Estimo la veritat?

No es tracta de respondre "sí" o "no" com si fos un test, sinó de revisar com estic en aquest aspecte tan central: veure la realitat sense judicis previs ni pors m'acosta a l'objectivitat; mantenir prejudicis, creure a ulls clucs el que sento dir... me n'allunya.

Si no estimo la veritat no puc viure autènticament. No és pas una qüestió matisable. Caixa o faixa. Per tant, val la pena que hi dediqui temps i esforç. Si no, pensant-me ser una persona, en qualsevol moment em trobaré reduïda a una mena de ninot. Cada dia he de fer servir els ulls per a veure clarament la realitat, i també el cap per a actuar sense enganyar-me ni enganyar.

Faré bé de prescindir dels prejudicis que tinc (tots en tenim) per no veure el que tinc a dins en comptes del que hi ha realment. Al capdavall, ¿sé ben bé d'on venen, els prejudicis que m'omplen el cap i el cor? Són judicis previs originats per vés a saber qui i en quina ocasió... Per què he de deixar que filtrin la meva percepció concreta de la realitat?

També faré bé d'espolsar-me el partidisme. A un culer a ultrança li costarà molt més que a mi apreciar un gol preciós d'un jugador del Celta, o del Júpiter, simplement perquè no l'ha fet un del "seu" equip. M'explico? En el fons el partidisme és un partit pres que m'impedeix obrir-me netament a la realitat tal com és. És una trampa que em duu lamentablement a l'única cosa que hauria de témer: l'engany.

Cada dia puc aprofitar moltes ocasions per a detectar i escombrar tots els obstacles que m'aparten de la percepció ajustada de la realitat: fílies i fòbies, exageracions, simplificacions, eslògans disfressats d'arguments... Mirant i pensant vaig aprenent a estimar la veritat.