"La culpa és de Déu", diu el neci

En la notícia de què parlava en l'última entrada hi havia alguns comentaris, que vaig llegir per curiositat. Un deia amb totes les lletres que la culpa d'aquest accident era ni més ni menys que de Déu, que no havia fet res per evitar-lo (!).

L'autor del comentari, evidentment, no podria pas optar al Premi Nobel de teologia..., ni tampoc al de l'argumentació coherent. Posats a dir bajanades, per què no mira si la trigonometria hi tenia també alguna mena de responsabilitat, en aquest episodi tan absurd i lamentable? Amb el diccionari a la mà podem afirmar ben bé que es tracta d'un comentari propi d'un neci.

A mi llegir-lo m'ha fet veure fins a quin punt ens costa acceptar la responsabilitat dels propis actes... La temptació de buscar sempre un culpable a qui poder carregar els neulers de tot el que passa és molt forta, i sovint hi caiem. Ens cal treballar i ben a fons la pròpia responsabilitat, que ha d'anar sempre del braç de la llibertat. La llibertat i la responsabilitat s'acompanyen sempre, s'ajuden contraposant-se, no poden passar l'una sense l'altra. Sense llibertat, la vida no és vida; sense responsabilitat, tampoc.

Com puc mantenir la meva responsabilitat en forma? Què puc fer per enfortir-la, si m'ha quedat una mica escanyolida? O perquè torni a ser àgil i flexible si se m'ha enferritjat d'utilitzar-la massa poc? Em sembla que el millor és fer servir cada dia la capacitat d'observació i d'anàlisi, que forma part del sentit comú, un sentit que tots tenim en la caixa de les eines que hem rebut juntament amb la vida. Que aquest sentit sigui el més poc comú de tots prové, sobretot, de fer-lo servir poc. Abans d'anar-me'n a dormir, repassaré com ha anat el dia, si he obrat amb responsabilitat, o bé me l'he espolsada com els gossos s'espolsen la pols dels camins.