Què és valuós per a mi? 

17. La sobrietat

La sobrietat té molt de valor,

encara que en la (in-)cultura de l'excés i la desmesura,

estúpidament dominant avui dia,

no tingui tants partidaris i practicants com mereix.

No té res a veure amb l'estretor, ni amb el sacrifici, ni amb la severitat o el rigor estrictes, la sobrietat; per això no és ben bé sinònima d'austeritat. Jo, que la conec només de practicar-la, no la relaciono amb cap mena d'ascètica, sinó més aviat amb la mesura i la moderació. Si l'hagués de definir, diria que s'ajusta a la necessitat sense excedir-se, és a dir, que sempre respon a la divisa de «no pas més del que cal».

En qualsevol aspecte de la vida —menjar, vestit, comunicació, treball, descans, festa, vacances, relació amb els amics, etc.— podem ser sobris o immoderats. I, cosa important a subratllar, espolsar-se la moderació no aporta pas ni més goig ni més plenitud. Si no us ho acabeu de creure, no us empasseu acríticament les meves opinions, més aviat repasseu les vostres experiències i traieu-ne conclusions, si us plau.

¿Us heu fixat que les actituds, com moltes altres coses, formen diguem-ne «famílies»? La sobrietat també. «Parentes» seves són la senzillesa, la llibertat, la simplicitat, el despreniment i, en gran mesura, el sentit comú i la intel·ligència, entre altres. Un altre dia em proposo parlar d'aquestes dues darreres capacitats tan importants. Estan tan estretament relacionades amb la sobrietat, que aquesta pot ser un indicador fiable del seu estat.

 

Què és valuós per a mi?

16. La feina ben feta

Fer les coses ben fetes té valor sempre 

i omple de satisfacció, sobretot el qui les fa,

i també tots els qui les reben.

No es tracta pas d'actuar i de viure com si volguéssim guanyar cada dia unes oposicions, ni de buscar l'aprovació o l'aplaudiment dels altres, ni es tracta tampoc de viure en un esforç constant de superació personal que només de pensar-hi ja fa venir estrès i esgotament general... La feina ben feta —sigui de la mena que sigui: escriure un article, fer una truita, fer el llit o netejar el bany...—, feta amb ganes i amb tota cura, ens deixa satisfets i ens dona goig. Tant és que la vegi molta gent com que no la vegi ningú, tant és que ens la valorin com que no, perquè la valoració ens ve de dintre, no de fora, i som cadascú de nosaltres, sobretot, els que hem de quedar contents del que fem.

Aquest valor de fer les coses bé fa que la vida quotidiana pugui ser tota ella una font de goig. No té res a veure amb el perfeccionisme, una mena de desviació més aviat neuròtica que, obsessivament, aspira a una perfecció a què no podem arribar mai perquè no existeix.

Es tracta de no ser potiner ni graponer, sinó de fer les coses amb dedicació, amb gust, amb ganes. Si haig de fer una truita, vigilar que quedi al punt, ni crua ni eixarreïda; si es tracta de fer el llit, fer-lo de tal manera que no quedi tort, malgirbat ni boterut; si escric un article, no tenir mandra de consultar el diccionari les vegades que calgui, per assegurar-me que els termes que faig servir són correctes; si netejo el bany, deixar-lo ben net, polit, brillant i endreçat... Això és possible, realista, satisfactori i, per tant, convenient. Fer les coses de qualsevol manera si les podem fer més bé seria rebaixar-nos a nosaltres mateixos, retallar les nostres possibilitats i renunciar estúpidament a la satisfacció que sempre dona la feina ben feta.

 

Què és valuós per a mi?

15. La resistència

En la vida quotidiana parlem de coses resistents

—sabates, roba, un armari, etc.—

o, per contra, febles, de nyigui-nyogui,

que no aguanten gaire temps d'ús sense desfer-se.

També a les persones ens passa una cosa semblant.

Si a nosaltres ens falta una mica de resistència, ens desmuntem a la primera dificultat. I hem de reconèixer que les dificultats, les pegues i els contratemps formen part de la vida; per tant, no seria pas gaire raonable esperar, ni tan sols desitjar, una vida sense obstacles ni adversitats. Això, en tot cas, forma part dels contes de fades, no de la realitat.

No hem de confondre la resistència amb la duresa, que és tota una altra cosa. La duresa no és resistent, més aviat al contrari, perquè és feta de rigidesa, d'inflexibilitat, dues característiques que duen, no a resistir sinó a trencar-se. Ho sabem prou bé per experiència: una persona dura i rígida no és pas la més resistent, perquè s'estavella contra tot allò que té un tarannà diferent del seu i hi entra en conflicte. Com afirmava Darwin, no és pas el més fort ni el més intel·ligent el qui tira endavant, sinó el qui més se sap adaptar.

Per això en la vida quotidiana la resistència és un tresor. És feta sobretot d'aguant, de solidesa i, alhora, de flexibilitat per adaptar-se a la realitat canviant de la vida, i l'acompanya la consciència del fonament en el qual es pot sostenir, i se sosté de fet, la nostra actitud resistent. Com es deu anar adquirint la resistència? Em sembla que, simplement, el fet de resistir les petites contrarietats de la vida sense queixar-nos, sense amplificar-les, sense fer escarafalls, ens va enfortint per a afrontar sense ensorrar-nos desafiaments i dificultats més grans que molt probablement la vida ens anirà plantejant. Val la pena anar-se entrenant, perquè les actituds constructives no sorgeixen espontàniament com un bolet ni es poden improvisar en quatre dies.

 

Què és valuós per a mi?

14. Amabilitat i bon tracte

Hi ha actituds molt valuoses que, en general,

són considerades poc importants,

com si fossin de pa sucat amb oli,

i em sembla que aquestes dues són d'aquesta mena.

L'amabilitat i el bon tracte són tan importants que poden fer la convivència confortable i satisfactòria, i per tant molt i molt agradable. En canvi, si falten o es deterioren molt, poden arribar a amargar la persona més centrada fins a allunyar-la irremissiblement de nosaltres. 

La simpatia i la gràcia són uns dons especials que no tots tenim. Evidentment, no podem ser simpàtics o graciosos per més que ens hi esforcem. I tots sabem per experiència que voler fer el graciós o el simpàtic pot arribar a ser molt penós. L'amabilitat i el bon tracte, en canvi, són a l'abast de tothom, perquè no depenen d'un do natural, sinó que són fruit de la nostra voluntat d'oferir una relació positiva i constructiva als altres. Tant l'amabilitat com el bon tracte prenen i duen sempre el segell únic i personal de qui els cultiva.

De què són fets l'amabilitat i el bon tracte? Hi veig un fons afectuós, d'estimació, que prové del desig de fer la vida dels altres més humana, més joiosa i més feliç. Hi veig també una bona dosi de respecte, que fa que jo aculli l'altre tal com és, amb les seves imperfeccions  i les seves capacitats i possibilitats, ben convençuda de la seva dignitat i la seva llibertat indiscutibles totes dues. I, diguem-ho clar, la persona autènticament amable no busca obtenir res del bon tracte ni cerca l'aprovació dels altres: de l'abundor que hi ha dintre seu neix l'actitud positiva que ofereix a tothom.