Els bons propòsits

per a l'any vinent

Fer bons propòsits és encomiable, sempre que siguin bons de debò

i fets amb sinceritat i determinació de complir-los.

Al qui els fes sense ganes de convertir-los en accions concretes,

més li valdria pentinar el gat. Ve-t'ho aquí.

Això de fer bons propòsits em fa pensar de seguida en dues coses: la capacitat que tots tenim (tots, sí!) de millorar com a persones i la necessitat de fer alguna cosa positiva davant l'adversitat. Entre les moltes coses que podem aprendre de la situació de pandèmia que vivim hi ha la conveniència de ser creatius: si ara no puc fer el que feia sempre, potser per rutina, em puc inventar alguna alternativa que encara sigui millor, almenys en algun aspecte. Fer com els cuiners —provar, investigar i temptejar— és infinitament més útil que lamentar-se o queixar-se. I molt més intel·ligent.

Suggereixo que a l'hora de fer bons propòsits no ens descuidem de la solidaritat. No descobreixo res de nou si dic que hi ha gent que ho ha perdut tot o que s'ha quedat sota mínims. Ara és el moment de compartir el que tenim: temps, dons i capacitats naturals, també diners. El que tinguem, sigui poc, sigui molt, pot arribar per a tots. Ser solidari és implantar "la nova cultura de la sobrietat compartida" (John Sobrino dixit). I és una manera segura de ser feliç, perquè la satisfacció que dona compartir no hi ha res més que la doni.

I no ens oblidem del nostre sofert i maltractat planeta, a l'hora de fer bons propòsits. No és pas veritat que no hi puguem fer res (el sistema sempre ens voldria ben aclaparats i desactivats). Encara que no sigui bufar i fer ampolles, les accions que podem fer en benefici de la bona salut de la Terra són innombrables: reduir els residus, sobretot de plàstic; suprimir articles d'un sol ús; estalviar energia; millorar l'alimentació; contractar energies renovables; informar-nos i formar-nos; participar en accions de protecció de la natura...

 

Què vull dir quan dic "Bon Nadal!"? 

Per a cadascú el Nadal deu ser una cosa diferent,

per això cadascú el viu a la seva manera.

Fer les coses maquinalment no omple pas ningú,

per això trobo que té molt de sentit plantejar-se aquesta pregunta.

Quan desitjo a algú un bon Nadal vull fer-ho de tot cor, superant el simple costum de formular un bon desig que és benvist d'expressar aquests dies. Ja n'hi ha prou de formalismes sense ànima i de fer coses perquè toca... Desitjar coses bones als altres és evident que ens enriqueix a tots: als qui reben el bon desig i a mi, que tinc el poder enorme de crear un sentiment positiu que comença sent momentani, però que es vol consolidar en una actitud permanent.

Quan dic "bon Nadal!" a algú, li desitjo que el sàpiga viure tan profundament com és capaç de percebre'l, que s'atreveixi a fer conscient el que celebra, i que ho faci de tot cor, no perquè toca o perquè ho fa tothom, que són raons que més aviat fan plorar. Desitjo que cadascú el celebri com senti que és millor i que ningú no en faci una caricatura.

Us desitjo de cor un Nadal ric en humanitat, en sensibilitat i empatia. Un Nadal sincer, coherent amb el que cregui, pensi i senti cadascú. Un Nadal tirant a sobri, que no són pas els galets, ni el gall farcit, ni les neules i els torrons, ni la histèria col·lectiva dels regals o l'elegància dels comensals l'essencial de la festa, sinó la calidesa, la proximitat dels altres i la solidaritat amb els qui més la necessiten.

Bon Nadal a tots!

La Covid-19, encara

Quantes coses ha trastocat, la Covid-19!

Els costums, les relacions, els hàbits, el treball, l'economia...

I moltes idees que teníem dins el cap i que semblaven inqüestionables.

