La nostra naturalesa és humana, és a dir, imperfecta, incompleta, sotmesa a l'error... Les persones ens equivoquem, rellisquem, tenim lapsus. És impossible que ho fem tot bé.
La perfecció és cosa de la divinitat, no pas nostra. I nosaltres, entestats a voler ser perfectes! Cada dia l'experiència ens ensenya on són exactament els nostres límits i nosaltres, vinga fer el desentès.
Com podem viure bé si no aconseguim acceptar la nostra pròpia naturalesa tal com és? Si no resolguéssim aquesta qüestió, no podríem pas continuar creixent. A més de la cadira de pensar, avui ens convindrà tenir a mà una bona escombra per a desfer-nos d'una gran quantitat de partícules d'orgull que se'ns amaguen entre els plecs de la vida quotidiana. Perfectes, nosaltres? No, certament; per sort.
Que ningú no es desanimi: sentir-nos senzills, realistes, humans, és millor que sentir-nos perfectes. Molt millor! La gràcia de la persona humana és precisament que sigui autèntica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada