Aprendre a viure i a conviure

Saber viure es tradueix normalment en el fet ben natural d'anar sabent conviure una mica més cada dia, perquè no hi ha ningú que neixi ensenyat.

L'experiència personal ens va ensenyant tant o més que els millors mestres: veient amb qui podem conviure bé i comprenent per què, anem aprenent nosaltres mateixos a conviure una mica més cada dia, com correspon.

Per exemple, em seria impossible conviure amb un barrut, un aprofitat, un pocapena, o altres espècimens semblants o equivalents. La dita popular és ben clara i contundent: "Més val estar sol que mal acompanyat". 

Si comparteixo els objectius vitals, m'adono que una bona convivència només (només?) exigeix qüestions d'actitud, com ara que em deixin marge, sentir-me lliure (ep!, tal com entén la llibertat una persona com cal), trobar un equilibri harmònic entre l'autonomia i els espais personals, i les accions compartides. La llibertat és garantia de naturalitat i de comoditat, i si fallen aquestes dues coses, ¿voleu dir que hi pot haver bona convivència?