31. Cultivar el perdó

Som persones humanes:

i això vol dir que tots rebem ferides i en fem,

conscientment o sense adonar-nos-en ni voler-ho.

Perquè som humans,

tots necessitem perdonar i ser perdonats.

Perdonar no es fa en un tres i no res; necessita el seu temps, primer per a comprendre exactament què ha passat i destriar què és cosa de l'altre —l'agressió que he rebut— i què és cosa meva —el dolor de la ferida, que potser he sentit brutalment perquè ha tocat algun punt flac meu o algunes ferides anteriors. Després em cal temps per a enfadar-me, per a sentir i expressar la meva còlera, com si donés una empenta ben forta al qui m'agredeix per desempallegar-me'n. Només al final d'aquest recorregut, que pot ser més curt o més llarg, serem capaços de perdonar de cor sentint-nos del tot alliberats, lluny de viure el perdó com una derrota o una humiliació.

Com en totes les coses de la vida, tot anirà més bé si deixem de banda el dramatisme. Si ens anem acostumant a demanar disculpes a cada desencert, perdonar-nos mútuament serà molt més fàcil: no hem quedat que tots som humans? Doncs visquem amb més naturalitat les nostres imperfeccions i la necessitat de demanar disculpes i de disculpar generosament tot sovint.

I no oblidem que també s'ha de perdonar cadascú a si mateix. He d'acceptar que jo —ves per on!—tampoc no soc perfecta. Procuraré treballar per créixer en tots els aspectes —és clar que sí!—, però amb tota la modèstia del món per a acceptar la meva naturalesa humana, fràgil, incompleta i limitada. Quan soc conscient de les meves deficiències i puc abraçar amorosament tota la meva realitat —amb les seves parts lluminoses i també les seves parts fosques, tortes i malaltes—, visc de debò i descobreixo fins a quin punt valia la pena cultivar el perdó, encara que em costi.

 

30. Cultivar la comprensió

Per a sentir-nos bé, no ens calen grans coses;

només una mica de comprensió.

Per què ens dediquem, doncs,

a exigir-ne molta i a donar-ne massa poca?

Si ho pensem bé, en el fons d'un cor veritablement humà hi ha sempre un bon gruix de comprensió. I a la inversa: un dèficit marcat de la capacitat de comprendre l'altre és senyal d'un cor malalt, retorçat, eixarreït, deshumanitzat. I això, per desgràcia, ho veiem massa sovint.

Comprendre una persona no vol pas dir lloar i aplaudir tot el que fa, ni tampoc donar-li la raó tant sí com no, ni tan sols estar-hi d'acord. És fer-se el càrrec de la seva situació, de les circumstàncies que l'han condicionada i la condicionen, i sobretot, no voler estar contra ella per exigir-li qui sap què fins a ensorrar-la, sinó a favor seu, a prop seu, sentint-se de la mateixa naturalesa, la humana, tan lluny de la perfecció com del desastre total. Dins la comprensió no hi ha lloc per al judici, l'acusació, la desconfiança, els retrets, la condemna..., ni ens abocarà mai a fer la creu a ningú.

¿Com podria deixar de cultivar la comprensió per als altres, si jo mateixa anhelo per damunt de tot la comprensió dels que m'envolten? Cultivar-la passa per experimentar-la conscientment en la meva vida: per quines persones em sento especialment compresa?; què genera en mi aquesta comprensió?, bloqueig?, por?, malestar?, benestar?, ganes de millorar?, una energia renovada?... És molt important arribar a ser comprensiu amb un mateix —que, ja ho hem dit, no vol pas dir donar-se la raó sempre ni aplaudir-s'ho tot— per a arribar a ser-ho amb tothom, i també a la inversa, com ha estat el meu cas, que he començat per intentar ser comprensiva amb els altres i això m'ha portat a aprendre a ser-ho també amb mi, superant una autoexigència desmesurada que em feia mal a mi i a tots els qui en rebien la projecció. Com ja és sabut, inconscientment, tendim a tractar els altres tal com ens tractem a nosaltres mateixos.

 

29. Cultivar la solidaritat

Sense ni una mica de solidaritat

no podem aspirar a viure:

irremissiblement, no podem passar de vegetar.

Probablement com en totes les èpoques, avui no podem aspirar a viure d'una manera autèntica si no cultivem una mica la solidaritat. I no m'hi refereixo tant com a pràctica, per digna i necessària que sigui, sinó com a actitud vital. Una persona tancada en ella mateixa i centrada a practicar el lema tan conegut dels egoistes —primer jo, després jo i sempre jo— que no hi doni més voltes: no arribarà mai a viure.

Desentendre's dels altres és un camí que no porta a res més que a vegetar. Sempre ha estat així, és així avui i sempre serà així, tant si els amics de les novetats constants s'ho creuen com si no.

