Pessimisme? No, gràcies!

 Sobretot del pessimisme «argumentat»,

tossut i exercit deliberadament com una professió,

intento guardar-me'n de totes les maneres possibles.

Hi ha un pessimisme més aviat temperamental que, quan el coneixem, és fàcil de gestionar. És com un termòmetre que marca baix: observant les dades oficials, aviat sabràs quants graus has de sumar al que marca per a saber exactament quina temperatura fa. L'objectiu de tota persona sensata no és ser pessimista ni optimista, sinó procurar ser objectiva.

Però el pessimista bel·ligerant que mira de poder-te convèncer —sovint amb uns arguments bastant tronats— que «tot va malament» i, sobretot, que «no val la pena esforçar-se a fer res», perquè «no s'hi pot fer res de res», aquest trobo que no hi toca gens. Acostuma a exposar-te els seus arguments amb un cert aire socràtic, però per sota se li endevina molta mandra i una quantitat semblant de covardia. ¿Tanta argumentació per a justificar que no vol fer res? Ben escarxofat al sofà, ja ha trobat el que buscava; ja té la seva recompensa.

Si aspirem a alguna cosa més que a estar escarxofats, pensem que, tot i que les dificultats de la Terra no desapareixeran mai del tot, podem fer una infinitat de coses per millorar el món: en primer lloc, millorar jo com a persona en tots els aspectes; millorar el meu tracte amb els altres en gratuïtat, sent més afable i tenint més alegria, més comprensió i més respecte amb tothom... També podem aixecar-nos del sofà i, si tenim estones, dedicar-nos a col·laborar com a voluntaris en alguna bona causa —hi ha centenars de possibilitats— i, com a mínim, si no tenim temps disponible, podem rascar-nos la butxaca per la bona causa que ens agradi més, perquè ja us asseguro jo que podem triar i remenar. Què li sembla, senyor pessimista, ¿oi que, ben pensat, és poc exacte això que diu que «no hi ha res a fer»?

Bon any nou a tots!

 

Nadal:

 més humanitat!

Aquests dies d'abans de Nadal,

qui més qui menys, tothom s'afanya

preparant tiberis, regals, adornets, felicitacions...,

una infinitat de coses a fi de bé.

No hi tinc pas res a dir, si són de debò a fi de bé. El que trobo que no hi sobraria és un pel de reflexió per a retornar al veritable sentit del Nadal, destriant-lo de les adherències culturals i comercials que s'hi han anat incrustant al pas dels anys i dels segles.

Evidentment, que cadascú faci el que vulgui. De tota manera, si el Nadal és la commemoració del naixement del Jesús, Déu fet persona humana per ensenyar-nos a viure amb sentit, acompanyar-nos sempre i en tota circumstància, fins a regalar-nos una vida plena que dura sempre, per lògica la nostra manera de celebrar-ho potser no hauria de consistir tant a fer tiberis com a créixer en humanitat, oi?

Què deu ser exactament això de créixer en humanitat? Per a mi pot ser redescobrir que més importants que les coses —els regals, la decoració, el gall farcit, els torrons i un llarg etcètera— són les persones. Per tant, en lloc de dedicar tanta estona a preparar coses, potser valdria més que dediquéssim més temps a les persones: donar un cop de mà, fer companyia, ser més a prop i estar més disponibles, compartir... Avui i sempre. I no pensem només en la cleda familiar, sinó en una cleda molt més gran, tan gran com el món, plena de persones que no han bufat mai cullera, moltes de les quals s'ho passen ben magre. Per dir-ho d'una manera resumida: potser no tanta faramalla i molta més humanitat.

 

Consumisme? No, gràcies!

Si no reconeixem el consumisme i ens l'espolsem amb decisió,

ens mantindrà ben lligats com un tall rodó

i totalment desactivats.

Era ben joveneta i en els cercles en què em movia teníem molt clar que el consumisme era un perill que amenaçava desactivar totes les nostres conviccions i substituir-les per banalitats que no eren res més que publicitat enganyosa. Vèiem ben clar que el sistema només volia i buscava la nostra butxaca. Ara ja no en sento a parlar ni en bé ni en mal, del consumisme, l'addició més innòcua, diuen: ha desaparegut de la consciència d'una gran part de la població.

És que, per sort, ha estat ja superat? Oh, no! Més aviat és que actua amb total llibertat, més o menys com un lladre que per art de màgia aconseguís tornar-se invisible. Us imagineu amb quina tranquil·litat podria anar «treballant», omplint parsimoniosament el sac amb les nostres pertinences de més valor?

Sempre, però molt especialment en aquestes festes, en què es desferma una mena de delirium tremens generalitzat, amb una ànsia desfermada de comprar-ho tot, podem aprofitar l'ocasió per a practicar la compra sensata. Cal proveir? Doncs comprem tot el que necessitem, però amb sensatesa. Volem fer regals? Doncs fem-ne, però amb sensatesa, procurant obsequiar amb coses útils o que tinguin sentit. I no oblidem els qui tenen ben pocs recursos, que la solidaritat és l'actitud més nadalenca de totes.

 

Criticar? No, gràcies!

Tot i que sigui molt divertit —aquest és el mal—

criticar no aporta res de valor: 

el criticat queda com un drap brut

i el que critica, encara que no se n'adoni, queda pitjor.

La veritat és que arribar a aquesta senzilla conclusió no costa pas gaire. Només cal que tinguem la sort de ser nosaltres mateixos els criticats. Que malament que em sento, generalment, quan algú em critica amb aires doctorals...! I sobretot m'hi sento quan aquell de qui troben tantes coses a dir —en aquest cas jo— no s'assembla gens a la realitat. Voldria trobar una eloqüència clara i contundent per cridar ben fort: «Jo no soc així!», però no em surt ni un fil de veu. D'altra banda, tant se val, perquè en qualsevol judici ja no hi ha capacitat d'escoltar.

Per això dic que ser criticat és una sort: així m'adono de seguida que no val la pena d'anar per aquest camí. Tota crítica, si no és constructiva, no aporta res de bo, perquè parteix d'un judici i, qui soc jo per a jutjar ningú? Evidentment, no soc ningú. No conec mai prou la persona que pretenc criticar, no sé res de les seves motivacions ni dels seus condicionaments, no puc ni fer-me el càrrec de les seves raons...

Quan algú em critica m'adono també d'algunes altres accions igualment corrosives que van de bracet amb el fet de criticar: pretendre definir, condemnar i etiquetar, generalment per aquest ordre. M'explico. Primer: la pretensió de definir l'altre —sense conèixer a fons ni el que pensa, ni el que sent, ni el que voldria i podria fer— és vana i irracional. Si ningú no es pot definir ni a si mateix...! Segon: quan judiquem, fatalment acabem condemnant. I tercer: el pitjor de tot és que, finalment, etiquetem l'altre, com si, pel sol fet d'haver obrat en un moment d'una determinada manera ja hi hagués d'obrar sempre. És a dir, un bon grapat de despropòsits que ens fan tornar al títol amb tot convenciment.