Viure en la veritat 

No hi ha millor manera de viure.

Encara més: si deixem de banda la veritat,

ja no podem dir que vivim,

sinó més aviat que representem un paper o fem comèdia.

Entenc que viure en la veritat comporta moltes coses: un lúcid realisme, la sinceritat, la veracitat, la naturalitat com a actituds bàsiques, una mínima coherència i un bon tros de conseqüència, tot plegat ben amanit amb una senzillesa sempre bonhomiosa i sanament refrescant.

Evidentment, la veritat no la té ningú ben embolicada al seu sac de mà; més aviat podem afirmar que, en el millor dels casos, tots hi anem tendint. Per tant, no se'ns hauria de convertir mai en una mena de maça impositiva i amenaçadora per a colpejar el cap de ningú amb la vana il·lusió de fer-hi entrar, si no de grat per força, la pròpia visió de les coses. «A so de tabals no s'agafen llebres», diu la dita.

A mesura que ens anem ajustant a la realitat amb la màxima lucidesa —superant visions romàntiques, infantils o plenes de prejudicis—, que procurem ser sincers i veraços amb tota senzillesa i naturalitat, podem dir que anem aprenent a viure en la veritat. Un esforç constant per ser coherents i conseqüents va construint la trama i l'ordit de la nostra personalitat, que cada vegada necessita menys «demostrar» res a ningú ni semblar allò que no és. Viure de debò en la veritat és viure en la llibertat més alliberadora, valgui la redundància.

 

La bona amistat amb un mateix

Té uns ingredients imprescindibles, la bona amistat:

confiança, sinceritat, bona comunicació,

el desig de comprendre i donar un cop de mà

amb el bé de l'altre com a objectiu...

La bona amistat és la relació que procurem tenir amb els altres, en diferents cercles concèntrics de coneixement mutu, de franquesa, d'afinitat de valors i d'objectius... Unes vegades ens en sortim prou bé i altres vegades fracassem rotundament, per dificultats nostres o dels altres.

Normalment, però, no considerem gaire la bona amistat amb nosaltres mateixos, i és una llàstima perquè la nostra maduració se'n ressent i per dins anem quedant raquítics i encarcarats. Potser és per això que ens ressona a dintre una veu molt aspra, com de vigilant —es passa la vida renyant-nos i fent-nos retrets— i que n'hi fem molt de cas; massa!

Faríem bé de cultivar aplicadament la bona amistat amb nosaltres mateixos, partint d'una confiança sincera i senzilla en el nostre bon fons, comú a tota persona. Si ho fem i establim dins nostre un diàleg constructiu i ple de comprensió, segur que progressarem i millorarem en tots sentits, aconseguirem desfer molts nusos i ja no farem tant de cas de la veu aspra que no sap fer més que esbroncar-nos i deixar-nos estamordits, perquè en tindrem una altra de més ferma, positiva i interessant a escoltar.

 

Tot comença amb l'acceptació

Si primer de tot ens acceptéssim tal com som

i acceptéssim les circumstàncies que tenim,

seríem tots plegats molt més feliços.

Massa sovint perdem el contacte amb la realitat i oblidem que tots tenim una determinada estructura temperamental. El temperament que té cadascú marca només el punt de partida del seu creixement. Conèixer bé la pròpia estructura temperamental i acceptar-la sense renyar-nos per ser com som ens ajudarà a no perdre el temps i les energies en autoreconvencions, sinó a aprofitar-les totes per a créixer i fer camí amb tota la força de què siguem capaços.

A poc a poc seria bo que anéssim aprenent a ser més bons amics de nosaltres mateixos; això ens ajudaria molt a tirar endavant amb més determinació en el nostre camí de creixement. Fet i fet no ho fem pas d'una altra manera quan acompanyem algú en el seu creixement: l'animem; no el renyem.

Treballar per positiu empeny molt més a millorar que no pas dedicar-se grans reprimendes. Fer-se retrets i reprensions més aviat du al bloqueig i a la paràlisi, situacions que no acostumen a derivar en cap mena de superació. Tot creixement comença per l'acceptació de la realitat com a punt de partida —acceptar-me tal com soc i acceptar les meves circumstàncies—, continua per la reflexió sincera sobre el que faig i el que sento, i desemboca en la implantació decidida de les millores que necessito.

 

 

Algunes dificultats

en començar el curs

Tots els moments de transició i de canvi

comporten uns certs desequilibris i algunes tensions.

La inèrcia es fa sentir i costa trencar-la.

L'inici de curs pot presentar les seves dificultats.

Segons l'etapa que visquem i segons com estiguem, el nou curs que es va acostant ens pot produir durant uns quants dies una certa sensació d'amenaça, un temor vague i difús de no poder digerir tot el que sembla que ens caurà al damunt. La reacció visceral davant d'això podria ser tancar-nos i voler mantenir tant sí com no el ritme més reposat de l'estiu, cosa que seria un error, perquè ens perdríem un bé de Déu d'experiències. Retallar la vida no és mai un encert.

Un altre desequilibri que ens pot afectar, encara que de signe oposat, és que ens vingui una mena de febre de voler-ho fer tot: ¿no us heu fixat que, normalment, en tota mena de classes, conferències o altres coses semblants comença un grup de trenta persones —posem per cas— que al cap de ben poc passa a ser d'una vintena i en acabar el curs potser s'haurà reduït fins a deu? Són els de la febre. Ho volen fer tot, s'il·lusionen amb el començament de tot i picotegen a tots els plats...

Potser més ens valdria observar molt més —l'observació acosta a la saviesa— els canvis en les etapes i les reaccions que desperten en cadascú. Només una mica mica de reflexió ens portarà a comprendre què passa a cada moment i què em passa concretament a mi; m'ajudarà a tocar de peus a terra: si tinc un temperament passiu i una lleugera tendència a la introversió, no és gaire lògic esperar que m'agafi la febre d'apuntar-me a tot; si, ben al revés, tinc un esperit inquiet i soc una mena de cul del Jaumet, serà difícil que experimenti cap sensació de temor o de mandra davant les activitats que comencen. Cadascú a la seva manera, el que és important és que organitzem un nou curs interessant i que el visquem a fons.