El necessari equilibri
entre raó i sentiments

A la humanitat li ha costat sempre anar pel camí del mig. Segons les èpoques es decanta a una banda o a l'altra. En temps passats costava trobar un espai on poder encabir els sentiments. Avui més aviat sembla que sigui al revés.

La manca d'equilibri entre raó i sentiments ens distorsiona greument la percepció de la realitat, i això afecta d'una manera lamentable tot allò que fem. En èpoques pretèrites s'havia imposat la "raó", sovint sota formes ben poc raonables. Fent una mica de broma, un s'imagina que als carrers de les ciutats era més fàcil trobar-hi armadures que vestits...; elms, que no barrets, boines i casquets...

Avui sembla que s'hagi tornat a imposar l'imperi dels sentiments, però amb això sol la cosa tampoc no ha millorat pas gaire. Ja està bé que fem grans coses, però malament rai si les fem només quan ens ve de gust; o les deixem de fer tan bon punt els sentiments se'ns endormisquen una mica... ¿I la raó, que comprèn les conviccions, les opcions de fons, una certa objectivitat? On para, tot això?

Farem bé de guardar-nos de l'intel·lectualisme, del voluntarisme, però també del sentimentalisme. Si aconseguíssim equilibrar una mica més la raó i el sentiment, tots plegats aniríem més bé. Veuríem la realitat d'una manera més objectiva i actuaríem amb més seny i, doncs, amb més encert.

Tenir a ratlla
els qui no es comporten com cal

La bondat és un gran tresor, que hauríem de conservar i augmentar sempre, però no és pas blederia, ni deixar que qualsevol em faci la santíssima. Al contrari, bondat és també aprendre a tenir a ratlla el qui no es comporta com cal.

Tranquils, que no va de bufetades ni d'arts marcials o de claus d'autodefensa, que no diria pas que no ens puguin anar bé en un moment determinat. De fet, tenir a ratlla l'altre comporta treballar molts aspectes no en l'altre, sinó dintre meu: la meva llibertat, normalment poc desplegada, torta o mal entesa; l'equilibri entre els sentiments i la raó, que podríem anomenar també objectivitat, que a vegades no es veu per enlloc o bé pateix una malnutrició severa; un cert romanticisme irreal sobre les relacions entre persones...

Comencem pel final: hi ha persones i persones. Allò que dèiem al principi: bondat no és miopia. Tots tenim defectes i virtuts; hi ha persones que ho són de debò i altres que ho són només de nom. I veure-ho no és ser rebuscat ni inhumà: és tenir bona vista i dir les coses pel seu nom. 

Si em vaig coneixent jo cada dia una mica més i faig l'opció valenta de no voler-me enganyar respecte a mi mateixa, cada cop serà més difícil que m'enganyi amb els altres. El propi coneixement és un camí poc freqüentat, però és la clau per a conèixer i comprendre l'altre, sempre amb obertura, respecte i sense cap mena de judici.

Així, decidir quina distància necessito amb cadascú serà responsabilitat meva, és clar que sí. Oi que no tinc escurçons a casa com a animals de companyia perquè m'hi jugo massa? Doncs de la mateixa manera he de veure clar a quina distància m'he de mantenir de cadascun dels meus amics, coneguts i saludats. Algunes dones que no s'han plantejat mai això ja fa temps que estan al cementiri. Algú ho havia de dir.

Expressar les meves necessitats

Si tots ho féssim, la convivència seria molt més senzilla. ¿Oi que estem ben convençuts de pertànyer a la raça humana com totes les altres persones? Doncs un dels trets de les persones humanes és tenir necessitats.

La conducta assertiva té uns passos: reconèixer dins meu una necessitat, expressar-la, proposar una solució i convidar a parlar-ne, amb llibertat, sense cap mena de mala consciència (és ben legítim tenir i sentir una necessitat), amb claredat, respecte i tranquil·litat.

La conducta assertiva expressa una sana valoració i estima d'un mateix, i també de l'altre. És necessària per a ser una persona sana i equilibrada. No hi perdríem pas gens si ens anéssim acostumant a poc a poc a reconèixer les nostres necessitats i a expressar-les sense embuts, amb pau i sense judicis ni acusacions. Si les persones que ens envolten són com cal, ens agrairan que parlem clarament, trobarem solucions i tot anirà molt millor. Si no són com cal, potser haurem d'aprendre a tenir-les més a ratlla. Vet aquí.

Molts, i sobretot moltes, no s'atreveixen a expressar les seves necessitats (per exemple, que desitjarien un cop de mà per a acabar qualsevol tasca quan estan molt cansades), simplement no gosen. Què passa? Que s'ho van "menjant" tot i aguanten un dia i un altre fins que ja no poden més; aleshores qualsevol cosa de no res les fa explotar i els surt sac i peres, tot el que tenien mal digerit, barrejat amb l'agror del judici i del ressentiment que no s'han pogut estalviar i havent perdut l'objectivitat. Si dia a dia m'acostumo a reconèixer i expressar normalment les necessitats que tinc, m'estalviaré "escenes" i tot rutllarà més bé.

