14. El gregarisme, una bomba

contra

la pròpia personalitat

O tinc personalitat o soc un be de ramat i no en tinc;

una de dues,

perquè totes dues coses alhora no pot pas ser.

Trobo molt preocupant el gregarisme, que ens pressiona perquè seguim no allò que trobem convenient, millor, més acordat amb les nostres conviccions personals més profundes, sinó el que, segons afirmen, fa tothom (!) i recomanen quatre toies que, amb una formació molt escassa o més aviat nul·la, es dediquen a poc més que fer posturetes i a viure amb l'esquena dreta explotant l'estupidesa encara més gran d'un enorme ramat de bens sense esquella que no produeixen ni llana. Ahh..., això sí, s'han de fer dir influenciadores en anglès; en català no serveix, que el negoci perilla.

Ben mirat, l'espectacle és decebedor. No em reconec de la mateixa espècie... Segons el meu parer, la personalitat recull aquella essència multiforme que ens fa deliciosament únics, valuosos i profundament originals. Viure entenc que és precisament treballar, cultivant, aprofundint i polint més i més, tota la riquesa i la saviesa que la història viscuda ens ha anat aportant al llarg del temps viscut. Per això, doncs, sento el gregarisme com un gran enemic, que pretén prendre'm el millor de la meva persona a canvi de quatre galindaines.

No ens enganyem: el país i el món necessiten l'immens tresor que és cadascú, la saviesa irrepetible de cada persona, i això —no ens enganyem— només ho podem aportar defensant-nos d'aquest gregarisme uniformador a la baixa i generador d'estultícia a gran escala. Hem de ser conscients de l'onada deshumanitzadora i despersonalitzadora del sistema, no per a fer ais i uis ni per a esquinçar-nos les vestidures, sinó per a no entregar-nos a aquest enemic com unes fleumes sense presentar batalla. No una batalla amb espases i llances; sí una batalla amb consciència, formació i exercici lliure de la pròpia personalitat.

He decidit prendre'm uns quants dies de vacances per a acabar d'enllestir tot el que tinc entre mans. Fins després de la Diada, doncs. Bon estiu!

 

13. Les dependències,

cadenes que empresonen

Una dependència no és un vincle:

és una cadena

que converteix les meves opcions lliures

en necessitats irracionals.

És natural que ens importi l'opinió de les persones que tenim al voltant, que estimem i que ens estimen, però ja no ho seria que depenguéssim de la seva aprovació per a fer qualsevol pas o prendre una decisió personal, la que sigui. Malauradament, les dependències són un autèntic enemic: una mena de corc que deteriora moltes relacions i que arriba a destarotar moltes persones. Faríem bé de detectar que no se'ns hagués infiltrat en cap raconet de les nostres relacions.

Al meu voltant en veig moltes, de relacions «atacades» pel corc de les dependències. Hi ha el qui considera que una malaltia, una dificultat o una parella «li ha destrossat la vida», sense adonar-se que posar en mans d'una persona o d'una circumstància —ni que sigui tan important com la salut— la consecució de la meva pròpia felicitat és un error descomunal, una acció equivocada. Hi ha qui està pendent de totes les coses que fan o deixen de fer els fills, oblidant que cadascú —també el pare i la mare— ha de viure la seva pròpia vida personal, no la d'un altre, ni que sigui el fill o la filla. També conec avis que entren en una mena de competició malsana amb els altres avis per comprar l'afecte del net a força de regals...

Si badem, el corc de la dependència pot rosegar la nostra pretesa llibertat, el bon sentit i l'equanimitat de les nostres accions. Cal reflexionar, estar atents, no deixar que el sentit comú es rovelli de no fer-lo servir, centrar-nos en el que és missió nostra i deixar afablement el que és competència d'un altre, sigui qui sigui. No deixar que res ni ningú ens faci abandonar el propi centre. I això no és una mostra del «ja t'ho faràs», ni indiferència, ni desinterès... Això és ser un mateix i no resignar-se de cap manera a esdevenir un captaire d'engrunes afectives.

 

12. La tebiesa,

que apaga tot el que toca

La tebiesa no engresca ningú.

Una vegada i una altra hem pogut comprovar

ben bé per pròpia experiència

que les mitges tintes no satisfan.

Així i tot, de tant en tant ens desconnectem de les conviccions

i tot ens queda apagat, com en un eclipsi de sol.

Fer la viu-viu no s'assembla de res amb viure de veritat. Entre viure des de les pròpies conviccions i anar fent portats per la rutina, o per una indiferència freda, o per l'apatia, hi ha tanta diferència com de la nit al dia. Tots ho sabem per experiència: sabem el que és la tebiesa i el que és l'entusiasme de viure de debò segons les pròpies conviccions. A vegades, però, no sabem que ho sabem.

A vegades també passa que hauríem d'anar molt més endins de nosaltres mateixos, però això de baixar tants esglaons ens mareja una mica, ens fa molta mandra i encara més por. Aquesta pot ser una causa que expliqui per quins set sous, tot i tenir-ho ben clar en el cap, tornem a caure una vegada i una altra en aquesta desconnexió tan desgraciada.

De l'autenticitat a la trivialitat hi ha només un clic, una decisió personal tan senzilla com plantejar-me: Quin camí vull prendre en aquest moment únic de la meva vida (únic perquè ja no tornarà mai més)? On vull posar ara tot el pes de la meva existència: en les conviccions que m'omplen i em sostenen, o en el que fa tothom, en l'anar tirant...? Cada quant m'aturaré a revisar on està realment el meu centre? Tot té un preu, però ben pensat em sembla que val la pena de pagar-lo per a viure d'una manera càlida i plena d'entusiasme i de sentit.

 

11. El judici i la definició,

dos disbarats dels grossos

Pretendre jutjar els altres ja és un gran disbarat,

una pretensió vana i nècia,

ja que ens falta el coneixement mínim per a fer-ho;

i pretendre definir-los encara és pitjor.

Què ens passa que generalment defugim el nostre propi coneixement i, en canvi, ens veiem amb cor de «diagnosticar» alegrement els altres? El que fa pensar —i no pas poc— és el fet que el qui es coneix una mica és el qui té més poca tendència a judicar i a definir els altres. Potser perquè sap per experiència que cada persona és un món i que el més raonable és que cadascú s'ocupi de les seves coses.

Jutjar ja és una pretensió absurda, pròpia d'insensats, però encara és molt més aberrant pretendre definir. Només podem definir coses: un vestit, un moble, un cotxe, un gerro..., si en tenim un bon coneixement, però no podem definir mai una persona, simplement perquè no tenim aquesta capacitat. Definir ve a ser com establir els límits, com si l'altre estigués obligat a obrar sempre de la mateixa manera i no pogués sortir d'aquí. Precisament, l'ús de la intel·ligència es manifesta sobretot en el creixement que neix d'aprendre dels errors, propis i dels altres... 

El millor que ens podria passar potser és que algú s'atrevís a jutjar-nos i a definir-nos, com si en tingués la capacitat. Què sentiríem? Què sentim quan algun panoli s'atreveix a definir-nos? Us ben asseguro que el «retrat» és tan matusser que no ens hi reconeixem. I exhalem un rotund i ben convençut: «I ara, no!! De cap manera!!». Potser ens hauríem d'alegrar d'aquest fet tan desafortunat, perquè ja no ens caldrien explicacions ni recomanacions: amb la sola experiència estaríem ben convençuts que pretendre jutjar i definir una persona és un autèntic disbarat, i dels grossos. Tant de bo patir-ho en pròpia carn ens «vacuni» de les ganes irracionals de definir els altres!