Fer escarafalls

Ja em direu per a què serveix fer escarafalls... Deu ser una de tantes maneres de perdre el temps i de complicar-nos la vida a què estem malauradament tan acostumats. Si en tots els camps de la vida fóssim més senzills, veraços i transparents hi sortiríem tots guanyant.


Hi ha escarafalls de moltes menes: de rebuig,  també d'admiració, de por, d'indignació, d'humilitat..., sentiments tots ben reals i, doncs, dignes d'existir. Els que no són tan dignes d'existir són els mateixos escarafalls. Mirem-nos-els bé: són sobrers. I per què ho són?, podríem preguntar-nos. Doncs perquè són manifestacions "exagerades i insinceres", segons el diccionari, afectades, postisses, fàtues i vanes, podríem afegir-hi nosaltres. En el fons fer escarafalls és voler cridar l'atenció com fan sovint els nens petits.

La veritat és que les persones que tenen un mínim de maduresa no en fan, d'escarafalls. Diuen sí quan és que sí i no quan és que no. Expressen els seus sentiments i les seves conviccions, però no fan comèdia. No necessiten aparentar res, perquè són autèntiques. Si senten una cosa la mostren, i si no la senten no fan teatre.

Em sembla que a tots plegats ens fan molta angúnia especialment els escarafalls d'humilitat, aquell rebaixar-se afectat i postís que es veu d'una hora lluny que no és de debò. Això ens pot ajudar a mirar de prescindir-ne i a dedicar tots els esforços a treballar per anar sent cada dia més senzills, veraços i transparents, que és el que realment val.

Buscar culpables?

Si davant de qualsevol dificultat el que ens salta a dins és una necessitat imperiosa de buscar culpables, malament rai: això vol dir que no sabem encara encaixar la realitat. Encaixar el que ve, el que passa, el que hi ha al nostre voltant...

En els cercles en què ens movem, veiem contínuament que això de buscar culpables és una reacció habitual en moltes persones. I dins nostre també sentim més d'una vegada la temptació de fer-ho. És com si ens rebel·léssim inconscientment davant de tot allò que no ens agrada gens, encara que formi part de la realitat nostra.

En la relació amb els altres, aquesta reacció genera sovint, per una banda, un joc irracional de retrets, d'acusacions, de queixes, que deriven moltes vegades en penjaments de tota mena, dits o pensats (que és molt semblant), i en malfiança; i per l'altra, un reguitzell d'excuses, proves i justificacions que, si no fessin plorar, farien riure.

Quan sorgeix un conflicte, un contratemps, una dificultat que ens contraria, com és molt natural (no som pas de fusta!), el més savi seria acceptar-lo automàticament (al capdavall, aquell fet, per raspós que sigui, acaba d'irrompre realment en el nostre entorn), sense fer escarafalls, i tot seguit, en lloc de buscar culpables, per què no busco solucions? I si no n'hi ha, de solucions, segurament sí que hi haurà sortides, possibilitats, maneres més positives o beneficioses de viure allò que no em fa gaire gràcia que m'hagi tocat.

No cal pas que us asseguri que això no és cosa que s'aconsegueixi en un tancar i obrir d'ulls... Al contrari: provant de fer-ho així una vegada i una altra és com n'anem aprenent.

Callar porta endintre

La xerrameca ens mata. Tant el bla-bla-bla banal de la boca, com el que se'ns instal·la a dins, ressò d'aquesta vèrbola insubstancial. I ens mata sense remei perquè ens reté a la superfície. Per això callar és sempre un bon exercici per a entrar a dins.

De fet es tracta d'un exercici a l'abast de qualsevol: intel·ligent o curt, ric o pobre, savi o illetrat, jove o vell, esportiu o escarxofat... És senzill de posar en pràctica, no cal donar explicacions a ningú i, a més a més, no necessita accessoris i ja no pot estar més bé de preu. Aporta molts beneficis: afina els sentits, afavoreix l'atenció i l'observació, estalvia una infinitat d'indis-crecions i relliscades, exercita el domini d'un mateix, permet redescobrir coses essencials a què no donàvem la importància que arriben a tenir, com ara respirar, sentir, percebre...

I no oblidem l'objectiu: anar endintre. Anar passant progressivament de la superficialitat a la profunditat, amb l'al·licient de trobar o retrobar paratges d'una gran bellesa que desconeixíem o que ja havíem oblidat. I anar construint el silenci interior, aquesta qualitat tan senzilla i alhora tan especial que fascina tanta gent quan en sent a parlar.

Aquest camí tan fascinant és al meu abast: només he de fer una cosa tan senzilla com callar.

Saber esperar

I com ens costa, a tots plegats, això de saber esperar! Esperar que l'altre s'acabi d'explicar, que es produeixi qualsevol desenllaç, que el futur es vagi dibuixant... Tant se val el que esperem. El que ens costa és simplement esperar.

Vivim en la cultura de la immediatesa, en què sembla que tot hagi de ser "ja" ara mateix. I podríem afegir-hi: i de la manera exacta que jo havia previst i que em semblaria millor, perquè tot i que no ens agrada reconèixer-ho, tots portem a dins, més gran o més petit, un "reiet del meu cor".

Així, no és estrany que ben sovint traguem foc pels queixals, metafòricament, és clar. Perquè les coses triguen a arreglar-se, els desenllaços que anhelem es fan esperar, al futur li costa d'acabar-se de dibuixar, es posa a ploure precisament quan més em convindria que fes un bon sol, i sempre hi ha qui s'entesta a donar voltes i més voltes, quan ja fa estona que l'he entès.

No en sé gaire, d'esperar... Doncs potser ha arribat el moment d'aprendre'n una mica, oi? Adonar-me que tot demana el seu temps, que per més que remugui, les coses no canvien, i provar de callar. Callar, mirar i escoltar és una gran escola per a aprendre a esperar..., i a viure.

El camí del respecte

És sempre un camí massa poc trepitjat, ja que molts encara no practiquen ni el respecte ni la tolerància. De tota manera, no solament és el millor camí per a tots els humans, sinó que, ben pensat, podem arribar a dir que és l'únic.

Respectar és, evidentment, molt més que tolerar; però si mantinguéssim una actitud clarament intolerant, poc sabríem arribar mai al veritable respecte. 

Respectar implica acceptar i acollir l'altre tal com és, no envair el seu espai, donar-li tot el temps del món, perquè el té. Si sóc respectuosa sé comprendre cada persona, amb les seves llums i les seves ombres, sé fer-me càrrec de la seva història, de l'etapa que viu, dels passos que va fent, i també de les frenades que de tant en tant no sap evitar... 

Sobretot quan no hi ha complicitat en les idees, el respecte és imprescindible: és el que dona a les relacions la suavitat de l'autèntica estimació. Amb els anys, les experiències i la reflexió, tots ens anem fent més comprensius, més respectuosos, més humans. El coneixement progressiu d'un mateix és un element molt important en la incorporació del respecte, per la via de l'empatia.