Mal humor? No, gràcies! 

Gràcies, moltes gràcies,

però el mal humor ja se'l pot quedar qui vulgui,

perquè a mi no em serveix per a res de bo.

I és molt clar que no em serveix per a res de bo, perquè el mal humor no és més que una mena de corrosiu molt potent que ho degrada tot: fa malbé la convivència, la comunicació i el bon ambient entre les persones, fins i tot quan deixo que s'apoderi de mi s'arriba a carregar la meva harmonia personal i acabo fent-me fàstic a mi mateixa. Amb la seva aspror dificulta i amarga tot el que podria ser bonic i dolç.

La seva obra destructora comença gairebé inadvertidament amb una petita rendició interior, una petita passa enrere que fa ben bé com aquelles espurnes que generen un gran foc: un mutisme antipàtic, una resposta malagradosa, un enuig que no sabria dir d'on surt..., i tot es torna lleig.

La placidesa, la paciència i el bon humor em tornen a posar a to i em fan veure ben clar que la propera vegada que me'l trobi per dintre val la pena que el faci fora més de pressa que corrents i, sobretot, que no em rendeixi de cap manera davant d'una mena de cosa que, sense tenir ni cara ni ulls, em pot amargar la vida i, per torna, la dels que m'envolten.

  

 

Suficiència? No, gràcies!

Diguem-ne orgull, altivesa, fums, arrogància, presumpció,

petulància, supèrbia, urc..., no ens convé pas

de cap manera ni sota cap concepte,

perquè és un engany lamentable.

No és pas veritat que jo sigui millor que tots els altres. No és pas veritat que ningú es pugui vanagloriar de res, perquè els dons que tots hem rebut són això: dons rebuts. I, siguem francs: qualsevol persona pagada de si mateixa, passada la primera impressió, causa més aviat una mica de llàstima, no és veritat?

El problema és que, així com la suficiència crida molt l'atenció vista en un altre, en un mateix costa molt de veure i encara més de reconèixer. Per això és molt bo que ens dediquem aplicadament a anar-nos coneixent una mica millor. El nostre orgull generalment es presenta sota formes bastant discretes, cosa que també contribueix a fer que ens passi desapercebut. Però com que ja se sap que tots en tenim una mica, d'orgull, farem bé d'aprendre a detectar-lo: interrompo sovint aquells amb qui parlo?, em costa de rebre tranquil·lament les correccions dels altres?, salto quan em sento al·ludida?, menyspreo els qui no fan el meu camí?, vull portar sempre la veu cantant?...

La vida quotidiana i la convivència m'oferiran moltes ocasions per a créixer en el meu propi coneixement i aniré descobrint i acceptant a poc a poc que dins meu hi ha moltes coses barrejades, més o menys com passa a tothom, per tant, res de sentir-me superior, perquè no és pas veritat que ho sigui. Pas a pas podré anar treballant amb bonhomia i sense ansietat aquest camp immens, i aniré fent passos cap a la senzillesa.

 

Aturar-se i pensar

Som per definició éssers pensants,

però sovint no exercim com a tals

perquè no preparem les condicions adequades per a fer-ho.

Per a pensar, cal primer aturar-se, sortir de l'estat d'agitació gairebé permanent en què massa sovint acostumem a viure, d'una manera més o menys conscient. Si no superem les presses injustificades en què correm com uns llebrers sense saber ben bé quina mena de llebre empaitem, ens serà del tot impossible reflexionar. Córrer, agitar-se, estar permanentment en la superfície és incompatible amb pensar.

Si vull pensar, necessito la quietud en els dos sentits que té la paraula: estar quiet i en silenci. Només així puc entrar a dins i pensar o reflexionar, amb els seus nombrosos passos: valorar, preveure, prendre consciència de les diverses possibilitats, sospesar pros i contres abans de decidir...

