13. Les dependències,

cadenes que empresonen

Una dependència no és un vincle:

és una cadena

que converteix les meves opcions lliures

en necessitats irracionals.

És natural que ens importi l'opinió de les persones que tenim al voltant, que estimem i que ens estimen, però ja no ho seria que depenguéssim de la seva aprovació per a fer qualsevol pas o prendre una decisió personal, la que sigui. Malauradament, les dependències són un autèntic enemic: una mena de corc que deteriora moltes relacions i que arriba a destarotar moltes persones. Faríem bé de detectar que no se'ns hagués infiltrat en cap raconet de les nostres relacions.

Al meu voltant en veig moltes, de relacions «atacades» pel corc de les dependències. Hi ha el qui considera que una malaltia, una dificultat o una parella «li ha destrossat la vida», sense adonar-se que posar en mans d'una persona o d'una circumstància —ni que sigui tan important com la salut— la consecució de la meva pròpia felicitat és un error descomunal, una acció equivocada. Hi ha qui està pendent de totes les coses que fan o deixen de fer els fills, oblidant que cadascú —també el pare i la mare— ha de viure la seva pròpia vida personal, no la d'un altre, ni que sigui el fill o la filla. També conec avis que entren en una mena de competició malsana amb els altres avis per comprar l'afecte del net a força de regals...

Si badem, el corc de la dependència pot rosegar la nostra pretesa llibertat, el bon sentit i l'equanimitat de les nostres accions. Cal reflexionar, estar atents, no deixar que el sentit comú es rovelli de no fer-lo servir, centrar-nos en el que és missió nostra i deixar afablement el que és competència d'un altre, sigui qui sigui. No deixar que res ni ningú ens faci abandonar el propi centre. I això no és una mostra del «ja t'ho faràs», ni indiferència, ni desinterès... Això és ser un mateix i no resignar-se de cap manera a esdevenir un captaire d'engrunes afectives.