Només tenim el que donem

Fa molts anys, no recordo pas com, va venir a mi una frase contundent de no sé qui que em va impactar molt: "Només tenim el que donem".

Les meves experiències corroboren el que diu la frase i continuo considerant que és una veritat com una casa de pagès.

Aquesta és una de les moltes paradoxes de la vida. Sovint donar és tenir, guanyar és perdre, perdre és guanyar, buidar-se és omplir-se, fer-se petit és realment créixer... Això no s'aprèn en els estudis, sinó en l'experiència viscuda i reflexionada.

Donar és essencial en la vida. Donar és comunicar, oferir-se, ajudar, acompanyar, compartir, facilitar... Quan dono és quan sóc més, quan em construeixo, quan em realitzo, com dèiem fa uns quants anys, quan sóc més persona. Podem afirmar que donar fa feliç: el més beneficiat per l'acció de donar no és el qui rep, sinó el mateix que dóna. 

Viure és donar i rebre

No estic sola o sol al món. Sóc una persona humana entre moltes altres. Per tant, per a mi i per als altres viure serà sempre donar i rebre.

Dues accions tan naturals i complementàries que formen el vaivé de la vida: donar, aportar, oferir-se amb generositat, i rebre, acollir, deixar fer..., amb obertura i senzillesa.

El nostre equilibri depèn sovint de fer ben fets aquests dos moviments essencials. Si descuido el moviment de mi als altres, la meva vida es torna estèril, queda tancada i deixa de tenir sentit. Si descuido el moviment dels altres a mi, la meva vida queda estreta i seca.

Em cal aprendre a donar sense ansietat, sense prepotència ni voluntarisme, tan espontàniament com una flor aromàtica fa bona olor. I a rebre amb naturalitat, obertura i senzillesa.

I, què és per a mi ser feliç?

Algun dia o altre m'he de fer una pregunta semblant i passar de definicions genèriques a la meva experiència. Per què he d'esperar més, doncs?

Això de ser feliç em sona una mica ampul·lós, la veritat. Potser perquè sóc conscient que la meva felicitat sempre està en construcció... Confesso que dintre meu no m'ho dic així, sinó d'una manera que em sembla més senzilla: què em dóna goig de debò?, què em fa més persona?, en què trobo sentit?

La qüestió del sentit per a mi és clau. Puc estar vivint una temporada molt còmoda, però que sento que no em fa créixer ni avançar gaire. Doncs aquesta temporada no em fa gaire feliç; en el fons sento que no em condueix enlloc.

'Sentit' em fa pensar en 'direcció'. I 'direcció' em fa pensar en una sortida. Qualsevol situació que té una sortida m'encara a la raó de ser de la vida.

Jo puc tastar el goig en qualsevol circumstància, encara que sigui plena de dificultats. I si jo puc, també pot tothom. La felicitat va molt més enllà del plaer i queda molt a prop del sentit.

Sobre la felicitat (4):
Algunes frases per a emmarcar

Hi ha persones bastant conegudes o fins i tot cèlebres que han deixat el seu pensament condensat en frases que ens poden fer pensar, ens poden il·luminar o, encara millor, ens poden moure.

"Baixa al fons de tu mateix i veu la teva bondat. La felicitat la fa només un mateix amb la bona conducta." 

Sòcrates, 470 aC - 399 aC, filòsof grec.

"La felicitat és una cosa meravellosa: com més se'n dóna, més se'n té." 

Blaise Pascal, 1623-1662, científic, filòsof i escriptor francès.

"La felicitat consisteix en la limitació."

Johann Wolfgang Goethe, 1749-1832, pensador i literat alemany.

"Què és la felicitat, sinó el desplegament de les nostres facultats?"

Germaine de Staël, 1766-1817, escriptora francesa.

"Només hi ha una manera de ser feliç: viure per als altres."

Lleó Tolstoi, 1828-1910, escriptor rus.

"La felicitat és la certesa de no sentir-se perdut."

Jorge Bucay, 1949, escriptor i psicoterapeuta argentí.