Alguns parlen d'una manera com si amb la Covid-19 hagués entrat la incertesa en la nostra vida... I em sembla que això no és pas així. En tot cas, la pandèmia ha arrencat el vel que cobria i dissimulava la incertesa inherent a la vida; i als humans, que en general estem encantats amb els enganys i les dissimulacions, ens ha vingut molt de nou veure la realitat tal com és, sense maquillar. Més d'un i més de dos han tingut un espant majúscul en veure la realitat sense pal·liatius: no controlem res. I doncs, què ens havíem cregut?

En la vida humana tot és incert, començant per la mateixa vida. Qui pot afeg¡r ni un sol minut a la seva vida? Ningú, per savi, ric, ben plantat, famós i intel·ligent que sigui. En matèria de salut, seguretat i planificació, com en molts altres aspectes, no tenim pas capacitat per a decidir el que passarà ni com passarà... Això ha estat sempre així, però com que ens agrada enganyar-nos, ho hem tapat rere un munt de coses: una fe desmesurada en la tecnologia, una profusió de recursos molt superiors a les nostres necessitats, una apologia del "jo", que es fa la il·lusió de planificar i decidir...

Voleu que us ho digui clar? No em fa cap gràcia mantenir tabús, dissimulacions i eufemismes de cap mena, que l'únic que fan és que la cleca en un moment de crisi sigui més gran. Oi que soc vulnerable i fràgil de mena? Doncs no em penso moure d'aquí. El més alliberador és la veritat: mentre volti per aquests paisatges coneguts em vull dedicar a viure tan positivament com pugui la meva realitat vulnerable i fràgil. Senzillament perquè és així com soc.

El camí del pont porta...

fins al pont!

Normalment els indicadors de camins no s'equivoquen.

I, tot i que en els camins de la vida no n'hi hagi, d'indicadors,

el sentit comú més elemental ens fa veure on ens porta cada un.

La vida, normalment, desemboca allà on apunta: el qui viu caòticament se'n va directe al caos; el qui viu d'una manera materialista acaba perdent la poca humanitat que tenia; el qui cada dia fa el fatxenda i poca cosa més, al cap dels anys no recull gairebé res, per dir-ho matisadament; el qui és senzill i estima els seus amics sap mantenir-los al llarg dels anys; el qui perd el control cada dos per tres acaba descontrolat del tot; el qui viu com un ximple acaba víctima de la seva pròpia ximpleria...

Tothom recull el que sembra, perquè tot té les seves conseqüències. La dita ho diu d'una manera gràfica i molt original: "Les processons entren per allà on surten". L'experiència de cadascú ho pot corroborar amb múltiples exemples. El que és molt curiós és veure que més de dos i més de quatre no se n'adonen —com pot ser que no se n'adonin?— i pretenen arribar a gaudir de la llibertat interior i la pau de l'anacoreta fent vida de disbauxat. Però en aquesta estrambòtica pretensió qualsevol amb dos dits de front hi endevina una barreja de mandra, molt poc senderi i un sentit màgic d'allò més infantil.

Per a què serveix la cadira de pensar? Per a pensar, oi? Doncs això: farem bé de reflexionar què ens agradaria recollir amb la nostra manera de viure, per començar a cultivar-ho sense perdre temps. O bé on ens agradaria que arribés la nostra vida per a prendre el camí més adequat, no fos cas que volent arribar a Montcada enfiléssim el camí de Tortosa.

La bola de neu

Interpretar les intencions dels altres

és una acció corrosiva molt perillosa per a les relacions humanes,

perquè pot falsejar ben fàcilment el que pensa o sent l'altre. 

Intentar definir l'altre és un greu error, perquè la veritat és que ens és impossible de fer-ho. Definir és "donar una idea exacta" i, com podria donar una idea exacta d'un altre jo que no soc capaç ni de donar una idea exacta de mi mateixa? Tota definició que pretenc fer d'un altre, doncs, diu molt més de mi que de l'altre. Literalment: pretendre definir un altre fa que jo quedi ben retratat o retratada.

Les suposicions són perilloses perquè llisquen amb molta facilitat: començo suposant una cosa i al cap de poca estona ja em sembla que allò que he suposat és gairebé una realitat comprovable... Hauríem de tenir tothora molt present que a dins tots tenim una mena de guionista potencial que confon i barreja ficció i realitat d'una manera lamentable.

Per postres, n'hi ha que tenen el mal costum de remugar en sentit literal, com les vaques. És a dir, que no paren de donar voltes al cap a tot allò que han interpretat, suposat o intentat definir d'un altre, com si ho masteguessin, oblidant que les seves percepcions sense contrastar creixen i es deformen llastimosament com les boles de neu. Poden començar tenint la mida d'una nou i acabar que semblin una carabassa bonyeguda. Vés a saber...

Temptacions de la bona gent

No us penseu pas que la bona gent, la gent normal,

en mals moments se senti temptada de robar,

d'assassinar ningú o de dedicar-se al narcotràfic,

per dir alguns dels oficis coneguts de mala reputació...

Les seves temptacions són unes altres.

Sobretot quan ens anem fent grans, per exemple, sentim vivament la temptació de tancar-nos i erigir-nos en el centre de la nostra pròpia vida, oblidant que amb els anys el nostre món ja es va empetitint prou... O també la temptació de fer el repatani, de no donar el braç a tòrcer ni que em pengin, de voler imposar la meva voluntat, de no fer cas d'aquells que tinc a la vora, m'estimen i volen el meu bé.

També sentim la temptació de pensar que el passat era molt millor, com si aquesta falsa creença ens donés llicència per a rondinar i repotegar, avinagrar-nos, queixar-nos de tot i trobar pegues a tot arreu, fins i tot allà on no n'hi ha cap..., oblidant les moltes coses bones que tenim. El qui té i manté aquesta actitud rep el nom de «mastegatatxes», pintoresc i molt expressiu. Hi ha qui fa la víctima habitualment (i això en totes les franges d'edat!), en lloc de reconèixer amb goig que en molts aspectes som ben bé uns privilegiats.

Just en aquest moment —el present que va fluint fins a convertir-se en passat—, tenim la gran oportunitat de cultivar tot allò que és més equilibrat i real: agrair, col·laborar, confiar més en els que ens acompanyen; somriure, que és baratet; fer una mica de broma, que el bon humor fa que tot es torni més lleuger... Cada dia té un moment importantíssim per a aprendre a viure amb sentit, i aquest moment és ara.

 

Les portes s'obren des de dins

Això de créixer és una gran cosa,

però, ves per on, només ho fa

el qui ho vol fer de debò i s'hi dedica amb ganes;

no el qui em sembla que en té més necessitat.

 Per més que argumentéssim fins a l'afonia,

ningú no creixeria si no volgués fer-ho

amb tot el convenciment.

Aquest títol, el primer que em suggereix és que cal que jo m'espavili a créixer i m'hi dediqui amb tota l'aplicació, sense esperar que ho faci primer o també aquest, aquell o aquell altre. Sense cap mena de dubte, el creixement no es produeix en ramat, sinó d'un a un, personalment, cadascú al seu temps.

Cada persona va fent el seu procés, amb un ritme propi. Tots tenim una velocitat: bastant ràpida en algunes qüestions i molt més cançonera en segons quines altres, i un tempo, com les peces musicals. És tasca de tots aprendre a respectar-los en els altres.

Ens acostuma a passar que aquest respecte ens costa especialment d'aplicar a les persones que estimem més. Els voldríem engrescar a créixer, cosa bona, però sovint no encertem gaire la manera. Jo diria: Valores molt el creixement? Doncs creix tu. Així seràs veritablement engrescador o engrescadora: obraràs com moltes flors, que fan bona olor i l'escampen al seu voltant cridant l'atenció del caminant sensible, i t'estalviaràs de fer-te pesat o pesada com una mena de muetzí carregós insistint a dalt d'un minaret.

Observar per créixer 

És una gran eina, l'observació.

Sempre, però sobretot quan es tracta

de créixer com a persona.

Si som observadors,

la vida de tots es converteix en un autèntic manual 

que ens estalvia marrades i ens dona pistes

molt valuoses per a tirar endavant.

Sobretot quan les coses no són fàcils, els qui se'n surten més bé són els qui saben observar; els qui a més de mirar hi veuen. Els qui són capaços d'observar com obren els altres davant d'una situació semblant a la que viuen ells, no per jutjar-los o criticar-los, ni per tafaneria, sinó per aprendre de les seves actituds, descobreixen un munt de recursos que no se'ls haurien acudit mai.

La llàstima és que moltes vegades no sabem observar  gaire. Diguem que estem desentrenats, perquè sovint ens removem massa, volem fer massa coses alhora, vivim de l'epidermis enfora i no sabem aturar-nos i recollir-nos. Això és agitar-se, i vet aquí que agitar-se i observar són dues accions oposades i incompatibles: si m'agito no puc observar, perquè no tinc prou concentració per a fer-ho.

També ens pot passar que no sapiguem mirar els altres prou netament: quan hi veiem alguna cosa bona de debò, sempre hi ha qui cau en la temptació d'envejar-los. Per què? Vés a saber... Se m'acut de pensar que per a envejar no cal moure un dit i per a copiar una bona actitud sí. Però si volem créixer no tenim més remei que treure'ns la son de les orelles i aplicar-nos-hi, que vol dir intentar-ho una vegada i una altra, sense escatimar-hi esforços.

  

 

Quan hi ha una dificultat

Les dificultats formen part de la vida

i de tant en tant ens surten de trascantó.

Se'ns presenten sense demanar hora ni avisar.

En un primer moment és lògic que ens descol·loquin.

Tanmateix, gestionar correctament

les dificultats petitones

ens va preparant per a saber afrontar un dia

les més gruixudes.

El pitjor que podem fer davant la dificultat és arronsar-nos, acoquinar-nos, ensorrar-nos... i, per postres, estomacar-nos amb el sentimentalisme, aquell sentimentalisme irracional amb què acostumem a tractar les coses que ens venen més costa amunt. A l'extrem oposat, una actitud de gladiador seria igualment impròpia i, sigui com sigui, tampoc no la podríem mantenir gaire temps.

En qualsevol cas, ens tocarà arribar a acceptar la pròpia feblesa i necessitat sense posar-nos patètics, cosa que té la seva gràcia i que requereix un cert temps per a adaptar-se i elaborar-ho. Una cosa és conèixer una situació teòricament i una altra, haver-la viscuda. Això és cert. Però també sabem per experiència que difícilment sabrem elaborar una situació adversa si ni tan sols ens l'hem plantejada.

Pretendre eliminar la dificultat és una estupidesa, perquè és impossible. Més aviat convé concentrar tota l'energia a gestionar-la bé. Encarar bé una dificultat es podria plantejar com una qüestió d'economia. És a dir, prendre un paper i fer-se una mena d'enquesta a un mateix (seria molt bo que ho féssim!): Si m'ho prenc bé, què hi guanyo i què hi perdo? Si em reboto, m'enfado o m'ensorro, què hi guanyo i què hi perdo? Les quatre llistes que em sortiran m'acabaran de convèncer de cop, per poc racional que sigui, que val la pena que m'ho prengui bé.

La simpatia i l'amabilitat 

Tinc la sort de conèixer persones molt simpàtiques,

que tenen un do natural indiscutible

de gràcia, d'agudesa en el parlar, 

que les fa agradables i molt atractives.

Em sembla que la simpatia és un do personal: n'hi ha que el tenen i n'hi ha que no. Alguns, sense esforçar-s'hi gaire, aconsegueixen que tothom es trenqui de riure explicant senzillament un acudit o una facècia. Altres, per més que ens hi esforcem, fem més aviat pena i ens hem de conformar rient sols. Podem concloure, doncs, que la simpatia no es compra ni es ven: és un do innat.

L'amabilitat és tota una altra cosa: tots la podem adquirir perquè és una qüestió d'actitud. Ser amable, segons diu la mateixa paraula, és fer-se digne de ser estimat per l'actitud afable i cordial, pel tracte senzill, deferent i afectuós. I això no depèn d'una gràcia natural, sinó de la nostra voluntat.

