Que en sóc, de desconcertant!

Sovint faig allò que no voldria fer mai. Com més convençuda estic de la importància d'un aspecte, més forta és la pulsió que sento dintre meu de l'aspecte contrari. Al mateix temps, allò que proclamo als quatre vents sovint és el que em costa més de fer.

Fins a tal punt sóc desconcertant, que neix en mi una mena de necessitat imperiosa de tapar aquest desconcert amb una mena de "decorat", en què tot lliga. Es tracta d'un autoretrat molt "arreglat", en què se'm veuen totes les gràcies, i tots els meus descosits són màgicament dissimulats o, encara pitjor, traslladats al retrat dels altres. En aquest darrer cas, els meus descosits són normalment molt ben destacats perquè es vegin bé. 

El pitjor del cas és que aquest mecanisme amb què ens defensem del desconcert és inconscient. És com si a casa tingués una mena de fantasma, que noto, però que sempre se m'esmuny, amb qui no puc parlar obertament, de tu a tu, a cara descoberta.

Val a dir que el desconcert que em provoquen les meves incoherències internes és difícil de mastegar i encara més difícil de pair. També hem de reconèixer que no estem gaire ben preparats per a encaixar tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. De tota manera, viure amb un fantasma tampoc no és gaire confortable...

Se m'acut una bona manera de créixer: anar amb la cadira de pensar a trobar el meu fantasma, la meva realitat desconcertant. Res d'evitar-lo o d'esquivar-lo. Sortir-li a l'encontre, mirar-lo a la cara i començar a jugar a descobrir les sis diferències entre la meva realitat sovint desconcertant i l'autoretrat que m'he anat fabricant sense ni saber-ho.

Us prometo que és molt interessant!