Llençar l'amor propi

Si estimar els altres i valorar-los d'una manera positiva és un signe de maduresa, també ho és tenir una sana autoestima, una valoració positiva d'un mateix. Però allò a què donem el nom d'amor propi o de punt és una actitud ben diferent.


L'autoestima em porta a valorar i estimar l'altre com a mi mateix amb tota bonhomia i naturalitat; en canvi, allò que normalment anomenem amor propi ens porta a picar-nos, a estar sempre a l'atac o a la defensiva, que ve a ser el mateix, però mirat des d'un cantó o des de l'altre. Ja em direu si això ajuda gaire a estar en pau i a facilitar la convivència...!

Aquesta actitud recelosa de l'amor propi ens porta a ser perepunyetes, mastegatatxes i picallosos fins a fer-nos literalment insuportables. I tot això queda molt allunyat de la bonhomia i la naturalitat. La convivència, sigui amb qui sigui, se'n ressent i molt.

Entrar en la dinàmica de la primavera em sembla que en aquest cas serà recuperar la gratuïtat, que un cert esperit de competició i d'"esgrima" deixa sempre malmesa, i cultivar amb cura i constància això que he dit: la bonhomia i la naturalitat.

Llençar el mal humor

Una de les actituds que no ens convenen pas de cap manera és el mal humor: és un corrosiu provat de la convivència que produeix un gran malestar, tant dins meu com entre els que m'envolten i jo. El mal humor no aporta res aprofitable.

El mal humor és aspre, raspós, desagradable, només sap crear males maneres, rondineig, discussions, enuig i morros. El mal humor ens fa bròfecs, intemperants, exigents i poca-soltes. ¿Queda prou clar que no el podem recomanar a ningú?

Em sembla que no hem de caure en un parany molt estès en això del mal humor: pensar que la causa del meu enuig ve d'un altre i no de mi (el que m'ha dit l'altre, el que ha fet o ha deixat de fer aquell...). No, no, no! L'arrel del malestar i de la irritació és el meu mal humor, al qual he donat espai dintre meu sense cap raó, i només me'n podré alliberar si ho assumeixo.

A partir d'aquí ens caldrà cultivar les bones maneres, l'amabilitat, l'autodomini, una certa calma reflexiva... Llavors els rampells i els exabruptes aniran minvant, perquè aniré descobrint en la pràctica que no els necessito per a res.









  

Treballar en positiu

Detectar i veure les actituds que vull llençar ben lluny és del tot necessari i imprescindible per a reconèixer amb claredat que són actituds meves, que les porto posades... Comença ara el treball de transformació, que serà sempre en positiu.

Què vull dir amb això? Que un cop detectada i vista l'actitud torta que faria bé d'espolsar-me del damunt, he de començar a treballar en positiu per adquirir una actitud més beneficiosa per a mi i per a tots. No es tracta, doncs, d'esforçar-se per eliminar res, sinó de cultivar positivament l'actitud correcta.

En el cas de la tossuderia, que ens fa tant de mal, per exemple, ens convindria cultivar l'obertura, la flexibilitat, l'autocrítica. I una certa humilitat realista, que ens acosta a tots plegats més que no sembla a la pròpia veritat, cosa altament alliberadora.

Com fer-ho? No ens cal buscar cap situació especial: la convivència diària ens brinda mil ocasions cada dia per a fer el nostre treball transformador. Només ens fa falta atenció i el compromís ferm de no amagar res sota la catifa.

Llençar la tossuderia

Entrar en la dinàmica de la primavera comporta desfer-se de noses que pesen, limiten i no aporten res de bo. No tindria cap sentit que arrossegués cada dia un gran cabàs ple de rocs, i tampoc no en té que mantingui actituds negatives.

Primer de tot, faríem bé de llençar la tossuderia més lluny d'allà on es pon el sol, a veure si la perdem de vista d'una vegada. La tossuderia no ens aporta cap benefici; al contrari: fa que ens tanquem i barrem, i que rebutgem precisament tot allò que ens podria alliberar i fer créixer ni que fos una mica.

Un apunt curiós: què ho fa que al llarg de la vida no hagi conegut ni una sola persona tossuda que sigui intel·ligent? A mi em fa pensar molt, això...

En el fons, la tossuderia em referma en les meves percepcions, tant si són ajustades com si no, i fa que se'm tanquin les orelles a tot altre punt de vista que no sigui el meu. També fa que em defensi aferrissadament d'aquells que més podrien alliberar-me dels meus esquemes més torts, negatius i equivocats. Sovint la tossuderia va de bracet amb l'orgull, i a fe que formen una parella ben galdosa!

Avui és Pasqua!