Sobre la felicitat (3):
És un fruit

La felicitat no es pot trobar d'una manera directa, perquè és un fruit. No la podem comprar, ni robar, ni obtenir: hi arribem.

La felicitat està a l'abast de tothom, perquè no és res de fora, sinó de dins. No prové de les coses ni de les altres persones. És una possibilitat i, també, una tasca de cadascú, i una tasca interior. Potser ens aniria bé posar un rètol en el mirall que digués: "Aquesta persona que veig és la responsable de la meva felicitat", com diu que feia l'autor d'un llibre molt interessant (John Powell).

Aprendre a ser feliços és un camí tan llarg com la mateixa vida i molt interessant: estar en mi, anar-me coneixent cada vegada més sense comparar-me ni competir amb ningú, acceptar, fer-me responsable de mi, viure sanament, agrair, perdonar, donar i donar-me, rebre-ho tot com un regal, gaudir de les coses bones, obrir-me a la novetat de la vida, comunicar, confiar...

Oi que val la pena posar-s'hi?

Sobre la felicitat (2):
Feliços en teoria i a la pràctica

Tothom vol ser feliç. És una aspiració molt humana i natural, però el que no podem pas fer és dir que volem ser feliços i després amargar-nos per un no res i amargar tothom al nostre voltant.

Això no lliga, de cap manera, però veiem que passa sovint. És un fet incontestable que ningú no ens ha ensenyat mai a ser feliços i que la immensa majoria de les persones en edat adulta no en sabem gaire. Això què vol dir? Que val la pena que n'aprenguem.

Aprendre'n vol dir observar les nostres experiències i les d'altres persones que tinguem a prop, i vol dir reflexionar, dedicar-hi temps, lectures, converses... 

I, sobretot, que les nostres conviccions, siguin les que siguin, es vegin reflectides en la nostra vida diària: en les opinions, l'estat d'ànim, les actituds de fons... Que el que afirmem en teoria ho visquem a la pràctica. No fos cas que fóssim capaços de donar llargues conferències sobre la felicitat i, en canvi, no la sabéssim viure d'alguna manera cada dia.

Sobre la felicitat (1)

Què volem dir concretament quan parlem de ser feliços? Quines idees tenim al cap quan ens referim a la felicitat? El primer que és bo que fem en qualsevol tema és saber de què parlem.

Segons el diccionari, la felicitat és "l'estat de l'ànim plenament satisfet".

Una idea molt estesa és que ser feliç és que tot vagi bé, que no hi hagi cap problema, ni cap conflicte, ni cap malaltia. L'arcàdia, vaja. Aquesta és una idea molt infantil, però està bastant estesa, massa, entre la gent adulta.

Una altra idea força estesa és que la felicitat ens la donen les coses, una casa de cine, viatges a la quinta forca, roba a l'última moda, un festí cada dia, joies, etc., i això és més fals que una fotocòpia d'un bitllet de banc.

També està molt estesa la creença que algú (una mena de príncep blau) ens pot fer del tot feliços. Però també això és un engany. No hi ha res ni ningú que ens pugui fer feliços. Per què? Doncs simplement perquè cadascú ha d'aprendre a ser-ne.

Les motivacions

Per què faig el que faig? El camp de les motivacions és molt gran i normalment en parlem d'una manera molt teòrica, tant, que no és estrany que una cosa sigui el que diem i una altra, el que ens motiva realment.

Que n'és, de fàcil, enganyar-se! A tots ens passa algun dia o altre... Però també és veritat que n'hi ha que sembla que hi trobin gust. Sovint he sentit dir, sobretot a professionals que tracten amb el públic, que la gent vol ser enganyada. Mirem tots plegats al voltant i potser hi estarem d'acord. 

Quants n'hi ha que busquen escoltar allò que els agrada sentir, més que no pas allò que és cert. En molts espais de la nostra societat es cotitzen les aparences, i el que es procura sobretot és semblar. ¿Us sona, això dels assessors d'imatge? ¿No us sembla un ofici una mica curiós? Posats a fer, potser valdria més tenir un assessor de contingut, no fa?