L'amabilitat és sempre balsàmica. Sense cridar gaire l'atenció, es revela com una actitud beneficiosa per a tothom. Com sempre, amb un gran avantatge per al qui la cultiva en ell mateix: constatar que puc ser amable en tota ocasió, només volent-ho, em dona un gran impuls vital i veure els beneficis que aporta als altres m'acaba d'alegrar del tot. Realment, els qui es mantenen tothora rasposos com el paper de vidre em sembla que no toquen ni quarts ni hores: no saben el que es perden, pobres...

Per un bon ús de la sinceritat 

A vegades només fem servir la sinceritat

a l'hora de fer una crítica dura.

Sovint, quan et diuen: "Et parlaré ben sincerament...",

no pots evitar de témer que et tocarà el rebre.

Però hi ha una millor manera de fer servir

això tan esplèndid que es diu sinceritat.

Ser sincers sempre és molt millor. I, sobretot, restituir a la sinceritat el caràcter afirmatiu, que no hauria hagut de perdre mai. ¿Per què convertir-la en una mena de xurriaques per a fuetejar els altres amb diatribes, si podem fer-la servir per a afirmar-los, subratllant tot el que té de bo cadascú, que és tant: dons, encerts, qualitats, capacitats...?

Hem de confessar que no en sabem gaire, de fer-ho així. Per tant, ens tocarà començar-nos a entrenar sense perdre temps, si de debò pensem que val la pena ser sincers i positius alhora. Intentar-ho una vegada i una altra, sense cansar-nos-en i llançar la tovallola tot just començar, ens durà a incorporar-ho d'una manera del tot natural.

Per a comprendre els beneficis que obtindrem aplicant la sinceritat no solament a les crítiques sinó sobretot a la valoració positiva de l'altre, no hi ha com recordar l'efecte que ha produït en nosaltres rebre una valoració positiva i sincera: "Quin sargit tan ben fet!"; "M'agrada que sempre estiguis de bon humor"; "Tu, que llegeixes molt bé, ens pots llegir aquest article en veu alta?"; "Que bona que t'ha quedat, la samfaina!"... Segur que ens hem sentit ben compresos, justament valorats, càlidament estimats i, per postres, amb més ganes de millorar. 

Elogi dels elogis sincers

Si els elogis no són veraços i sincers, 

ja han deixat de ser elogis i s'han tornat llagoteria,

de la qual farem bé de fugir com de la pesta.

Podríem dir, fent servir una senzilla imatge culinària, que la llagoteria o adulació embafa i enfita, però no alimenta; en canvi, els elogis sincers i sentits satisfan de veritat, donen força, coratge i alegria, i ens fan sentir reconeguts i estimats.

Observo que hi ha moltes persones que, tot i la seva capacitat de valorar i admirar les coses bones que tenen o fan els altres, no en gasten, d'elogis. Potser és per excés de discreció o per un temor exagerat a caure en l'ensabonada per interès o per càlcul, cosa que certament fa angúnia i fins i tot fàstic...

De tota manera, suprimir tots els elogis em sembla una decisió simplista i empobridora, presa amb ben poca intel·ligència. Una relació sense elogis ens fa tornar més egocèntrics, més eixuts i ens pot abocar fàcilment a ser cada cop més bròfecs. Davant d'aquest horitzó tan poc falaguer, em decanto decididament per elogiar les coses bones que fan els altres amb tota sinceritat, sense interès ni càlcul de cap mena, esperant que les meves paraules sempre veraces els afirmin i els facin sentir més valorats i estimats.

Anar interioritzant la finitud 

Cada dia s'acaba en el capvespre i la nit.

Cada etapa de la vida desemboca en la següent.

La mateixa vida en aquest món s'acaba:

en la meva agenda ja no hi ha ningú del segle XIX!

Tot s'acaba. Això és inqüestionable. I davant d'aquest fet que no es pot discutir, la gent adopta diverses actituds: n'hi ha pocs que s'ho miren serenament de cara i miren d'incorporar-ho en l'acció i el pensament; altres prefereixen no parlar-ne mai ni tan sols pensar-hi, en un intent inútil d'eradicar-ho... Com si dissimular una cosa aconseguís fer-la desaparèixer màgicament...

