Hi ha coses de primer curs...

I altres que són de segon. De primer curs seria estimar, ajudar, cosa bona entre les bones, essencial, necessària, imprescindible. I de segon curs seria deixar-se estimar o ajudar..., una cosa igualment bona, necessària, essencial, però més difícil de fer.

Això del primer i el segon curs és una manera de dir que hi ha coses més fàcils, que és lògic que aprenguem primer, i altres que no ho són tant, de fàcils, perquè només les podem fer quan tenim més maduresa, un ego més primet i desinflat, una bona dosi de realisme, d'humilitat i de paciència.

Mentre ajudo, em basquejo, estimo generosament, suo pel bé d'algú altre, encara puc sentir-me valuós, important, protagonista al capdavall, i el meu ego pot estar infladet, satisfet, llustrós i tot. Però quan és un altre el qui m'ajuda, tot això cau com les fulles seques a la tardor. L'autocomplaença ja no m'hi cap, ni la presumpció, sigui de la mena que sigui. És com si l'estança s'hagués encongit i l'ego ja no m'hi entrés ni embotint-lo: tot l'espai l'ocupa la realitat.

Estar malalt, fer-se gran, tenir dificultats és penós, no dic pas que no; però és una ocasió magnífica per a conèixer millor la meva naturalesa, la meva persona, amb tot el conglomerat de pensaments i sentiments, i per a desinflar una mica l'ego, ben bé com si li traguéssim el tap.

Sóc com una casa deshabitada?

Seria una autèntica llàstima. Massa gent hi ha que ho és, com una casa deshabitada. Què pensaríem d'una persona que, tenint una gran mansió, visqués al jardí, encabida a la caseta del gos? Doncs així sóc jo sempre que oblido el meu món interior.

Per què visc per fora, si el millor és a dintre? La superficialitat em fa molt de mal... Em pren el bo i millor de la vida. És com si m'ensenyés a llençar el bombó i a quedar-me el paperet que l'embolica; ben planxat i plegat, això sí. 

El problema de les cases que no s'habiten és que fàcilment es van tornant a poc a poc inhabitables. Alguna gotera, una finestra que no ajusta bé, problemes en les canalitzacions, l'aixeta de pas que es va rovellant, una teula que vola un dia de grans ventades... Cada pega mirada sola és poca cosa, però tot plegat va fent feix i arriba un dia que està tan deteriorada que ja se'm fa difícil viure-hi. Fins i tot les ortigues i els esbarzers em dificulten d'arribar a la porta.

Un cop més, allò que passa materialment a fora és una bona imatge del que ens passa a dintre. Tant en l'aspecte intel·lectual, amb la reflexió, com en el més afectiu, amb el record agraït, com en el més espiritual, amb la contemplació comprensiva i silenciosa de la realitat, és bo que cultivi el món interior, no fos cas que em trobés un mal dia que les bardisses em priven d'accedir-hi. Seria com despertar-me encaixonada dins la caseta del gos.

Reaccionar

Aquest impuls vital de primera categoria ens ha salvat molts cops d'acabar de ser engolits del tot per qualsevol dels remolins que aquí i allà, com un parany, ens obliguen a anar amb els ulls ben oberts per no acabar malament.

I acabar malament pot voler dir moltes coses: embarrancar-se, equivocar-se de camí o de trencall, sobretot encallar-se, deixar-se anar en qualsevol llot enganxós, fins a no tenir ja sortida. I l'experiència ens ensenya que precisament en un mal moment és quan es manifesta la capacitat de reacció. On va i d'on ve, aquesta poderosa capacitat? Normalment, quan hem reaccionat ens quedem tan alliberats, que ja no se'ns acut plantejar-nos res més enllà d'exhalar un sospir d'alleujament.

Reaccionar apunta a restablir, refer, retrobar, allò que havíem estat a punt de perdre. Desemboca en una nova plenitud que havia estat en joc, en una energia que, lluny de malmetre's, s'ha revifat sense que sapiguem gairebé com.

I d'on ve, aquesta força? Indiscutiblement, de dintre. Cadascú, havent viscut la seva experiència, podrà determinar més exactament d'on, de què o de qui li sembla que ve, però tots farem bé d'observar amb molta atenció, humilment i amb tota cura aquesta meravella que és el nostre món interior.

Primavera = transformació

A la primavera cada any veiem la renovació de la natura i cada any ens meravella com si ho veiéssim per primera vegada. Les branques i els branquillons pelats i secs que semblaven ben morts durant tot l'hivern rebroten i treuen lluquets pertot arreu.

La natura és reveladora del que passa a fora i també del que ens passa a dins. També a dintre vivim experiències que s'assemblen bastant a la gelor de l'hivern i que ens deixen atuïts, mig glaçats i erts. És temps d'hivernar, només d'aguantar i resistir; no podem pas aspirar a més. Més endavant ja vindran temps millors, que seran com una primavera: les condicions milloraran, no seran tan dures i per dins ens sentirem renovats, revitalitzats.

Tenim la capacitat de reaccionar, d'aixecar el cap i de respirar de nou a ple pulmó. Vivim normalment posant en joc molt poques de les possibilitats que tenim. Diu que tot just fem servir un deu per cent de la nostra capacitat cerebral... I físicament ens passa el mateix, i moralment, i espiritualment...

Però d'una banda ens costa de fer-nos-en el càrrec i, de l'altra, també ens costa admetre que hi hagi altra força que la nostra, i això de "fer-se a si mateix" que es diu tant ens fa anar de cap. Ho volem aplicar en tots els aspectes i ja no ens sabem adonar d'allò que no ve dels nostres propis esforços, sinó d'aquesta força indiscutible que ens transforma, com la misteriosa primavera fa reverdir els arbres secs.

Relaxem-nos, que només així podrem agrair de cor tot el que ve de més enllà de nosaltres, que és molt més del que se'ns acut d'imaginar, gràcies a Déu...