Molt poca gent reconeix què la mou de debò, sobretot quan es tracta de sentiments negatius com ara la gelosia, l'esperit venjatiu, el racisme...

Les motivacions que ens mouen és un camp a observar molt atentament (més feina per a la cadira de pensar...). Ens coneixerem millor i aprendrem a parlar més d'acord amb la realitat.

  

No pateixis!

És molt freqüent sentir algú que diu coses com ara: "Com em fa patir el meu fill!", o bé: "No podré deixar de patir fins que no tornis a ser a casa..." I encara ho és més que aquest algú sigui una dona.

Certament, podríem dir que això de patir és una programació eminentment femenina. 

Jo em pregunto: de què serveix, patir? Quin benefici produeix en l'altra persona? I en mi? L'experiència desmenteix rotundament que beneficiï ningú i em demostra que només serveix per a destrossar-me. Si encara mantinc una mica de lòg¡ca, estic en disposició d'afirmar que patir és una mala pràctica i que faré bé d'allunyar-me'n més de pressa que corrents.

Fa molts anys vaig llegir un llibre molt interessant i encara en recordo una frase: "He sofert desgràcies terribles que no han arribat mai a passar". Aquesta sola frase deixa al descobert que patir és una activitat estúpida: em fa mal sense beneficiar ningú i, a més, per uns fets que potser al final no es produiran. 

Ui, quina por!

A aquesta "senyora" que té tanta gent lligada com un tall rodó, convé vigilar-la de prop, saber de què es disfressa (a mi se'm disfressa sovint de prudència, de seny...), no fos cas que ens agafés les claus i decidís més que nosaltres...

La por és pròpia dels humans. El que no és tan propi dels humans és deixar que ens tingui atenallats i que ens faci anar com una baldufa.

El contrari de la por és la confiança. Més que lluitar aferrissadament per suprimir tot temor en la nostra vida, és aconsellable treballar la confiança. Enfortir-la, eixamplar-la, exercitar-la, tenir-ne, donar-ne al nostre voltant. Pocs treballs seran més profitosos que aquest...

Probablement, sempre tindré por d'alguna cosa. No hi fa res! Sobretot em convé tenir sempre un cert temor d'enganyar-me. Aquesta és l'única cosa que m'hauria de fer por! Així em mantindria amb atenció i la "senyora por" no m'agafaria mai les claus ni decidiria més que jo.

Som humans

La nostra naturalesa és humana, és a dir, imperfecta, incompleta, sotmesa a l'error... Les persones ens equivoquem, rellisquem, tenim lapsus. És impossible que ho fem tot bé.

La perfecció és cosa de la divinitat, no pas nostra. I nosaltres, entestats a voler ser perfectes! Cada dia l'experiència ens ensenya on són exactament els nostres límits i nosaltres, vinga fer el desentès.

Com podem viure bé si no aconseguim acceptar la nostra pròpia naturalesa tal com és? Si no resolguéssim aquesta qüestió, no podríem pas continuar creixent. A més de la cadira de pensar, avui ens convindrà tenir a mà una bona escombra per a desfer-nos d'una gran quantitat de partícules d'orgull que se'ns amaguen entre els plecs de la vida quotidiana. Perfectes, nosaltres? No, certament; per sort.

Que ningú no es desanimi: sentir-nos senzills, realistes, humans, és millor que sentir-nos perfectes. Molt millor! La gràcia de la persona humana és precisament que sigui autèntica.

Pensar... però bé

Si és una de les facultats que ens diferencien dels animalons, hem de concloure que pensar és important. Ara bé... la vida ens demostra que no totes les maneres de pensar van a l'hora.

Evidentment, no pensar és un defecte. Però pensar massa comença també a ser-ne un altre. Pensar és propi de ser persona: és obrir la ment a l'objectivitat, considerar-ho tot, mirar la realitat des de diversos punts de vista... Molt bé. Però donar voltes al cap ja no és ben bé pensar.

Molt sovint, quan començo a donar voltes i voltes, el que em passa és que augmenta la confusió dintre meu i les tres o quatre coses que em semblava veure clares ja no les hi veig. Això vol dir que m'he anat allunyant de l'objectivitat i m'he embarrancat en la subjectivitat més rotunda.