Però la cosa no desapareix, per més que alguns facin veure que sí. Si la veritat ens allibera, la dissimulació ens lliga a allò que més temem, i comencem una penosa i ridícula cursa per a intentar fugir d'allò que no ens agrada, sabent del cert que més tard o més d'hora ens barrarà el pas definitivament, ja no podrem dissimular més i, per postres, no estarem preparats per a encarar el que hi hagi darrere, que tothom sabia i jo no volia veure.

Em sembla una posició molt més intel·ligent i recomanable adaptar el pensament i l'acció a la realitat. La formulació sembla molt teòrica, però es pot traduir molt bé a la vida quotidiana: aprendre a acabar les coses sense deixar d'estar content (tornar de vacances, per exemple); recordar amb goig i agraïment tot allò fet; desprendre's de recances i nostàlgies; aprendre a llençar serenament totes aquelles coses que ja no hauré de fer servir més (com ara els apunts per a fer classes si ja m'he jubilat)...

Encara una mica més sobre 

viure i conviure

 

Tant la vida com la convivència necessiten

renovació; no modificacions superficials,

sinó anar enfondint sempre l'arrel 

d'allò que som i busquem.

Comencem per una pregunta: ¿estimo aquella persona amb qui convisc? Si la resposta és afirmativa, hauré de ser una mica coherent i abandonar d'una vegada tota recriminació i tota acritud. Estimar l'altre (marit, muller, company, germà, filla, pare, etc.) no vol dir altra cosa que voler el seu bé i procurar-lo. Per tant, en la convivència no té cap sentit actuar com un fiscal. Farem santament d'eliminar una competitivitat fora de lloc, una "vigilància" que em fa estar a la que salta per "pescar" qualsevol falta, una crítica embafadora que mou més a engegar a dida que no pas a millorar... No hem quedat que estic a favor de l'altre perquè l'estimo?

Un valor molt important per a la convivència és la flexibilitat. Si soc molt rígida toparé amb tot i qualsevol coseta de no res em farà sortir de polleguera. Permeteu-me un apunt: aquest problema de sortir de polleguera és meu; no de l'altre, encara que tot sovint l'acusi de fer-me sortir de fogó...

Quantes discussions sense solta ni volta ens hauríem estalviat si haguéssim tingut més present que els homes i les dones reaccionen diferent! No cal anar-se'n a Harvard a fer cap màster..., però una mica més de coneixement sobre la psicologia femenina i la masculina ens anirà molt bé, perquè ens permetrà comprendre millor les reaccions d'uns i altres i ens ajudarà a millorar les pròpies actituds. Així sí que podrem anar avançant a poc a poc cap a l'harmonia.

 

Més sobre viure i conviure

A més d'amplada i llibertat,

la bona convivència necessita una comunicació

espontània, confiada i equilibrada,

lluny tant del mutisme com de la xerrameca,

tan molestos tots dos.

Una bona combinació de paraula i de silenci és, al meu entendre i sempre d'acord amb la meva experiència, essencial per a conviure còmodament i de gust. No hi ha fórmules exactes per a assegurar aquesta bona combinació; parlant-ne amb l'altre o els altres amb qui convisc n'aniré traient l'aigua clara.

Hi ha persones de poques paraules i altres de més parladores. Ens hem d'anar coneixent, acceptant i respectant una mica més cada dia. D'altra banda, no oblidem que una cosa és parlar i una altra, comunicar.

En la bona comunicació tan important és parlar, amb el simple desig de donar a conèixer el que tinc a dins (sigui un pensament, un sentiment, un desig, una proposta...), com escoltar sense filtres, reticències ni fiscalitzacions, acollint l'altre tal com és (cosa que no arribem a saber mai del cert, tinguem-ho present) i tal com està.

Aprendre a viure i a conviure

Saber viure es tradueix normalment en el fet ben natural d'anar sabent conviure una mica més cada dia, perquè no hi ha ningú que neixi ensenyat.