Tu ets important... i jo també

No és pas veritat que només tu siguis important, ni que només ho sigui jo; ho ets tu... i jo també. Ni l'agressivitat ni la submissió no són la millor via de creixement. El millor camí per a aprendre a viure bé és la conducta assertiva.





La persona més aviat agressiva pensa: "Només jo sóc important". La que és més aviat submisa, en canvi, pensa: "Jo no tinc cap importància". Ni l'una ni l'altra no tenen raó; són parcials. La persona madura i amb sentit comú té una visió més ajustada de la realitat: "Tant tu com jo som importants; per tant, parlem i escoltem-nos". Aquesta és la conducta assertiva.

La percepció desajustada de la realitat deforma tant el pensament, com l'expressió, com l'acció. Tan desajustada és la percepció de la persona orgullosa i agressiva ("Només jo sé de què va; tu calla que no saps res"), com la de la submisa ("Jo faré el que em diguis, perquè jo no sé res, no sóc ningú").

Darrere d'aquestes dues actituds que es van repetint al llarg del temps en tota la humanitat sota formes molt variades hi ha alguns problemes: darrere l'agressivitat s'hi amaga la por, perquè qui fereix és d'alguna manera qui està ferit; i darrere la submissió hi trobem una valoració d'un mateix molt escassa. En canvi, en la conducta assertiva hi ha respecte, respecte per l'altre i, alhora, per un mateix.

Cruïlles en el camí
d'aprendre a viure bé (3):
la indiferència i l'empatia

En la relació que tenim amb els altres sovint sentim aquestes dues possibilitats: d'una banda, tractar els altres com si fossin una simple dada i, de l'altra, intentar posar-se en el seu lloc, en la seva pell, comprendre'ls.



Fa molts anys em va impactar una frase atribuïda a la Mare Teresa de Calcuta: "El mal pitjor és la indiferència". Em va sorprendre. Jo hauria dit que el mal pitjor era la guerra, l'opressió, l'odi..., qualsevol cosa d'aquestes gruixudes i destructives, però no se m'hauria acudit que podia ser-ho la indiferència. La indiferència és fredor; encara més que fredor: gelor; és desamor, distància, rebuig molt educadament dissimulat.

L'empatia, en canvi, supera totes les distàncies, dóna calidesa, retorna com un bon foc a la llar. Si sé mirar l'altre als ulls, el sentiré igual: persona com jo, vulnerable com jo, amb defectes i tares com jo, amb capacitats i possibilitats, i amb moltes necessitats, com jo. Potser no podré entendre tothom, però sí que els podré comprendre.

Tenir empatia és senyal de viure bé. O, com a mínim, d'estar en camí de fer-ho. 

Elogi del sofriment

Això d'elogiar el sofriment sembla una autèntica bestiesa, però crec fermament que no ho és. Patir té una funció ben concreta en la vida humana: ajudar-nos a madurar com a persones.

No voldria de cap manera fer l'apologia del dolor, i encara menys fer venir ganes de fer patir ningú. De cap manera! Però, fixem-nos en la vida: més tard o més d'hora, a tots ens ve una prova, una dificultat, un problema. Conec persones que opinen ben sincerament que això és una mena de maledicció, un sadisme injustificable, un despropòsit, vaja. Però estic convençuda que la vida és molt més sàvia que tots nosaltres, per diplomes que col·leccionem, i que, per tant, si en algun moment ens toca patir és per a alguna cosa o altra.

Normalment veiem que els qui ho han tingut tot de cara, han estat criats entre cotó fluix i han crescut molt contemplats no es destaquen pas per ser gaire resistents, més aviat, en general, els trobem molt exigents, llepafils i perepunyetes. La preponderància de l'ego veiem que no afavoreix pas la maduració. 

Conec moltes persones que encara no han pres consciència que tot en la vida és una oportunitat, també les experiències doloroses: una malaltia, un fracàs, una pèrdua..., i viuen encongides davant el temor de patir alguna situació dolorosa, elles o algun dels seus. Adonem-nos tots plegats que és sobretot gràcies a les dificultats que aprenem a superar l'estupidesa i a centrar-nos en allò més essencial de la vida. Per tant, res de malediccions i despropòsits: oportunitats.

Cruïlles en el camí
d'aprendre a viure bé (2):
El recel i la confiança

En el nostre camí d'aprendre a viure bé hi ha un gran escull: el recel, que ens ho converteix tot en una espècie de cursa d'obstacles. Por i malfiança no ens ajuden pas gaire a créixer. Més val decantar-se per la confiança.

El recel es nota d'una hora lluny: en les paraules, el posat i la cara del qui es malfia. En lloc de facilitar, ho complica tot, tanca portes, predisposa al conflicte i arriba a condicionar negativament la realitat futura. Sincerament, no crec pas que sigui un bon trencall per a arribar a viure de la millor manera possible.

La confiança autèntica també es veu d'una hora lluny, en el que diem i en com ho diem, en el posat i la cara que fem. Però la confiança ho fa tot més senzill, obre portes, predisposa a la bona acollida i l'entesa, facilita les relacions, i condiciona positivament el que vindrà.

