Elogi de la clarividència

La clarividència és veure-hi clar, distingir les coses tal com són, no confondre's... Pressuposa mantenir un nivell mínim d'objectivitat, lluny d'opinions arbitràries, exabruptes i també de la moda, que vol imperar en aquest àmbit com en tots.

Si realment volem viure de debò, haurem de reconèixer que veure-hi clar és fonamental i decisiu en tot lloc i moment. L'experiència demostra que no és qüestió únicament de cultura o de formació. Hi ha gent sense estudis que és clarivident i altres que podrien empaperar-se l'habitació amb els diplomes obtinguts que no ho són pas gaire.

Tot i ser tan necessària la clarividència, avui com sempre, hem de convenir que és un bé més aviat escàs. També estarem d'acord a dir que està a les nostres mans procurar ser una mica més clarividents. 

Tots sabem el conte del vestit de l'emperador, en què uns engalipadors amb molta psicologia, traça i penques l'arriben a convèncer del gran valor de la tela que li proposen per a fer-li el millor vestit del món: una tela que només veuen els intel·ligents. Tots fan la comèdia per no passar per rucs. Finalment el qui trenca l'engany de masses és un nen petit que veu passar la comitiva: "L'emperador va despullat!" És l'únic que veu les coses tal com són. 

És un conte ple de saviesa. I un toc d'alerta que ens convida a no beure a la pica dels indiots, per no acabar combregant amb rodes de molí. Perquè la situació que descriu es repeteix a cada generació amb variacions molt lleus.

Que en sóc, de desconcertant!

Sovint faig allò que no voldria fer mai. Com més convençuda estic de la importància d'un aspecte, més forta és la pulsió que sento dintre meu de l'aspecte contrari. Al mateix temps, allò que proclamo als quatre vents sovint és el que em costa més de fer.

Fins a tal punt sóc desconcertant, que neix en mi una mena de necessitat imperiosa de tapar aquest desconcert amb una mena de "decorat", en què tot lliga. Es tracta d'un autoretrat molt "arreglat", en què se'm veuen totes les gràcies, i tots els meus descosits són màgicament dissimulats o, encara pitjor, traslladats al retrat dels altres. En aquest darrer cas, els meus descosits són normalment molt ben destacats perquè es vegin bé. 

El pitjor del cas és que aquest mecanisme amb què ens defensem del desconcert és inconscient. És com si a casa tingués una mena de fantasma, que noto, però que sempre se m'esmuny, amb qui no puc parlar obertament, de tu a tu, a cara descoberta.

Val a dir que el desconcert que em provoquen les meves incoherències internes és difícil de mastegar i encara més difícil de pair. També hem de reconèixer que no estem gaire ben preparats per a encaixar tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. De tota manera, viure amb un fantasma tampoc no és gaire confortable...

Se m'acut una bona manera de créixer: anar amb la cadira de pensar a trobar el meu fantasma, la meva realitat desconcertant. Res d'evitar-lo o d'esquivar-lo. Sortir-li a l'encontre, mirar-lo a la cara i començar a jugar a descobrir les sis diferències entre la meva realitat sovint desconcertant i l'autoretrat que m'he anat fabricant sense ni saber-ho.

Us prometo que és molt interessant!

Som com una ceba

Sí, som com una mena de ceba. Ho dic per les diverses capes que tenim sense saber-ho gaire. També hi ha persones que ho són perquè, en lloc de ser confortables fan plorar els qui tenen a prop. Tant de bo que no siguem d'aquestes...

Normalment estem convençuts, amb la millor bona fe, que ens coneixem molt bé; i no és pas així. En tot cas, el que tenim bastant conegut són les capes de sobre de la nostra personalitat, aquella petita part en què la persona es barreja amb el personatge. Per sort, de tant en tant es presenta una crisi inesperada (totes les crisis ho són, d'inesperades) i, si no estem absorts del tot en les nostres lamentacions, podem descobrir alguna cosa interessant sobre nosaltres mateixos.

Com aquell home que gairebé presumia de tenir-ho tot controlat, fins que la vida li va clavar un cop baix i tot ell es va esmicolar com una fràgil terrissa. Pobre home..., s'ho va passar ben malament, però com que no va perdre gaire temps llepant-se les ferides, el seu desconcert el va empènyer a descobrir al seu moment que això de tenir-ho tot controlat no era un tret que el definia, sinó més aviat una mena d'anunci promocional d'ell mateix. 

Que poc sabem de nosaltres mateixos...! Davant d'això, jo mateixa em recomano humilitat i ganes renovades d'anar endins.

Més sobre la caixa de ressonància

Anthony de Mello, un jesuïta indi, terapeuta i escriptor molt llegit, afirmava en un curs: "Una cosa és el dolor i una altra el sofriment". Recordo que, en llegir-ho, no hi vaig veure res més que dos sinònims. Ara comprenc que es referia també a la caixa de ressonància.

Parlava concretament de l'experiència que fa patir, una experiència que tard o d'hora tots vivim, perquè viure-la no depèn pas del fet que ens vingui de gust o no. Si fos així, no programant-la ja hauríem acabat. Toca quan toca i no ens demana permís ni cita prèvia.

Amb aquesta frase, Anthony de Mello diferenciava el dolor objectiu (una pèrdua, sigui una malaltia, la mort d'algú que estimem, el distanciament d'algú amb qui vivíem molt units...), de la vibració amplificada d'aquest dolor, que ell anomenava sofriment i que és produïda per moltes expectatives que havíem deixat créixer com una mala herba al voltant d'això que acabem de perdre. Vet aquí la caixa de ressonància...

Segurament, tots hem viscut totes dues coses, i, si encara no, reflexionar sobre tot això ens pot ajudar força al moment que ens toqui experimentar-les. Com he dit una mica de passada, les expectatives són com una mena de males herbes que se'ns fiquen pertot arreu i ens ho fan malbé tot. Més valdria prescindir-ne. Aquesta és la conclusió a què he arribat. Perquè, fet i fet, per a què serveixen? Per a distorsionar la realitat amb els meus somnis i per a fer-me patir més el dia que em toca el rebre. Voleu dir que paga la pena?