Si vaig prenent l'hàbit d'aturar-me i pensar abans d'actuar, segur que les meves accions seran molt més encertades, perquè no repetiran tants errors. Cada vegada seran menys reactives, en un exercici rigorós de respecte a l'altre, i més afirmatives i constructives, des de la llibertat i la creativitat. Ah..., però, tinguem present que aturar-se no vol dir quedar-se palplantat com un estaquirot, i que pensar no és donar voltes i més voltes al cap fins que en surti fum. Més aviat és una crida a mantenir-nos en la calma de la serenor i en la consciència del que hi ha i passa a dins i a fora.

 

Treballar les actituds

Reflexionant, decidint, valorant,

anem treballant les actituds una mica cada dia,

com qui construeix un edifici.

Són elles les que formen la nostra personalitat

i no el temperament, que és només el punt de partida.

El temperament ens ve donat, però, per sort, té menys pes del que podria semblar en la nostra personalitat i manera de fer. L'hem de conèixer i tenir en compte, però si treballem convenientment les actituds, no arriba a ser mai determinant. Que ens condiciona? I tant que sí. Però un condicionament o altre hauré de tenir... A casa poden ser rics, pobres, menestrals, creients o no, cultes o vulgars, endreçats o de can seixanta, etc., i tot deixa la seva influència.

El coneixement d'un mateix ens permetrà anar-nos acostant a una certa objectivitat, si ens hi dediquem. Si sé que tinc una certa tendència al romanticisme, en els meus projectes procuraré tocar de peus a terra i no fer volar coloms; si tendeixo a ser més aviat pessimista, procuraré enfortir una visió positiva... No cal ser psicòleg per a distingir qui es coneix mínimament i qui no; qui ha treballat les seves actituds i qui no sap ben bé de què li parles.

El treball de les actituds dura tota la vida, però sempre és nou. És un treball constructiu, creatiu, que ens va renovant per dins i ens va fent créixer, segons les possibilitats i les llums que la vida ens ha donat. I és il·limitat. No com l'àmbit físic o fins i tot el dels coneixements, en què el temps —entre altres factors— ens recorda que tots tenim un sostre. Sempre puc millorar les meves actituds, sempre em puc superar a mi mateix.

 

Indigneu-vos!

No perdre mai els papers

és una gran cosa vers la qual és bo tendir,

però també és ben legítim i necessari indignar-se

davant les persones responsables

que no fan allò a què s'han compromès.

Tinc una amiga apocada que s'esgarrifa només de pensar que en un acte públic es puguin sentir xiulets; a mi, en canvi, el que em faria esgarrifar és que es fes una mala aplicació dels xiulets, que es xiulés algú pel fet de ser lleig o vell, o de ser negre, o de ser una dona, o de ser coix... M'explico? Considero un molt bon símptoma que la gent s'indigni i mostri el seu rebuig davant una conducta que no toca: sigui un discurs inadequat (llarg, retòric, plastificat i repetitiu, quan ja fa més d'una hora i mitja que la gent escolta dreta); sigui la confusió d'algú que exhorta el poble a fer el que han de fer precisament ells, «els de dalt» (és a dir, entendre's); sigui el fet de sentir-se tractats com uns nens de P3 fent la festa de primavera...

Si els xiulets són ben aplicats —i ahir ho van ser—, benvinguts siguin. La disconformitat i la indignació no són pas la discòrdia, que cal evitar perquè no du enlloc. Massa temps feia que el poble estava desconcertat i sumit en un gran desànim, però estar desinflat i desanimat no és de cap manera una resposta vàlida davant els girs de 180 graus sense cap mena d'explicació, l'estupidesa, la suficiència, la ineptitud o el maquiavel·lisme de via estreta en els nostres governants.

Ja comença a ser hora d'alçar el cap, de resistir en el nostre àmbit a tot allò que trobem malament en «els de dalt», de dir les coses pel seu nom, d'indignar-nos legítimament i de convertir l'energia de la indignació en resistència al desànim i en força per a adreçar tot el que té tendència a torçar-se. Ja veieu que en aquest món hi ha de tot: l'actitud de la meva amiga apocada i la meva no s'assemblen de res. Que cadascú prengui l'opció que cregui més convenient i que hi sigui fidel.