29. Cultivar la solidaritat

Sense ni una mica de solidaritat

no podem aspirar a viure:

irremissiblement, no podem passar de vegetar.

Probablement com en totes les èpoques, avui no podem aspirar a viure d'una manera autèntica si no cultivem una mica la solidaritat. I no m'hi refereixo tant com a pràctica, per digna i necessària que sigui, sinó com a actitud vital. Una persona tancada en ella mateixa i centrada a practicar el lema tan conegut dels egoistes —primer jo, després jo i sempre jo— que no hi doni més voltes: no arribarà mai a viure.

Desentendre's dels altres és un camí que no porta a res més que a vegetar. Sempre ha estat així, és així avui i sempre serà així, tant si els amics de les novetats constants s'ho creuen com si no.

Ens cal cultivar una actitud solidària com el pa que mengem. L'actitud interior fonda i conscient és l'única que pot generar accions constructives i transformadores senzilles i alhora potents, capaces de millorar l'entorn i, així, a través d'una infinitat de cercles concèntrics, d'alguna manera arribar a tota la humanitat. Tot allò que porti a valorar l'altre, a reconèixer la seva dignitat i a procurar concretament el seu benestar és el que val la pena que cultivi: acollir, acompanyar, compartir temps, saber, amistat, crear espais de creixement, de suport, aprendre a treballar en equip, descobrir l'esperit cooperatiu... I —contra el que alguns pensen— tot això depèn molt més del cap, que sap plantejar, sospesar, valorar i decidir, que no pas d'una reacció emocional, que mou a donar cinc cèntims al qui li fa llàstima i ja es queda tranquil·la.