30. Cultivar la comprensió

Per a sentir-nos bé, no ens calen grans coses;

només una mica de comprensió.

Per què ens dediquem, doncs,

a exigir-ne molta i a donar-ne massa poca?

Si ho pensem bé, en el fons d'un cor veritablement humà hi ha sempre un bon gruix de comprensió. I a la inversa: un dèficit marcat de la capacitat de comprendre l'altre és senyal d'un cor malalt, retorçat, eixarreït, deshumanitzat. I això, per desgràcia, ho veiem massa sovint.

Comprendre una persona no vol pas dir lloar i aplaudir tot el que fa, ni tampoc donar-li la raó tant sí com no, ni tan sols estar-hi d'acord. És fer-se el càrrec de la seva situació, de les circumstàncies que l'han condicionada i la condicionen, i sobretot, no voler estar contra ella per exigir-li qui sap què fins a ensorrar-la, sinó a favor seu, a prop seu, sentint-se de la mateixa naturalesa, la humana, tan lluny de la perfecció com del desastre total. Dins la comprensió no hi ha lloc per al judici, l'acusació, la desconfiança, els retrets, la condemna..., ni ens abocarà mai a fer la creu a ningú.

¿Com podria deixar de cultivar la comprensió per als altres, si jo mateixa anhelo per damunt de tot la comprensió dels que m'envolten? Cultivar-la passa per experimentar-la conscientment en la meva vida: per quines persones em sento especialment compresa?; què genera en mi aquesta comprensió?, bloqueig?, por?, malestar?, benestar?, ganes de millorar?, una energia renovada?... És molt important arribar a ser comprensiu amb un mateix —que, ja ho hem dit, no vol pas dir donar-se la raó sempre ni aplaudir-s'ho tot— per a arribar a ser-ho amb tothom, i també a la inversa, com ha estat el meu cas, que he començat per intentar ser comprensiva amb els altres i això m'ha portat a aprendre a ser-ho també amb mi, superant una autoexigència desmesurada que em feia mal a mi i a tots els qui en rebien la projecció. Com ja és sabut, inconscientment, tendim a tractar els altres tal com ens tractem a nosaltres mateixos.