Suficiència? No, gràcies!

Diguem-ne orgull, altivesa, fums, arrogància, presumpció,

petulància, supèrbia, urc..., no ens convé pas

de cap manera ni sota cap concepte,

perquè és un engany lamentable.

No és pas veritat que jo sigui millor que tots els altres. No és pas veritat que ningú es pugui vanagloriar de res, perquè els dons que tots hem rebut són això: dons rebuts. I, siguem francs: qualsevol persona pagada de si mateixa, passada la primera impressió, causa més aviat una mica de llàstima, no és veritat?

El problema és que, així com la suficiència crida molt l'atenció vista en un altre, en un mateix costa molt de veure i encara més de reconèixer. Per això és molt bo que ens dediquem aplicadament a anar-nos coneixent una mica millor. El nostre orgull generalment es presenta sota formes bastant discretes, cosa que també contribueix a fer que ens passi desapercebut. Però com que ja se sap que tots en tenim una mica, d'orgull, farem bé d'aprendre a detectar-lo: interrompo sovint aquells amb qui parlo?, em costa de rebre tranquil·lament les correccions dels altres?, salto quan em sento al·ludida?, menyspreo els qui no fan el meu camí?, vull portar sempre la veu cantant?...

La vida quotidiana i la convivència m'oferiran moltes ocasions per a créixer en el meu propi coneixement i aniré descobrint i acceptant a poc a poc que dins meu hi ha moltes coses barrejades, més o menys com passa a tothom, per tant, res de sentir-me superior, perquè no és pas veritat que ho sigui. Pas a pas podré anar treballant amb bonhomia i sense ansietat aquest camp immens, i aniré fent passos cap a la senzillesa.