Bons propòsits per a viure de veritat

20. No deixar-se abatre

Sempre hi som a temps a ensorrar-nos,

a deixar-nos abatre per qualsevol circumstància:

malaltia, fallida, pèrdua o el que sigui.

Pensant-ho bé, és el millor propòsit: no deixar-se abatre mai de bon començament. En el moment difícil que sobrevé una crisi, el que més necessitem és la serenitat per a saber-nos fer càrrec del que hi ha, de quina és realment la nova situació, i més encara si és especialment amenaçadora. Qualsevol altra reacció —esverar-se, perdre els papers, enfadar-se, angoixar-se, voler fugir, adoptar actituds dramàtiques...— és desencertada i contraproduent.

A vegades no som amos d'aquestes reaccions, perquè estem malalts per dintre i reaccionem d'una manera patològica, allunyats de l'objectivitat i de la raó. En aquest cas simplement hem d'acudir al metge i fer-ho tot per procurar tornar a la normalitat.

Aquesta normalitat no és idíl·lica —no somiem truites—, ni és veritat que, passada la tempesta, tot vagi com una seda, sense contradiccions, sense dificultats ni trencacolls. La vida no és mai com una pel·lícula de Walt Disney. Tornar a la normalitat serà acostar-me altre cop al timó, encara que sigui aquí caic allà m'aixeco, per continuar conduint la pròpia vida en la bona direcció. Després d'aquesta crisi, després d'haver fet el cor fort i d'haver lluitat per tirar endavant, tindrem —tenim ja, segur— més fortalesa per a afrontar airosament un altre dia un nou entrebanc, qui sap si encara més gros, sense perdre-hi bous i esquelles.