L'experiència, ¿no ens confirma això que afirmo? Quantes opcions no hem pres, sobretot si eren poc habituals o una mica generoses, després d'haver-les pensades, sí, però sense donar-hi més voltes... Si ens hi haguéssim trencat el cap, potser els arguments de la por ens haurien paralitzat.

Alerta, doncs, amb donar moltes voltes a les coses, no fos cas que en lloc d'aclarir res féssim un embull...

Tots som únics



És com si, després d'haver fet cadascú, el terrisser hagués trencat i llençat el motllo que acabava de fer servir.

Per sort som únics. No solament quatre privilegiats. Tots. Per què ens entestem a comparar-nos, doncs? "Hauries de fer com el teu cosí"... "Veus? El dia que siguis com aquella aniràs bé"...

Quan comparem, sempre hi ha algú que queda en mal lloc, malparat o rebaixat. "Si fossis com el teu germà gran, ja sabries fer"... Malament rai! Les tenim tan interioritzades, les comparacions de què hem estat víctimes, que ens poden arribar a molestar de grans i tot.

M'agrada, a mi, que em comparin? No gens. Doncs segur que als altres tampoc no els agrada (si no, feu una enquesta...). Per tant, ja sé què he d'escombrar del meu fer i dir: les comparacions. Si miro cadascú com el que és: una persona única, les comparacions ja no em seran possibles.

Pensar en l'altre? Oblidar-lo?

Hi ha ocasions per a tot: per a pensar en els altres i també per a oblidar-los. La gràcia és fer cada cosa al moment adequat, segons les necessitats reals dels altres.

Quin sentit té estar pendent del veí, de què fa, de com va vestit, de si surt i amb qui...? No seria millor oblidar-lo? Que poc encertat que és voler ajudar el qui no em necessita... Fàcilment li seré una nosa, o un tap, una crossa que li impedirà caminar lliurement. Per què ho faig, doncs? A vegades perquè pensar en l'altre m'estalvia entrar dins meu, sentir les meves necessitats i procurar cobrir-les.

Tots coneixem persones obsessionades amb l'atenció als altres, amb bona fe i la millor voluntat, no ho nego, quan el que els convindria primer de tot és plantejar-se seriosament el seu projecte personal: què vull fer de la meva vida, en quina direcció trio fer-la avançar, què em caldria treballar per a viure amb més sentit...

A l'extrem oposat hi ha la indiferència davant les necessitats dels altres, quan caldria implicar-s'hi. Un exemple molt clar és actualment la conducta de molts amb la gent gran. Necessiten caliu, companyia, esbargiment..., i reben fredor, soledat, monotonia. Per què els oblidem, quan n'hauríem d'estar pendents?

Vet aquí un bon tema per a la cadira de pensar.

La vida és dinàmica

La vida canvia, es belluga, flueix com un riu, no és mai igual i no serà mai estàtica. Ens convé fer-nos-en càrrec, si és que volem aprendre a viure de debò.

La vida té unes etapes, en les quals no ens podem quedar. Primer som petits i la nostra missió és bàsicament aprendre. Després som joves, més o menys grans, i estem cridats a afirmar-nos. I després som grans i el que s'espera de nosaltres és una certa saviesa, construïda amb l'experiència i la reflexió.

A cada etapa hem d'aprendre a entrar-hi, a desplegar-nos-hi i a sortir-ne convenientment enriquits. Ningú no es pot quedar indefinidament en un punt, sense el risc de quedar-se interiorment dissecat. Poden ser imatges de la vida un riu que flueix, un viatge, una travessia a peu...

Tots hem conegut persones estàtiques, que veien l'existència com un retaule. La seva visió fixa de la vida anava de bracet amb la por de canviar, i aquest temor els portava a no prendre decisions necessàries o a fer coses estranyes: acoquinar-se pel pas del temps fins a no celebrar aniversaris; no deixar créixer els fills; veure la jubilació més com una amenaça que com una oportunitat... I, al darrer moment, no volien ni sabien morir.

