Tres bons consells

Els van donar en un enterrament, un moment especial perquè tots ens trobem en una situació bastant receptiva: ens hem hagut d'aturar forçosament i ens sentim colpits per la caducitat de la vida.

El primer era: viure. La forta impressió que produeix en tots veure que havíem oblidat que la vida tal com la coneixem és temporal i s'acaba, no pot tapar l'alegria de descobrir que encara hi sóc a temps, que, com a mínim jo, encara tinc una oportunitat. ¿Sabré viure intensament, després d'aquest llampec de consciència?

El segon era: deixar viure. Em sembla que això es podria traduir per respectar la llibertat de l'altre i no pretendre controlar ni ser un corcó per a ningú. Si no sé viure, em costarà molt més deixar viure algú a la meva vora... 

I el tercer: ajudar a viure. Si m'assec a la meva cadira de pensar, no em costarà gaire confeccionar la llista de les persones que des del bressol fins ara m'han ajudat a arribar a viure bastant de debò... Segur que serà llarga. Per què no constar en la llista d'algú altre?

L'aixada meva, per al meu hort
 

Cadascú té una vida per a viure: la seva. Tots tenim les eines per a cultivar el nostre propi hort. No el del veí. Però fàcilment sé què haurien de fer tots els altres i, en canvi, no veig gaire clar què he de fer jo...

A mi m'han confiat un hort: la meva vida amb les seves circumstàncies particulars. Tinc totes les eines necessàries per a treballar-lo: coneixement, temps, experiència, forces, capacitat d'aprendre més...

Jo he de cultivar el meu hort, és a dir, m'he d'ocupar del que és meu. La resta, millor que la deixi per a cadascú, sigui fill o filla, germà, amic, veí, veïna, sogra o el que sigui. No fos cas que, pensant en el que ha de fer aquest i aquell altre, el meu hort se'm convertís en un ermot lamentable...

Si em concentro treballant el meu hort, llavors podré mirar tranquil·lament l'hort del veí i n'aprendré molt. Mirar és com llegir un llibre interessant.

El què i el com

Són molts els savis assenyats que afirmen que en la vida el més important no és el que passa, sinó com ho vivim. Si tots coincideixen a dir el mateix, deuen tenir raó i val la pena que els fem cas.

Viure bé no depèn tant del fet que les circumstàncies de la vida siguin més o menys favorables, sinó, ben senzillament, de com les encaixem. Això és una gran sort! Al capdavall tot depèn de mi: depèn que jo sigui raonable, realista i que tingui obertura i bones disposicions.

La vida no me la puc arreglar al meu gust, ni la puc canviar segons em convingui. És com és i per això pot ser sempre una oportunitat d'aprendre i de créixer. Això va molt bé recordar-ho sobretot quan les circumstàncies són adverses!

Aleshores, tot ens convida a treballar-nos nosaltres mateixos: a ser més raonables, més pràctics i a no perdre el temps queixant-nos de les circumstàncies (com ens agrada, això de lamentar-nos...), que no serveix de res. 

I què me'n dieu, de fer la viu-viu?

Que bé que ho coneixem, això..., perquè tots algun dia o altre hem fet la viu-viu. És com ara abaixar-se un parell de tons cantant una cançó.

Fer la viu-viu quedaria entre vegetar i funcionar. Seria anar tirant, viure al trenta-cinc per cent, podent viure al cent per cent.

Tots tenim moltes capacitats i possibilitats, moltes més que no ens sembla. Llàstima que, sovint per mandra o per por, nosaltres mateixos ens "desactivem" amb un enfilall d'afirmacions tronades i falses d'aquelles que tenim emmagatzemades a dintre, com ara: "no en sabré mai", "és massa difícil per a mi", "tots estan més ben preparats que jo", etc. I en un no res hem perdut la consciència de les nostres capacitats com si haguéssim patit un atac d'amnèsia.

Per què fem la viu-viu en lloc de viure? Perquè ens afluixem, perdem l'atenció o, simplement, ens deixem portar pel "ramat" que ja en té prou amb anar tirant...

I jo?