Avui és Pasqua: una festa que no pot passar desapercebuda, perquè és la festa de la vida. Enguany necessitem celebrar-la més que mai per a recuperar tota l'esperança. La vida se'ns dona regalada, però, sabem parar la mà, acollir-la i viure-la?

N'hi ha que tenen el mal costum d'esperar que els ho donin tot preparat, fet i pastat. Però resulta que no va per aquí, la cosa: la Pasqua, festa de la vida, és precisament per a ajudar-nos a viure de veritat, no a fer la viu-viu ben endropits.

Celebrar la festa comporta entrar en la meravellosa dinàmica de la primavera, que, sense esperar ordres de ningú, fa reverdir arbres i plantes fent brotar noves fulles tendres d'unes branques que qualsevol podia haver donat per mortes.

Ens cal entrar també en la dinàmica de la primavera a dins nostre, fer que hi toqui el sol d'una consciència renovada perquè pugui renéixer tot el que tenim mig mort i gairebé dissecat, pugui posar-se en marxa tot el que hem arraconat i aparcat, i pugui prendre ple sentit tot el que se'ns va fossilitzant, corcat per la rutina. Celebrar la Pasqua és molt més que menjar la mona!

Com tinc la "sala de màquines"?

Vet aquí una bona activitat a fer en aquests dies de confinament, perquè necessita una mica de temps: res de presses, quietud i concentració. "Per on s'hi pot entrar?", pregunten uns quants, i només els podem orientar vagament: "Per dins".


Un cop a dins ja podem començar a endreçar. Aquí els criteris, que s'han d'afinar de tant en tant, com els pianos, sospesant els resultats de les meves accions. Aquí les motivacions, que convé fer conscients si no ens volem enganyar lamentablement, cosa que a més de quatre ja sembla que els vagi bé. Aquí les conviccions, que la reflexió i les experiències van depurant i solidificant...

Probablement, la pols que se m'hi acumula demostra que trigo molt a entrar-hi, segurament massa. I també hi puc trobar altres indicis d'abandonament: falta de llum, ambient resclosit, manca de ventilació...

I aquesta pila de rocs, què hi fa aquí? Potser no són més que noses, actituds negatives, disgustos enquistats, pesos inútils que arrossego del passat i que em resisteixo a abandonar. Què m'aporten avui? Quin benefici en trec? ¿Tant de valor tenen que valgui la pena conservar-los intactes o traginar-los arreu on vagi? Aquest pot ser un bon moment per a desfer-me'n.

Per un confinament
responsable i solidari

Que n'és de diferent fer una cosa per força o fer-la per convicció! Si fem les coses perquè no hi tenim més remei no hi trobarem cap gust. Només trobem gust a allò que fem perquè té sentit. Tots plegats faríem bé d'anar-ho treballant.


Ara ho apliquem al confinament, perquè és el que tenim i el que ens cou, però ho podem aplicar també a totes les coses que fem. Estar reclosos perquè m'hi obliguen no té res a veure amb fer-ho per evitar contagiar-me i contagiar els altres: és a dir, per responsabilitat i solidaritat.

Això vol dir la importància que té no tan sols el que fem, sinó per què ho fem. No n'hi ha prou de fer una acció positiva; també ho hauria de ser el motiu pel qual la fem. Trucar a una persona per fer-li companyia és fantàstic, però trucar-li per xafardejar i deixar verd un altre podem dir ben bé que seria fastigós.

Si mirem de fer allò que trobem que té sentit, ho farem de gust i hi trobarem gust, encara que sigui una mica dur i ens comporti algun sacrifici. Així, ja no farem res perquè ho fa tothom, perquè és el que es porta ara, simplement perquè està manat, perquè si no ho faig em multaran..., sinó perquè té sentit.

Elogi de l'objectivitat

Tots som subjectius, els uns més els altres menys, però si perdéssim del tot l'objectivitat, pobres de nosaltres! El detall personal no m'hauria de fer oblidar el conjunt, com els arbres no m'han de privar de veure el bosc.

Tenir a prop una persona una mica objectiva és un regal i un descans, perquè sap relativitzar d'alguna manera el que sent, li passa, ha de suportar... Sap contenir les seves emocions i no "esquitxa" els altres amb el seu mal humor, temor, saturació, col·lapse...

A l'altre extrem tenim tots els que fan escarafalls per no res, com si les pegues que tenen fossin les úniques que hi hagués al món, el màxim exponent dels quals podria ser aquella bleda que plorava sense consol: el seu disgust de mort era que se li havia trencat una ungla!!

És ben clar que mirar més al nostre voltant en comptes de mirar-nos la punta del nas, seria un bon camí per a fer créixer la nostra objectivitat i, doncs, madurar una mica més. Efectivament, no soc el centre de l'univers: soc una persona més entre totes les altres.