Més val anar cultivant una visió dinàmica de la vida. Tal com és.

Mirar els altres

Mirar els altres és com llegir un llibre interessant. Amb el benentès que sempre ens hi hem d'acostar descalços, perquè tota persona és terra sagrada.

Hi ha llibres molt interessants, que ens ajuden a créixer. Però també hi ha llibres sense pàgines: persones concretes que viuen amb un convenciment i un esforç de coherència que ens fan bé. No sempre estem d'acord amb tot el que fan o amb la seva manera de fer-ho, com és natural, però veure'ls viure ens és molt instructiu.

Uns ens ensenyen en positiu i uns altres en negatiu. Per exemple, el qui és molt alegre m'ensenya en positiu: em fa venir ganes d'encarar la vida com ell i de cultivar la joia cada dia. El qui és suspicaç, per contra, també m'ensenya; aquest en negatiu, perquè m'atipa tant la seva actitud que veig ben clar que així no vull ser, jo.

Tant l'un com l'altre mereixen la meva gratitud, perquè em fan un bon servei. O estic equivocada?

Acollir la vida tal com és (4):
L'oportunitat

La vida, no és que sigui una oportunitat; és que és l'oportunitat. L'única que tinc per a la meva pròpia realització.

La meva vida tal com és, també amb ensopecs, conflictes, dificultats i deficiències, com la de tots, és per a mi l'oportunitat d'aprendre tot el que necessito saber, sobretot aprendre a fer i a ser. Tinc un temps per a experimentar, per a incorporar el meu ser al meu fer..., però no tinc pas tot el temps del món. I no sé quant em durarà.

Això, que és el que dóna gravetat a la vida dels humans, em demana molt més que no matar l'estona: em demana viure conscientment, aprofitar a fons l'oportunitat de realitzar-me, de viure de debò. No esperar que arribin unes conjuncions perfectes que no vindran mai per a fer un pas... Perquè les oportunitats són per a aprofitar-les. S'han de caçar al vol mentre les tenim a l'abast.

La pregunta que us brindo per a la cadira de pensar: Si la meva vida fos una escala (imagineu-la), què tindria més, esglaons o replans?

Acollir la vida tal com és (3):

Un regal

Abans d'obrir els ulls en aquest món ja he rebut el regal preciós de la vida, sense haver fet res que es pugui considerar un mèrit... Això és precisament un regal: un do gratuït.

Què és el millor de la vida? Sens dubte, la mateixa vida, el do fonamental, sense el qual no hi pot haver res: ni amor, ni amistat, ni fe, ni bellesa, ni entrega... Res.

Per què tenim tan poc despert el sentit de la gratuïtat, si ja des del començament tots hem rebut el regal totalment immerescut de la vida? Per què tanta gent pren la vida com si fos un dret adquirit? Un dret adquirit, la vida? No, un regal gratuït.

Si la vida és un regal gratuït, no té sentit que visquem carregats d'exigències, de protestes i de lamentacions, que en el fons són també una manera mal dissimulada de protestar... Si la vida és un do gratuït, l'única resposta lògica és l'agraïment. No un agraïment formal i momentani, sinó permanent, joiós, lúcid i constructiu.

Acollir la vida tal com és (2):
Un miracle

Ben mirat, és un autèntic miracle que cadascú de nosaltres hagi arribat a l'existència! Només un petit canvi en el lloc o en el temps, hauria portat al naixement d'una altra persona, però jo no hi seria...

Cadascú pot considerar en veritat la seva existència com un miracle. Si el meu avi no hagués hagut de fugir de la misèria del seu poble, no hauria conegut mai la meva àvia, no s'haurien casat i, si haguessin tingut fills, haurien estat uns altres..., però jo no existiria. Si la meva mare no s'hagués decidit a... Si la meva àvia... Si el meu besavi... Per què continuar?

Veure que la meva vida és un autèntic miracle em fa mirar cadascun dels altres amb uns ulls nous, amb la consciència que també tots ells són fruit del miracle de l'existència.