El moble necessari                             per a aprendre a viure
 

Sembla una facècia, però no ho és. Si volem aprendre a viure se'ns fa imprescindible una cadira. 

A l'escola, quan algun dels petits ha fet una malifeta el fan seure en una cadira relativament apartada dels altres nens: és la cadira de pensar. És un mètode senzill per a fer reflexionar l'entremaliat i aconseguir que prengui consciència de quina actitud ha de millorar i de com ho ha de fer.

Vet aquí, doncs, que aquesta cadira de pensar, l'haurem de menester tota la vida; bé, més que la cadira, el fet de pensar. Però per a reflexionar necessitem estona i estar quiets: per això també ens cal la cadira. Perquè sense reflexió no hi ha aprenentatge ni creixement. Ho repeteixo per si algú no s'hi ha fixat prou bé: sense reflexió no hi ha aprenentatge ni creixement.

Faig servir sovint la meva cadira de pensar?, o passo el temps sense utilitzar el cap, com si no en tingués o només em servís per a pentinar-me?   

Vegetar, figurar i funcionar, tres camins equivocats

 

Són camins equivocats perquè no em porten a viure de debò. Veure aquestes maneres de fer en els altres, en una mesura o altra, no m'hauria de dur mai al judici i a la desqualificació, sinó ajudar-me a respondre la gran pregunta de sempre: "I jo, com estic d'això?".

Si vegeto, redueixo la meva existència al popular "mam, cac i non". Avui, com ahir, hi ha formes molt sofisticades de vegetar: consumir pel broc gros, contaminar sense miraments i evadir-se. Si vull viure autènticament, no em convé pas esllavissar-me per aquests terrenys tan fressats...

Si la meva vida es va centrant en l'aparença i se'm fa molt important figurar o aparentar, malament rai: deixaré de ser una persona autèntica i sincera, i la meva existència se m'anirà tornant una comèdia. Ja es veu clar que no és pas aquest camí el que em portarà a viure a fons.

Si només funciono, alerta!, vol dir que he deixat de viure. He deixat de ser jo per ser només el meu personatge. Aquest "funcionar" és perillós perquè va molt ben disfressat i es pot arribar a assemblar força a viure. A més, quan funciono quedo bastant bé, perquè el paper que represento és del gust de la gent i del moment: estar al cas de tot, a l'última, estar molt en forma, tenir-ho tot a la punta del dits, moure'm molt... Però, ai las!, l'eix se m'ha desplaçat del ser al fer.

Què vol dir exactament viure bé?
 

La veritat és que jo vull viure bé, però no com alguns entenen això de "viure bé": atipar-se, no fer res, pensar només a divertir-se... Això no em diu res. Si algú pensa que això fa molt feliç, que ho provi i ja m'ho comentarà.

Jo vull viure bé, és a dir, conscientment, amb llibertat, d'acord amb les meves conviccions, amb un esperit sempre positiu, amb harmonia, amb respecte a tots i també a mi, amb generositat...

Perquè, així com hi ha succedanis de la xocolata i de moltes altres coses, també n'hi ha de viure. A cop calent se me n'acudeixen tres: vegetar, aparentar o figurar i funcionar. Cap d'aquests succedanis no es poden comparar amb viure, tot i que en certa manera s'hi puguin assemblar una mica.

Començo aquest blog

 

Com que algun dia o altre ha de ser el primer, avui començo aquest blog amb un interès molt definit de centrar-me en allò que és la tasca pròpia de tots els humans: VIURE.




L'experiència de cada dia ens demostra que això que sembla tan senzill a l'hora de la veritat no ho és pas tant.

Per què aquest blog? Perquè em ve de gust parlar de les dificultats que vaig veient dintre meu i en la gent del voltant: observar, reflexionar, qüestionar, proposar, replantejar... amb el desig que tot plegat pugui servir per a viure més conscientment, amb més sentit i amb més gràcia. En altres paraules: per a ser més feliços, si pot ser.

No tinc cap títol que m'acrediti com a experta ni tinc res a veure amb els set savis de Grècia. Només tinc un gran desig de millorar la qualitat de vida, en mi i en tots aquells que comparteixin el mateix interès.