Ens cal cultivar una actitud solidària com el pa que mengem. L'actitud interior fonda i conscient és l'única que pot generar accions constructives i transformadores senzilles i alhora potents, capaces de millorar l'entorn i, així, a través d'una infinitat de cercles concèntrics, d'alguna manera arribar a tota la humanitat. Tot allò que porti a valorar l'altre, a reconèixer la seva dignitat i a procurar concretament el seu benestar és el que val la pena que cultivi: acollir, acompanyar, compartir temps, saber, amistat, crear espais de creixement, de suport, aprendre a treballar en equip, descobrir l'esperit cooperatiu... I —contra el que alguns pensen— tot això depèn molt més del cap, que sap plantejar, sospesar, valorar i decidir, que no pas d'una reacció emocional, que mou a donar cinc cèntims al qui li fa llàstima i ja es queda tranquil·la.

28. Cultivar el desig d'aprendre 

Voler aprendre és signe de salut, de vitalitat, de possibilitats noves,

i es riu dels anys que tenim, perquè no són pas aquests

els que defineixen i configuren la nostra vida,

sinó el desig i la capacitat d'aprendre.

Sempre és bo aprendre, és clar que sí!, però ara mateix no em referia a les moltes «coses» que podem aprendre cada dia. La curiositat intel·lectual o vital és una gran cosa —no en podem dubtar—, però tant la possibilitat d'aprendre a fer coses interessants com la inquietud que ens mou a informar-nos, a buscar i a trobar els coneixements que ens falten per a poder-ho fer, queden molt enfora d'allò que som i vivim.

El que val més la pena de cultivar és el desig d'aprendre les millors maneres de viure cada una de les etapes de la vida. En aquest sentit, la vida de tots els altres és ben bé un llibre obert i, si el sabem llegir, hi trobem un munt d'ensenyaments que ens poden estalviar moltes marrades en el camí que anem fent cada dia. 

El que s'enfada amb molta facilitat i és amic dels exabruptes, sovint es tanca portes amb la seva brusquedat; d'ell puc aprendre a tenir més autodomini, a no prendre'm les coses tan a la valenta. El que sempre vol ser el centre i genera gelosies i envegetes arreu on va, m'ensenya que, per a viure, no em cal pas ocupar el centre de res i que la modèstia i la senzillesa ajuden sempre a crear un ambient no competitiu, sinó de col·laboració. El que té la mania de culpar els altres quan les coses no surten prou bé, m'ensenya la importància de l'autocrítica feta amb bonhomia... I, sobretot, de les moltes persones que van repetint gairebé sempre els mateixos patrons de conducta, sense avançar ni poc ni gaire, n'aprenc la necessitat de reflexionar sobre la pròpia actuació, les motivacions, etc., i de buscar orientació si cal. El que realment importa és anar aprenent i creixent.

27.  Cultivar l'esperit crític 

Sense pensar per nosaltres mateixos

no podem pas arribar a viure;

per això n'hi ha tants que només arriben a funcionar

o, en el pitjor dels casos, a vegetar.

Això de cultivar l'esperit crític s'ha d'entendre bé: evidentment, no es tracta pas d'acostumar-se a jutjar a tort i a dret, ni de criticar-ho tot com un simple mastegatatxes, és a dir, aquella persona que sempre remuga i que en tot troba què dir. Es tracta d'atrevir-nos a pensar per nosaltres mateixos, sense repetir com un papagai el que diu tothom o el que posa en circulació qualsevol influenciadora de mala mort, amb més desimboltura que formació.

La capacitat de pensar per nosaltres mateixos tots la tenim i no l'hauríem d'inhibir per cap mena de por ni de prudència, ni tampoc deixar-la com els arbres del bosc, cosa que podria fer-la degenerar de moltes maneres, abocant-la a l'arbitrarietat subjectiva, a la formulació irracional o a la poca-soltada. L'hem de cultivar.

 

Tots els músics saben que de tant en tant han d'afinar el seu instrument. També tota persona ha de treballar el seu pensament, els criteris que l'orienten i els conceptes que l'estructuren. Cultivar és una tasca de llarga durada —de fet dura tota la vida— que inclou el coneixement del propi pensament i dels que sentim proclamar; la reflexió i l'anàlisi; el contrast amb el pensament d'altres, directament, però sobretot per la lectura, la formació; el plantejament dels límits, com ara distingir entre qüestions opinables i drets, per exemple, o bé la conveniència d'expressar o no el meu pensament quan pot posar en joc el respecte a l'altre. Cultivar el sentit crític mobilitza totes les nostres facultats i ens evita quedar-nos «aparcats» en un mer vegetar o, a tot estirar, en un simple funcionar, que no és encara viure, per més que ho sembli.