Què és valuós per a mi?

15. La resistència

En la vida quotidiana parlem de coses resistents

—sabates, roba, un armari, etc.—

o, per contra, febles, de nyigui-nyogui,

que no aguanten gaire temps d'ús sense desfer-se.

També a les persones ens passa una cosa semblant.

Si a nosaltres ens falta una mica de resistència, ens desmuntem a la primera dificultat. I hem de reconèixer que les dificultats, les pegues i els contratemps formen part de la vida; per tant, no seria pas gaire raonable esperar, ni tan sols desitjar, una vida sense obstacles ni adversitats. Això, en tot cas, forma part dels contes de fades, no de la realitat.

No hem de confondre la resistència amb la duresa, que és tota una altra cosa. La duresa no és resistent, més aviat al contrari, perquè és feta de rigidesa, d'inflexibilitat, dues característiques que duen, no a resistir sinó a trencar-se. Ho sabem prou bé per experiència: una persona dura i rígida no és pas la més resistent, perquè s'estavella contra tot allò que té un tarannà diferent del seu i hi entra en conflicte. Com afirmava Darwin, no és pas el més fort ni el més intel·ligent el qui tira endavant, sinó el qui més se sap adaptar.

Per això en la vida quotidiana la resistència és un tresor. És feta sobretot d'aguant, de solidesa i, alhora, de flexibilitat per adaptar-se a la realitat canviant de la vida, i l'acompanya la consciència del fonament en el qual es pot sostenir, i se sosté de fet, la nostra actitud resistent. Com es deu anar adquirint la resistència? Em sembla que, simplement, el fet de resistir les petites contrarietats de la vida sense queixar-nos, sense amplificar-les, sense fer escarafalls, ens va enfortint per a afrontar sense ensorrar-nos desafiaments i dificultats més grans que molt probablement la vida ens anirà plantejant. Val la pena anar-se entrenant, perquè les actituds constructives no sorgeixen espontàniament com un bolet ni es poden improvisar en quatre dies.