Més sobre la caixa de ressonància

Anthony de Mello, un jesuïta indi, terapeuta i escriptor molt llegit, afirmava en un curs: "Una cosa és el dolor i una altra el sofriment". Recordo que, en llegir-ho, no hi vaig veure res més que dos sinònims. Ara comprenc que es referia també a la caixa de ressonància.

Parlava concretament de l'experiència que fa patir, una experiència que tard o d'hora tots vivim, perquè viure-la no depèn pas del fet que ens vingui de gust o no. Si fos així, no programant-la ja hauríem acabat. Toca quan toca i no ens demana permís ni cita prèvia.

Amb aquesta frase, Anthony de Mello diferenciava el dolor objectiu (una pèrdua, sigui una malaltia, la mort d'algú que estimem, el distanciament d'algú amb qui vivíem molt units...), de la vibració amplificada d'aquest dolor, que ell anomenava sofriment i que és produïda per moltes expectatives que havíem deixat créixer com una mala herba al voltant d'això que acabem de perdre. Vet aquí la caixa de ressonància...

Segurament, tots hem viscut totes dues coses, i, si encara no, reflexionar sobre tot això ens pot ajudar força al moment que ens toqui experimentar-les. Com he dit una mica de passada, les expectatives són com una mena de males herbes que se'ns fiquen pertot arreu i ens ho fan malbé tot. Més valdria prescindir-ne. Aquesta és la conclusió a què he arribat. Perquè, fet i fet, per a què serveixen? Per a distorsionar la realitat amb els meus somnis i per a fer-me patir més el dia que em toca el rebre. Voleu dir que paga la pena?