L'experiència personal ens va ensenyant tant o més que els millors mestres: veient amb qui podem conviure bé i comprenent per què, anem aprenent nosaltres mateixos a conviure una mica més cada dia, com correspon.

Per exemple, em seria impossible conviure amb un barrut, un aprofitat, un pocapena, o altres espècimens semblants o equivalents. La dita popular és ben clara i contundent: "Més val estar sol que mal acompanyat". 

Si comparteixo els objectius vitals, m'adono que una bona convivència només (només?) exigeix qüestions d'actitud, com ara que em deixin marge, sentir-me lliure (ep!, tal com entén la llibertat una persona com cal), trobar un equilibri harmònic entre l'autonomia i els espais personals, i les accions compartides. La llibertat és garantia de naturalitat i de comoditat, i si fallen aquestes dues coses, ¿voleu dir que hi pot haver bona convivència?

La cigala i la formiga

Us n'adoneu?

Cada dia vivim una mena de versió actualitzada

i lliure de la coneguda faula de la cigala i la formiga.

Ho veiem i ho diem sovint:

en la vida no es pot improvisar.

Quan ve el naufragi ja he fet tard per a comprar el salvavides; l'havia d'haver comprat bastant abans. El temps imposa la seva llei: hi ha un temps per a actuar i un temps per a lamentar amargament no haver actuat quan era l'hora de fer-ho.

Confesso que al llarg de la vida he tingut una marcada predilecció per la formiga que no para de treballar, encara que els tarambanes que té al voltant (tots en tenim) no paren de rascar-se literalment la panxa i de fúmer-se de la seva laboriositat.

Avui, però, vull fer un pas més en la lectura de la faula: feliç la formiga que sap treballar amb tota alegria! Feliços nosaltres quan descobrim el goig de fer alguna cosa positiva, de no ser uns simples paràsits (quina cosa més trista aquesta!), de donar bons fruits amb la laboriositat, i aprenem a celebrar-ho! Voleu dir que hi ha una manera de viure millor que aquesta?

 

 

Demanar disculpes i disculpar

"Qui té boca s'equivoca i qui té nas es moca",

diu sàviament la dita popular.

Tots ens equivoquem, un moment o un altre;

per tant, demanar disculpes i disculpar

ha de ser una cosa natural, fluida, automàtica,

com ara una frontissa ben lubricada,

que no rasca ni grinyola mai.

Disculpar no hauria de ser un gest èpic, ampul·lós i teatral. És senzill i hauria de ser espontani. Perquè els altres, ves per on, són persones humanes imperfectes, fet i fet com jo. Per això, perquè ens equivoquem cada dos per tres, tot sovint ens cal disculpar i demanar que ens disculpin.

Demanar disculpes no és rendir-se, rebaixar-se, sinó ser realista i reconèixer que jo també soc una persona humana. Si em costa molt i molt, disculpar d'una manera espontània, sense resistències, o demanar que em disculpin, malament rai: algun òxid m'està rovellant les actituds.

Potser és que necessito una mica més de realisme, de senzillesa o de comprensió, o de totes tres coses alhora... Provant-ho ho veuré. Com que cap dels tres elements no pugen al cap ni fan mal, ja puc tirar llarg: jo notaré per dins la seva acció benèfica i els altres també, amb la millora de la convivència.

Que n'és de dolent agitar-se!

Quan m'agito em sembla que vaig de pressa,

que soc una persona dinàmica que arriba a tot arreu...

Quina miopia la meva! 

Quan m'agito no puc fer res de bo...

Dit molt esquemàticament: si m'agito no puc pensar i, si no penso, les meves accions no poden ser gaire encertades. De fet, com a éssers humans que som, tots tenim tres capacitats molt importants: llibertat, intel·ligència i voluntat. I aquestes capacitats no són pas per a tenir-les, com qui té un vestit penjat a l'armari, sinó per a fer-les servir: sent lliures amb lucidesa i responsabilitat, reflexionant i cultivant la intel·ligència, i concretant els bons desigs amb accions adequades.

