Saber esperar

I com ens costa, a tots plegats, això de saber esperar! Esperar que l'altre s'acabi d'explicar, que es produeixi qualsevol desenllaç, que el futur es vagi dibuixant... Tant se val el que esperem. El que ens costa és simplement esperar.

Vivim en la cultura de la immediatesa, en què sembla que tot hagi de ser "ja" ara mateix. I podríem afegir-hi: i de la manera exacta que jo havia previst i que em semblaria millor, perquè tot i que no ens agrada reconèixer-ho, tots portem a dins, més gran o més petit, un "reiet del meu cor".

Així, no és estrany que ben sovint traguem foc pels queixals, metafòricament, és clar. Perquè les coses triguen a arreglar-se, els desenllaços que anhelem es fan esperar, al futur li costa d'acabar-se de dibuixar, es posa a ploure precisament quan més em convindria que fes un bon sol, i sempre hi ha qui s'entesta a donar voltes i més voltes, quan ja fa estona que l'he entès.

No en sé gaire, d'esperar... Doncs potser ha arribat el moment d'aprendre'n una mica, oi? Adonar-me que tot demana el seu temps, que per més que remugui, les coses no canvien, i provar de callar. Callar, mirar i escoltar és una gran escola per a aprendre a esperar..., i a viure.