Elogi de l'objectivitat

Tots som subjectius, els uns més els altres menys, però si perdéssim del tot l'objectivitat, pobres de nosaltres! El detall personal no m'hauria de fer oblidar el conjunt, com els arbres no m'han de privar de veure el bosc.

Tenir a prop una persona una mica objectiva és un regal i un descans, perquè sap relativitzar d'alguna manera el que sent, li passa, ha de suportar... Sap contenir les seves emocions i no "esquitxa" els altres amb el seu mal humor, temor, saturació, col·lapse...

A l'altre extrem tenim tots els que fan escarafalls per no res, com si les pegues que tenen fossin les úniques que hi hagués al món, el màxim exponent dels quals podria ser aquella bleda que plorava sense consol: el seu disgust de mort era que se li havia trencat una ungla!!

És ben clar que mirar més al nostre voltant en comptes de mirar-nos la punta del nas, seria un bon camí per a fer créixer la nostra objectivitat i, doncs, madurar una mica més. Efectivament, no soc el centre de l'univers: soc una persona més entre totes les altres.