Si estic mitjanament bé, aquesta consciència em portarà a l'agraïment, una actitud humaníssima que neix en rebre un do gratuït i excepcional: la vida, el més gratuït i excepcional de tots els dons.

Acollir la vida tal com és (1):

Temporal

Primer necessitem conèixer la vida tal com és (amb el cap) per a després poder-la acollir realment (amb la voluntat i el cor). Aquest és un primer pas per a viure d'una manera raonable.

La vida en aquest planeta és temporal. Ho sabíem? En la nostra agenda no hi ha ningú del segle XIX, i encara menys del XVIII. Tota aquesta bona gent ja fa anys que han mort, perquè la vida dels humans no és tan llarga.

Admetre d'entrada la temporalitat de la vida humana ens ajuda a aprofitar més conscientment cada dia i també ens permet relacionar-nos millor amb el nostre futur. Una mica més de racionalitat en això, i també en moltes altres coses, ens fa molt de bé. Res d'enganys: no s'hi val a fer com si poguéssim viure eternament al mateix barri on hem nascut!

Si admetéssim la vida humana tal com és, temporal i finita, viuríem més bé, i la mort deixaria de ser un fantasma que ens empaita pertot arreu i la podríem viure amb pau com el que és: l'últim pas de la vida.

Acceptar la realitat

L'acceptació és un veritable escull on s'encalla molta gent. Si de debò vull viure, he d'aprendre realment a acceptar. Exactament això.

No em serveix resignar-me, ni conformar-me, ni adaptar-me... Em cal acceptar el que vingui, amb el cap i el cor, havent abandonat prèviament definicions teòriques particulars del que hauria de ser, com i quan, que, curiosament, no coincideixen mai amb la realitat tal com és.

Segur que no és una assignatura optativa; no puc fer-ho o deixar-ho de fer: si no accepto, no visc. Puc vegetar, funcionar o fer servir qualsevol altre dels succedanis de viure, però viure viure no.

Hi ha persones que això ho troben molt gruixut, massa categòric, i s'enganyen amb tot l'esforç i la millor voluntat. Ja se sap que, d'arguments, n'hi ha per a tot..., però, alerta!, que l'engany d'avui conté en ell mateix la garrotada del demà.

Com en la fisioteràpia...

Quan en la fisioteràpia t'equivoques en un exercici, o t'adones que vas tort, què et recomanen? Que t'aturis i que tornis a començar. En això, la vida s'assembla força a una sessió de fisioteràpia...

Sovint anem torts. La cosa no sabem ben bé com ha començat, però ens hem torçat, i de quina manera... Quan ens n'adonem, el millor que podem fer és simplement aturar-nos i tornar a començar.

Aquestes dues accions em semblen molt importants: adonar-nos que anem torts i aturar-nos. Si no aprenguéssim a percebre els nostres errors i a frenar en allò que duem entre mans, no podríem pas tornar a començar mai ni refer-nos en cap sentit.

Potser és un bon moment per a asseure'm a la meva personal i particular cadira de pensar i reflexionar com ho tinc, jo, tot això...

Sempre serem uns aprenents

La consciència de ser sempre uns aprenents ens fa bé. Ens ajuda a viure en la veritat, perquè és cert, i ens defensa de creure'ns qui sap què, enganyant-nos d'una manera lamentable.

Serem sempre uns aprenents en tot, i especialment en l'art de viure. Cada dia aprenem coses noves i redescobrim que estem a les beceroles... "Només sé que no sé res", deia el savi que ho era de debò. Aquesta modèstia realista ens permet no escatimar els esforços per convertir en vida el coneixement que anem adquirint. 

Tant de bo la consciència de ser uns aprenents en tot se'ns torni actitud, una actitud senzilla, modesta, humil, sense encongiment ni prosopopeia.

Una cosa ens pot ajudar a treballar dins nostre amb moltes ganes aquesta actitud: pensar en la poca gràcia que ens fa veure en un altre aires doctorals, de suficiència, d'arrogància, de pedanteria...

Doncs això. En el fons, l'altre és un mirall per a mi.