descontrolades —penso en el menjar, a què feia referència en l'article anterior— són degudes, sobretot, a la falta d'ordre. El bon funcionament del meu cos exigeix ordre, en tot: en el descans, en el moviment, en l'alimentació, en el son, en el treball, en l'esforç...

Una casa sense ordre és un desori: tot està mal posat, fa més fàstic que goig —diguem-ho clar—, no hi trobes mai de seguida allò que busques, fins al punt que a vegades compres aquell objecte que necessites, tot i saber segur que el tens, perquè no hi ha manera de saber on para... Les finances sense ordre ni previsió estan permanentment amenaçades per la fallida i no ens deixen viure tranquils. La manca d'ordre en el treball o en les activitats ordinàries fa que tinguem més descuits que no tindríem, que arribem tard, que anem a tomballons i acabem a mal borràs. Continuo?