Els nous camins d'acció

El sol fet de viure ens fa descobrir constantment nous camins per a actuar. Cada trobada amb un altre, cada conversa (s'entén més enllà de la xerrameca insubstancial) és inspiració de plantejaments nous i noves accions.

Perquè això sigui així, no cal que siguem persones extraordinàriament intel·ligents, ni que tinguem una creativitat fora del comú. Només ens cal una cosa que és a l'abast de tothom: estar ben desperts.

Si estem ben desperts, la vida s'il·lumina com sota un càlid raig de sol i tot allò que llegim, que sentim, que veiem, que ens comenten..., pot prendre un relleu definit: hi podem trobar estímul per a la pròpia reflexió i inspiració per a noves accions.

Viure així, ben desperts, té gràcia. Genera un moviment intern en totes les esferes de la persona, que en algun moment determinat pot arribar a ser fins i tot deliciós. Val la pena que deixem d'anar amb el pilot automàtic i que ens espolsem la rutina i l'ensopiment com a actituds habituals.

Som únics!

No hi ha ningú que sigui com jo. Alguns bromegen: després de crear-me, a Déu li va caure el motllo a terra i se li va trencar. Jo soc únic, com tots els altres. ¿He pensat que si treballo aquesta peça única que soc en puc fer una petita obra d'art?

Si tots som únics no té cap sentit que em compari amb ningú. A més, quan em comparo amb un altre, sempre hi ha algú que en surt malparat: o l'altre o jo. Ni menyspreant l'altre ni menyspreant-me a mi no aconseguiré pas fer de la meva vida una petita obra d'art, sinó un bon nyap.

Valorem-nos, conscients dels molts dons que hem rebut cadascú. No envegem res, que l'enveja és una actitud corrosiva i no ens aporta res de bo. Admirem, això sí, cadascuna de les coses bones que veiem en els altres. Admirar és una actitud constructiva i molt potent que m'impulsa a adquirir, jo també, tot allò que valoro dels altres.

L'admiració posa en joc les capacitats que tinc: m'ajuda a valorar el que és positiu, m'estimula a centrar l'atenció en les bones actituds dels altres, em fa pensar per quins camins m'hi puc anar acostant, i em convida (això és el millor!) a començar a treballar ara mateix per fer-ho possible.

Saber ser feliç

Aprendre a ser feliç deu ser, primer de tot, "traduir" això tan enorme que anomenem felicitat i passar-ho a una escala més casolana: per a mi una bona "traducció" de ser feliç podria ser estar content. Simplement això, que no és pas poc.


Aprendre a estar contenta enmig de les mil petites pegues que sorgeixen cada dia, al meu voltant i també dintre meu, és aprendre a ser feliç. En general, a tots ens falta una bona dosi de realisme: la vida no és una pel·lícula de Walt Disney. 

En aquest món tot és progressiu: anem aprenent a estar contents disposant-nos a estar contents cada dia, tant si les circumstàncies ens venen de cara com si ens van en contra.

Hi ha moltes coses que ens ajuden a estar contents, per exemple, valorar el que tenim, que és molt en tots els aspectes. I, sobretot, voler en primer lloc alegrar la vida dels altres, començant pels que tinc al voltant, més que no pas voler aconseguir peti qui peti una felicitat teòrica, retòrica, gairebé plastificada, com un dels productes que s'exhibeixen en un aparador.

Frustracions?
Revisem les expectatives!

En la vida hi ha entrebancs, pegues i dificultats, perquè les adversitats en formen part, tant si ens agrada com si no. Hi ha persones que sovint se senten frustrades perquè les seves expectatives no parteixen de la realitat, sinó dels seus somnis.


Les meves frustracions em poden ensenyar moltes coses interessants, sobretot com estic de realisme. Moltes vegades la idea de felicitat que tenim és bastant infantil i irreal: que tot vagi com una seda, que no passi res de mal, que les dificultats s'esfumin com per art d'encantament...

Una mica de realisme, si us plau. La vida és com és, i no com m'agradaria que fos. Toquem de peus a terra, doncs, i reajustem les expectatives que tenim a la realitat tal com és. I el dia que ja no en tinguem cap, d'expectativa, brindem, perquè vol dir que hem aconseguit un grau bastant elevat de maduresa.

Si espero a ser feliç quan tot em vagi perfectament bé, probablement no ho podré ser mai, perquè sempre hi haurà una pega o altra. Segurament a tots plegats ens faltaria també "saber" ser feliços, que, com tot, s'ha d'anar aprenent de mica en mica.