He de reconèixer que si m'agito ja no sé el que em pesco: soc com un motoret espatllat que cada vegada fa més soroll i trontolla de mala manera, fins que no aconseguim desconnectar-lo. He deixat de viure i, a tot estirar, he passat a funcionar.

Quan m'agito no escolto. I això és greu, perquè els qui no escolten no creixen. Què hauria de fer, llavors? Callar per fora i per dins, aturar-me i pensar, i repensar amb calma què m'ha fet rodolar fins aquí, per no tornar-hi a caure.

  

 

Resulta que n'hi ha

que no volen ser feliços...

Aquesta és la conclusió a què arribo veient 

les actituds que tenen algunes persones: 

rondinen, tot s'ho miren a través 

d'un filtre dramàtic si no catastròfic,

no paren de queixar-se i lamentar-se,

i d'un simple gra de sorra en fan una muntanya.

Per més esforços que feu no aconseguireu que canviïn els seus esquemes tan negatius per altres de més raonables; i posats a no aconseguir, tampoc no aconseguireu que us escoltin, o que escoltin a un altre, tant se val.

Pobres, se senten fatal perquè tot el que els passa a ells és terrible, horrorós; en canvi, el que pateixen els altres, fet i fet és no res. La imatge que tenen de la realitat, doncs, no s'assembla gens a la realitat tal com és.

Si són solters, només us parlaran de la seva soledat, mai de la seva llibertat i de la seva independència; si tenen muller o marit, us ompliran el cap amb els seus suposats defectes inaguantables, però no us diran ni piu del goig de sentir-se estimat i acompanyat. Com podria mai ningú arribar a ser feliç amb aquestes disposicions?  

Una nova oportunitat

Tot és una oportunitat per a aprendre i créixer. També ho és veure l'actitud irresponsable de molts. No puc convèncer ningú a plantofades, ni em convé fer-me mala sang ni enfadar-me perquè poso en risc el meu sistema immunitari...

Però sí que puc enfortir la meva llibertat i convicció personal. Quina mena de persona vull ser? Profunda o superficial? Responsable o irresponsable? Empàtica o indiferent? Conscient i lliure o bé imitadora acrítica dels més estúpids? En poques paraules: vull ser una persona o un carallot?

L'experiència ens demostra que si volem aprendre a ser cada dia més persones, ens trobarem sempre anant una mica contra corrent. Per què? Doncs perquè molts n'hi ha que per damunt de tot volen fer diners, molts diners; o bé fer més patxoca que ningú; o bé admirar-se a si mateixos... Si pretenguéssim esperar que l'entorn ens ajudés a funcionar bé, ja caldria que ens busquéssim una bona butaca per a no cansar-nos tant esperant aquest moment hipotètic...

En lloc d'enfadar-nos i mantenir el cor ressentit amb els qui no hi ha manera que es posin a la raó, aprofitem la magnífica oportunitat que tenim d'envigorir la nostra llibertat i de reforçar les nostres conviccions personals.

Resistir els rebrots

Amb tants que no tenen res dintre el cap, es preveia un rebrot aviat. Ja el tenim aquí. Ara vindrà allò dels ais i uis, i qui sap si encara diran que en tenen la culpa les autoritats... Qualsevol cosa abans que ser responsables...

En aquest primer rebrot sentim, d'alguna manera, que tot té un aire de déjà vu... Podem ben dir que plou sobre mullat: tornem-hi que no ha estat res... I la veritat és que ens ve una mica costa amunt.

La pandèmia és una qüestió delicada i no podem estar mai segurs del tot que estem fora de perill de contagi. El que sí que sabem segur és que si ens dediquem a fer exactament al revés del que recomanen les autoritats sanitàries, per més aires de perdonavides que adoptem, ens perjudicarem nosaltres i, cosa encara molt pitjor, perjudicarem els altres.

Davant l'actitud irresponsable de tants panolis, les noves restriccions que ens ensumem, davant la incertesa per la impossibilitat de preveure res..., hem de resistir. Resistir al mal humor, resistir a la mala sang, resistir al desànim. Resistir...