Aprofitar el temps

El temps ens va arribant dia a dia en porcions, com els formatgets. Normalment tots ens hi arribem a acostumar, a aquest fluir constant, però no tenim pas tot el temps del món, perquè també és limitat i s'acaba, com tot.

Conec moltes persones que s'esborronen només de pensar això que he dit. Però jo em pregunto: Oi que és veritat? Doncs el que és veritat hauria de ser la base de tot: de les nostres idees, percepcions, de la nostra reflexió i acció. Sincerament, considero que el que no tingui per base el que és veritat no fa més que preparar una solemne garrotada per al futur, que trigarà més o menys, però que ens caurà segur.

No es tracta d'esborronar-se, esgarrifar-se o atuir-se davant el pas del temps, sinó d'ajustar els nostres pensaments i les nostres accions al fet inqüestionable que el temps passa de pressa i no torna; que ens és regalat cada dia, cada hora, cada minut; i que no tenim cap màquina per a fabricar-ne més. Se m'acut aviat que cal aprofitar-lo amb fruïció.

Què és aprofitar el temps? De petita pensava que era simplement no estar sense fer res. Ara penso que aprofitar el temps és bastant més que això, encara que això no estigui pas malament. És mantenir-se despert per a rebre'l conscientment com el que és, un regal, una oportunitat. Situar-me davant d'aquest regal amb tota senzillesa i amb realisme. No em serveixen de res ni la suficiència, ni el desig de controlar, ni l'esperit inquisidor. Sóc perquè m'han regalat l'ésser. No té cap sentit, doncs, que gallegi de res o que em senti superior a ningú, perquè a tots ens passa el mateix. I, finalment, em sembla que aprofitar el temps és aprendre tot el que ens pot ensenyar i fruir-ne amb pau i agraïment.

Elogi de l'exigència

Em sembla que amb l'exigència passa una mica com amb la sal en qualsevol plat. No pot pas ser l'ingredient únic: no es podria menjar, allò! Però si no n'hi ha gens es nota molt i, sigui el plat que sigui, no és tan gustós.

Antigament es tendia a fer de l'exigència l'ingredient únic. Avui ja no, sortosament, però ara, a l'extrem oposat, l'ingredient únic s'ha anat retirant de tots els plats fins a gairebé desaparèixer del mapa. Què ha passat? Simplement, no es porta.

Sense una certa exigència és com si tinguéssim els músculs atrofiats. Perdem tonicitat, consistència, i ens tornem fofos. I es nota. I tant si es nota. Es nota en totes les esferes: l'estudi, la feina, la convivència, qualsevol voluntariat que requereixi un cert compromís, l'amistat o el simple tracte entre les persones. Es nota, sobretot, en el món de l'educació. Amb una sola excepció, que també fa pensar: els entrenadors de futbol de les activitats de lleure es pot dir que són gairebé els únics que mobilitzen infants i jovenets, amb un bona dosi d'exigència. I amb quins resultats? Uns resultats espaterrants: la quitxalla es treu la son de les orelles i segueix amb deler tot allò que se li recomana (puntualitat, entrenament, exercici...).

No us fa pensar, això? A mi sí.

"La culpa és de Déu", diu el neci

En la notícia de què parlava en l'última entrada hi havia alguns comentaris, que vaig llegir per curiositat. Un deia amb totes les lletres que la culpa d'aquest accident era ni més ni menys que de Déu, que no havia fet res per evitar-lo (!).

L'autor del comentari, evidentment, no podria pas optar al Premi Nobel de teologia..., ni tampoc al de l'argumentació coherent. Posats a dir bajanades, per què no mira si la trigonometria hi tenia també alguna mena de responsabilitat, en aquest episodi tan absurd i lamentable? Amb el diccionari a la mà podem afirmar ben bé que es tracta d'un comentari propi d'un neci.

A mi llegir-lo m'ha fet veure fins a quin punt ens costa acceptar la responsabilitat dels propis actes... La temptació de buscar sempre un culpable a qui poder carregar els neulers de tot el que passa és molt forta, i sovint hi caiem. Ens cal treballar i ben a fons la pròpia responsabilitat, que ha d'anar sempre del braç de la llibertat. La llibertat i la responsabilitat s'acompanyen sempre, s'ajuden contraposant-se, no poden passar l'una sense l'altra. Sense llibertat, la vida no és vida; sense responsabilitat, tampoc.

Com puc mantenir la meva responsabilitat en forma? Què puc fer per enfortir-la, si m'ha quedat una mica escanyolida? O perquè torni a ser àgil i flexible si se m'ha enferritjat d'utilitzar-la massa poc? Em sembla que el millor és fer servir cada dia la capacitat d'observació i d'anàlisi, que forma part del sentit comú, un sentit que tots tenim en la caixa de les eines que hem rebut juntament amb la vida. Que aquest sentit sigui el més poc comú de tots prové, sobretot, de fer-lo servir poc. Abans d'anar-me'n a dormir, repassaré com ha anat el dia, si he obrat amb responsabilitat, o bé me l'he espolsada com els gossos s'espolsen la pols dels camins.

Tot té conseqüències

Assumir que tots els fets tenen sempre les seves conseqüències i obrar d'acord amb això podem dir que correspon a ser una persona responsable. I, per consegüent, la irresponsabilitat seria obrar sense tenir-ho en compte, és a dir, d'una manera insensata.


En la vida, siguin quines siguin les circumstàncies, tot té les seves conseqüències, el que fem i també el que deixem de fer, el que diem i el que callem. Tot.

Fa pocs dies vaig llegir en la premsa digital que un noiet de quinze anys havia mort electrocutat en una estació de tren. Manoi! Em vaig quedar sense respiració. "Per quins set sous esperar que vingui un tren en una estació et pot costar la vida?", vaig pensar. Però la notícia més avall ja ho especificava: resulta que aquest noiet s'havia enfilat dalt d'un vagó de mercaderies que hi havia estacionat en una altra via i en tocar la catenària va morir a l'instant electrocutat. Ah... ja ho entenc: no va morir per esperar tranquil·lament que vingués el tren, sinó per un acte irresponsable i absurd, que, lamentablement, li va costar la vida. Ell ja no hi és a temps, d'aprendre d'aquesta experiència. Tant de bo els bordegassos que anaven amb ell, tots els qui ho van presenciar i els qui hem llegit la notícia, en sapiguem aprendre alguna cosa.

Indiscutiblement, més important que el pentinat, al qual es dóna en general tant de valor, és el que hauria d'haver-hi a sota: el senderi.