El recel fa que ens mirem de reüll, que ho fiscalitzem tot, que preguntem i indaguem, que controlem fins a fer venir ganes a l'altre d'enviar-nos a pastar fang (siguem sincers: oi que sí?). La confiança, en canvi, ens relaxa i ens impulsa a obrar amb respecte i amb llibertat, sense segones intencions ni expectatives rebuscades.

Confio que us decantareu majoritàriament pel camí de la confiança.

Cruïlles en el camí 
d'aprendre a viure bé (1):
el tancament o l'obertura

No parlo pas de qualsevol tancament i obertura, de simple manera de fer, de tendència del temperament, sinó d'aquells que, molt més endins del que fem i de com ho fem, apunten sobretot al cor i a la ment.

En molts punts del nostre camí hi ha una cruïlla, una disjuntiva no tant sobre què fer, sinó especialment sobre com fer el que fem. Estem parlant d'actituds bàsiques que en condicionen d'altres. Una de les més fondes és aquesta: el tancament o l'obertura.

L'experiència ens demostra que, moltes vegades, si en la vida hem pujat un esglaó de qualitat ha estat gràcies a una certa obertura que ens ha impulsat a deixar enrere les repeticions, a sortir de les zones ben conegudes i a embrancar-nos sensatament en un "provem-ho?" encara no ben dibuixat del tot.

En aquesta cruïlla concreta de tancament i obertura, ens convé tirar cap a la segona: és l'espai de la creativitat i la confiança, de l'exercici quotidià del bon sentit que ens permet créixer, amb coratge, senzillesa i profunditat.

Elogi de la fe

De qualsevol confiança, no se'n pot arribar a dir fe. Em sembla que només té sentit donar el nom de fe a una confiança a prova de bomba, ferma, tossuda, reincident, desarmada i, per això mateix, indiscutible.

Vull elogiar la fe com a experiència humana, que no és pas poca cosa. En tenim molta més que no ens pensem, de fe. En la pròpia formació l'exercim sovint, ja que ens és impossible comprovar totes i cada una de les afirmacions dels mestres, dels llibres, dels estudis antics i moderns... El que fem, i crec que fem bé de fer-ho, és buscar informació de colors diferents, sobretot en coneixements històrics, que són realitats molt polièdriques. La fe no és de cap manera credulitat ingènua.

El màxim exponent d'aquesta experiència humana que és la fe és la certesa de qui és el meu pare. I no pas per cap resultat de la prova de l'ADN, que fa poc més de quatre dies que es pot fer, sinó, senzillament, per fe en la meva mare, que des d'abans de tenir jo memòria i no parlem ja d'enteniment, em deia sovint: "Fes un petó al papa..."

I la fe religiosa no deixa de ser també una experiència humana, d'alguna manera comparable als dos exemples que us acabo de donar... És una certesa indemostrable que l'àmbit de l'existència no és buit; hi ha algú, algú que no necessita trucar i esperar que li obrin la porta. Algú que no solament m'acompanya, sinó que ho fa perquè m'estima. És inexplicable, d'acord. I també inefable.

Per això faig l'elogi de la fe com a experiència humana. Hi ha moltes coses dintre meu que no es veuen en el mirall, ni es poden detectar quan m'enfilo a la bàscula, ni quan em fan una analítica. No puc demostrar-les, però les puc sentir. Aquesta certesa indemostrable, nua, pobra, que ha perdut ja tots els embolcalls dogmàtics a favor o en contra, és la fe que elogio avui amb tota unció.

"No diguis mai burro a ningú
que no ho sigui més que tu"

Aquest refrany, encara que sembli simplement una poca-soltada, el que podríem qualificar com una autèntica bertranada, és una màxima molt valuosa: és encertada i marca un camí ple de sentit. 



Ja podeu riure tant com vulgueu, però jo la considero una màxima moral i fins i tot espiritual de primera magnitud. El bon ús de la particular cadira de pensar ajudarà cadascú a veure fins a quin punt tinc raó o estic tocada del bolet.

Si aquesta màxima tingués molts més adeptes que la practiquessin ens estalviaríem sentir moltes crítiques d'aquelles que arriben a fer riure de tant de fàstic que fan. N'hi ha molts que sembla que estiguin per damunt del bé i del mal, obliden que són uns simples mortals com tothom, que tots som de la mateixa pasta i que abans de criticar ningú, és molt assenyat de repassar atentament si l'altre, és a dir, el que critico, és realment "més burro que jo". Aquest detall tan simple estalviaria a més de quatre fer el ridícul més estrepitós.

Jo no tinc cap vareta màgica per a aconseguir que tothom mediti i practiqui la màxima que ens ocupa, però sí que la puc posar en pràctica cada dia tantes vegades com calgui. És com dur un mirallet a la butxaca i, abans de criticar ningú, comprovar que allò que critico no "adorna" també la meva personalitat. Fent-ho m'estalviaré fer el ridícul i emetre algunes crítiques injustes. I el món, encara que no es noti gaire, rodarà una mica més fi.